La Creueta

Al carrer de les Ànimes tot són cases baixetes i s’han omés les voreres seguint la moda de reconvertir-ho en una zona exclusiva per a vianants i sense reparar, potser, que aquest és un país “on la pluja no sap ploure”.

Per Pere Brincs

Per la carretera que ve de Castelló de Rugat s’arriba al Ràfol, entre rajolars i després de passar el pontet sobre el barranc que baixa de Salem acaramullat de vegetació. Estacione prop del bar del centre cívic-social del poble, batejat com a Racó de Vicent. Concretament al carrer de les Gerreries, al costat mateix d’una mena de complex restaurat que es presenta com a Museu de l’Almàssera, sala audiovisual i hotel rural. Tot tancat, com era d’esperar, però lluint tota la caterva de cartells que anuncien a so de bombo i platerets els fons econòmics que impulsaren aquesta obra: europeus, de diputació, etc., etc. “Quines coses més bones dona el Senyor…” em dic a mi mateix. Davant d’aquests estratagemes que se’m repeteixen tan sovint com l’all, tan sols em queda lamentar-me per no poder veure la falsa volta rebaixada de rajoles tradicionals l’any 1950, tal com s’anuncia en un panell, que conté l’edifici.

Prop d’allí mateix hi ha un jardinet amb una olivera i dos bancs que semblen decorats amb motius etruscs. Una de les moltes teories del meu amic Vicedo és que, als pobles, els arbres es poden baixets perquè qui ho fa té la creença o el sentiment que s’ha de procedir com si fóra per a un bancal: facilitar-ne la collita i la producció. En canvi, els jardiners de les ciutats poden els arbres alts perquè, allunyats del principi productiu que mou als altres, busquen l’ombra, i en tot cas l’estètica. Aquesta olivereta és una prova inequívoca de la seua teoria. I aprofite per a deixar palés que, per a mi, no hi ha cap altre llaurador com el de la Vall d’Albaida que done als seus arbres una forma tan educada, dúctil, i d’una bellesa difícilment superable. Els esporgadors per aquestes terres fan un veritable ofici d’orfebreria vegetal.

En arribar al final del carrer es veu el gall del penell que mira hipnotitzat la blavor del cel i els muntons d’argila sanguinosa que les fàbriques transformaran en teules i rajoles. Ara s’obri una placeta, anomenada del Pi, que és on se celebra el porrat de Sant Blai, al mes de febrer -trobe-; si tinc ocasió ho preguntaré més endavant. En un cantó han muntat una mena d’escultura emprant el corró troncocònic d’una almàssera sobre el mateix jaç circular de pedra, sustentat amb grans roques i una altra que en remata el cim.

Una casa cantonera que està deshabitada mostra les finestres i el balcó tapiats. Tan sols té lluïda la planta baixa, ja que de mitjan façana cap amunt són visibles la pedra i el morter. Dalt de tot, sota el vèrtex que forma la teulada, hi ha una finestra rodona amb una mena de rosa geomètrica de huit puntes al bell mig que li confereix una certa intriga a l’edifici.

Al carrer de les Ànimes tot són cases baixetes i s’han omés les voreres seguint la moda de reconvertir-ho en una zona exclusiva per a vianants i sense reparar, potser, que aquest és un país “on la pluja no sap ploure”. Al número dos una placa presenta la família The Smiths i, a pesar de la distància, el cognom, inevitablement, em retrotrau als mítics Smiths dels huitanta, amb el vocalista Morrissey canviant-se compulsivament la camisa a l’escenari cada vegada que encetava una nova cançó.

Però aquests Smiths estan molt lluny d’allò, i per si hi haguera algun dubte, en aquest mateix moment ix la dona al balcó i saluda amb un “hola” que no té cap soll de britànic.

En un cantó trobe un retaule de Sant Joaquim, certament trist, que guarda l’entrada al carrer del seu nom; du un cistell amb dos coloms i un bastó. Després, el del Salvador baixa fins al carrer de les Ànimes, on es llig “little house” en la placa d’una altra casa. Tant la Vall d’Albaida, com la Marina i, en menor grau la Safor, han sigut triades pels anglesos, alemanys, alguns francesos i ara danesos, per a recrear les jubilacions en un clima benèvol i, segons com es mire, acollidor. I aquesta afecció ha permés de preservar cases antigues, objectes vells, curiositats que ells valoren i que a les nostres mans estan en un permanent perill d’extinció.

En un poble com aquest la farmàcia diu que roman oberta tan sols de matí, de dilluns a divendres. Els carrers mantenen algunes lluminàries de decoració que tant podrien aprofitar per a una festivitat de fred com de calor. El de les Ànimes desemboca a l’avinguda de l’Ermita, la qual s’obri a les noves construccions on s’alternen, ara ordenadament ara desordenadament, cases i cotxeres, cotxeres i cases, aquestes, sí, molt més altres i grans que els del barri dels Smiths. L’escola pública Infanta Elena -com encara es pot llegir- ara es diu Aulari Ràfol de Salem del CRA Serra del Benicadell. S’exhibeix l’escut del poble conformat per un camp de gules, una cornucòpia i dues branquetes de llorer. Com és habitual a l’estiu, totes les bicicletes, tricicles, patins, carretons del pati romanen quiets i parats com si dormiren en un desballestament de joguines.

Al bell mig, una vorera que separa els dos carrils amb set palmeres que resisteixen l’embat del morrut. De fet, d’una pengen dues branques d’uns dàtils diminuts i taronja en plena maduració. Al número cinc un devocionari a Santa Rita de Càssia, que mira devotament la creu que du entre les mans, en honor de Doña Enriqueta Martínez Cortés, 1993.

Una àvia té cura de dos néts que juguen per la vorera tan desenquets com si volgueren botar una tanca invisible. Una altra dona que passa per allí es detura i els pregunta, amb l’entonació amb què s’interroga als xiquets: Quan comenceu l’escola? I ella mateixa es contesta: Ja en queda poc. Els xiquets continuen a la seua i, trobe que pel que queda per a reprendre les classes, l’àvia tindria una resposta precisa i contundent. Aprofite un moment en què els néts estan més entretinguts i li pregunte sobre el porrat de Sant Blai. Em diu que, efectivament, és al febrer. El diumenge abans s’enfilen fins a l’ermita i baixen el sant a l’església on s’estarà tota eixa setmana, fins que el tornen a pujar al seu  lloc en processó.