La Creueta

Monument-homenatge a la quinta del biberó, al Pinell del Brai (Terra Alta)

Ara, quan fa cinquanta anys de la mort del dictador Franco, els joves no saben que hi va haver una guerra civil: ni tan sols els pares els n’han parlat.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Quan, de menut, ma mare em contava també experiències del temps de la guerra, ja quedaven molt lluny. Ella en va viure el temps i les penúries amb sa mare, vídua per segona volta, i dues germanes més grans. El dia del colp d’estat, l’Alzamiento Nacional, ma mare tenia dotze anys.

Recorde que em parlava dels magatzems i més dependèncdies organitzades a les capelles de l’església parroquial, destinades a munició, armament, quadres, etc. També dels retaules que es van cremar i de les imatges destrossades els primers dies del conflicte per persones rabioses amb preveres, religiosos i afers relacionats amb l’Església. Ma mare i les germanes no tenien edat per a entendre bé què passava, i supose que els majors estaven acovardits i la por els deixava sense poder parlar.

No sé bé si a la gent li va costar molt d’entendre que no tots els que van fer la guerra amb Franco eren de dretes, com tampoc tots els que la feren amb l’Exèrcit Popular eren republicans. La majoria no eren de cap bàndol ideològic, van lluitar on els va tocar; i si moltes coses que uns van fer en algun moment uns altres no les van entendre, com ara  canviar de bàndol, ara les comprenem millor: simplement es tractava de salvar la vida, de continuar vius.

Els noms per a referir-se als dos exèrcits variaven segons qui els fera servir. Els de Franco eren “exèrcit nacional”, “nacionals”, “bàndol franquista”, etc. En formaven part també, a més dels soldats de lleva, forces falangistes i carlines que s’hi van adherir, i la guàrdia mora de Franco. Els republicans en deien, amb menyspreu, feixistes, fatxes, facciosos, sediciosos o colpistes.

Pel que fa a l’exèrcit lleial al govern legítim de la República, va rebre els noms de “republicà”, “bàndol governamental”, “Exèrcit Popular de la República” entre més. Hi lluitaven també les milícies (obreres, sindicals com ara les de la CNT-FAI, UGT, etc.) i les Brigades Internacionals. Els franquistes els qualificaven de rojos, comunistes o separatistes.

No hem d’oblidar que la guerra no fou només un enfrontament militar, sinó ntambé un conflicte ideològic amb bàndols integrats per coalicions molt diverses com ja hem dit en altres ocasions.

Una cosa és clara: tothom, al front o a la rereguarda, estava capficat a sobreviure, i això marcà per a la resta de la vida tots els que van sobreviure. Molts, i ara tinc al cap els soldats de la quinta del biberó dels dos costats, eren adolescents amb a penes dèsset anys; i hi hagué també els batejats com la quinta del sac (pares de família, nascuts entre el 1901 i 1905) mobilitzats a última hora per les nombroses baixes en dos anys de guerra: tothom va fer el que els van manar.

Dic quinta del biberó, però lleven-se vostés del cap el singular: a més de la quinta del biberó “oficial” (els nascuts el 1920), n’hi va haver més, tant dels nascuts el 1918 i 1919, com dels que nasqueren el 1921; quintes a les quals s’arrabassà la joventut i que, a més de fer la guerra, en el cas dels perdedors van haver de fer la mili després, com si es tractara d’una assignatura pendent.

Ja he dit que mon pare no recordava per quins pobles havia passat durant la guerra: com per a estar pensant en detalls geogràfics! En aquelles circumstàncies s’estava més pendent de conservar la vida que de qualsevol altra cosa. Recordar un poble, un riu o una muntanya per on es passava era més que secundari. És clar que per als que venien de Castella o Lleó, per exemple, amb les tropes franquistes, veure el mar per primera vegada devia ser una imatge i un record inesborrable. Però, i els que es van quedar pel camí, morts sense poder tornar a casa i contar-ho? Si ho pensem bé, al final tot és qüestió de sort en la vida, tant en la guerra com en la pau.

Ara, quan fa cinquanta anys de la mort del dictador Franco, els joves no saben que hi va haver una guerra civil: ni tan sols els pares els n’han parlat. A l’excusa que les programacions escolars són molt extenses i no s’aplega mai al tema del franquisme, s’afig el desconeixement dels propis pares, fills d’una generació que ja no va viure la guerra i a qui s’ocultà per por i que, sovint, no sentiren cap remordiment de no haver escoltat les poques històries que s’escapaven a casa durant la postguerra. Un tall que que ha dificultat, quan no impedit, de transmetre tot allò que va passar al seu poble en aquella guerra. Ara, quan a penes queden vestigis palpables que ens ho recorden, el pas següent serà oblidar els desapareguts soterrats en les cunetes o en fosses comunes.

No hi ha un consens unànime sobre quina va ser la batalla més sagnant, si la de Terol o la de l’Ebre. “A la Batalla del Ebro, la más larga y sangrienta de toda la guerra, fueron destinados los muchachos  de la última quinta movilizada por la República, la quinta del 41 [nascuts el 1920], conocida como “del biberón. (…) La presencia de los jóvenes de diecisiete años, que se veían combatiendo en el frente, inexpertos y con escasas convicciones políticas después de dos años largos de combates, presagiaba la derrota final” (A. Caballé & I. Rolón, 2020, Carmen Laforet, una mujer en fuga, p.80).

Tampoc sabem el nombre de soldats de quinta que van lluitar en l’exèrcit de la República i que, acabada la guerra, van haver de fer el servici militar amb l’exèrcit de la dictadura. La decisió d’obligar a fer la mili nova cobejava erradicar una “possible” connivència esquerrana adquirida en la guerra o les militàncies arrossegades en la preguerra (Calzado Aldaria,  2005, Entre la nit i el marasme, pp. 140-150).

Així, mon pare va haver de fer la mili després d’haver fet la guerra, primer a Manuel i després a Salamanca. En dir “mon pare”, vull dir tots els soldats considerats desafectes per no haver-se canviat de bàndol durant el conflicte, molts per simple instint de supervivència. També sabem de casos que, en intentar fer-ho, van ser considerats desertors i afusellats o desapareguts. El nou servici militar castigava també les famílies dels soldats, privades de les aportacions econòmiques i dels seus jornals, ja que van haver de deixar de conrear les terres, pasturar els ramats o ajudar en el mitjà que fóra de vida familiar.

El govern legítim de la República, en un moment desesperat en què esgotava les reserves d’efectius, a més dels nascuts el 1919, també va mobilitzar els nascuts  el 1920 i 1921 (Emili Casanova (1989), Agullent a través de les actes municipals durant 1936-1939, p. 105).

Quan vaig començar a interessar-me per aquestes qüestions, prompte em vaig adonar que anava perdut i em preguntava quantes “quintes del biberó” hi havia hagut. Segons les meues lectures, alguns consideraven els nascuts el 1920 la quinta “oficial” i els de 1921 la quinta dels últims efectius disponibles.

Els nascuts el 1919, amb díhuit i dènou anys, mobilitzats per la República en 1937 i 1938, van participar en la batalla de Terol (desembre 1937-febrer 1938), l’ofensiva d’Aragó i la retirada cap a Catalunya, i la batalla de l’Ebre (juliol-novembre 1938); en aquesta última també van participar els nascuts el 1920. Tots foren carn de canó en els combats clau de l’últim any i mig de la guerra.

Segons Abel Soler (Albaida, 1931-1949. República, revolució social i repressió franquista, 2020: 131), vora la meitat dels 30.000 soldats de 17 o 18 anys, mobilitzats l’abril de 1938, van morir en el front o en la postguerra. “D’Albaida, 22 soldats formaren part d’aquella quinta. Feren unes maniobres a l’Olleria” i s’incorporaren ràpidament al front de Terol. Així doncs, com ja hem dit abans, es van haver de mobilitzar les quintes del 40, 41 i 42, nascuts els anys 1919, 1920 i 1921 “per a fer front a l’enemic, en la que seria una duríssima i decisiva Batalla de l’Ebre”.

Eslava Galán (Una historia de la guerra civil que no va a gustar a nadie, 2005/2023: 349), en clau nacional també es refereix als nascuts el 1919, 1920 i 1921, cridats a files per la República el gener de 1939, i diu que “[p]ocos se presentan en las Cajas de Reclutas. Mejor ocultarse. Total el final de la guerra debe ser ya cosa de días”.

Per tant, segons entenc, hi va haver diverses “quintes del biberó”, no només la del 1920; i jo crec que a les quintes mobilitzades el 1920 i 1921 molt bé en podríem dir “la quinta del bolquer” i “la quinta del xupló”. Tornant a la dels nascuts el 1919, Eslava Galán (2005/2023: 334) diu que van ser allistats el 10 d’agost de 1938 i la instrucció anava al gra, sense embuts: “Primer día: ejercicios con armas; por la tarde fuego con fogueo; al día siguiente fuego real”.

L’escriptor Julio Llamazares, en el seu últim llibre El viaje de mi padre (2025) presenta son pare (nascut el 1919) com un soldat de la quinta del biberó que travessà la península, de Lleó a Terol. El llibre està dedicat “A los que perdieron la guerra civil, de uno y otro bando. A los que pierden todas las guerras”. Vaig llegir el llibre fa uns mesos sense saber que son pare i el meu eren de la mateixa quinta. A son pare li va tocar la trinxera del Alzamiento Nacional, i a mon pare la republicana. Curiosament, tots dos van ser destinats a unitats de transmissions.

Encara hui en dia em pregunte quina ideologia podien tindre els soldats de la quinta del biberó, de la quinta del bolquer i de la quinta del xupló que van fer aquella guerra. Quants soldats hi van anar? Quants en van tornar? Tots els pobles de la Vall d’Albaida haurien de tindre les llistes amb els noms.

Mon pare va faltar l’últim mes del segle passat, a huitanta anys, i a hores d’ara encara lamente, com Llamazares, no haver prestat més atenció a tot el que em deia. Ara ja és tard, però repetisc que em penedisc de no saber amb seguretat si va estar a la batalla de Terol o la de l’Ebre, i arrossegaré el sentiment de culpa de no haver fet en el passat una cosa que tocava.

Les generacions actuals no haurien d’oblidar mai que en la Guerra d’Espanya hi hagué unes “quintes del biberó”, poc importa si de nascuts el 1919, el 1920 o el 1921, en una mobilització indecent, que van haver d’abandonar l’adolescència per a defensar la República en els últims moments. La pel·lícula Ebre, del bressol a la batalla, escrita per Eduard Sola i dirigida per Roman Parrado, i basada precisament en memòries escrites per soldats d’aquelles edats que van viure la contesa i en entrevistes amb alguns d’ells, en fa un retrat que em fa evocar la memòria de mon pare sobre la guerra.

La quinta del biberó, amb el pas del temps, es convertí en un terme col·lectiu i simbòlic en la memòria i englobava tots els soldats molt joves mobilitzats per la República en una situació desesperada a partir de la primavera del 1938.

Ara, al cap de tants anys, ningú recorda que “la quinta de l’arròs” era una altra denominació per a referir-s’hi, en una metàfora molt afortunada originada en el fet que els soldats, reclutats sense tindre’n en compte la ideologia, “se’n passaven” de bàndol, com en l’expressió feta servir quan es cou l’arròs. “Pero en 1937 ya nos alistaron a todos, sin mirar si eras de derechas o de izquierdas, nos metieron en un tren y nos llevaron a Albacete. ¿Sabéis por qué nos pusieron ‘la quinta del arroz’? Bueno, como en esa quinta entramos todos los de derechas, luego, al llegar al frente, muchos nos pasamos. Por eso le decían la quinta del arroz, porque se pasa en cuanto te descuides” (Eslava Galán, La mula, 2003, p. 48).