Presentació de Qui salva una vida de Núria Cadenes a l’Octubre CCC. Amb Paco Cerdà i Ximo Bosch Fotografia: Enric Marco
Per Natxo Úbeda Morales –Recomanació de Biblioteques Públiques d’Ontinyent
Fa temps que vull recomanar una obra de Núria Cadenes en aquest espai. És una veritable agitadora cultural de molta força i empenta, vinculada al món de la lectura i del llibre no només com a escriptora, sinó també com a llibretera; per exemple, amb la revitalització de l’emblemàtica llibreria Tres i Quatre, sota el nom tan enginyós com continuador de Fan Set. Com és obvi, vinc a recomanar-la ara i ací com a autora, perquè és una narradora poderosa que combina gran varietat d’estils, de temes i de formats, tots ells força interessants. Ha escrit biografies, novel·la negra, novel·la històrica, contes, reportatges, documentals, articles…
Fa temps que vull recomanar-la, en efecte, perquè fa uns quants anys que la seguisc de prop i llig tot el que ha escrit sense dubtar-ho ni un moment. He tingut, a més, el gust i el plaer de conéixer-la personalment; primer com a espectador de les seues presentacions i tertúlies –tant dels seus llibres com dels d’altres–, i després, fins i tot, en la curta distància, compartint àpats amb ella i altres escriptores i escriptors, amigues i amics, en diversos esdeveniments, festivals, clubs o paelles de diumenge. La passió que traspua per les pàgines de les seues obres, creieu-me, la transmet també en persona: causa impacte escoltar-la explicant qualsevol cosa, perquè ella s’emociona molt, ja siga parlant de la història que ha escrit, de la lectura d’una obra aliena, o d’una anècdota particular o personal. Quan l’escoltes, et colpeja la manera com ho explica, així com quan la llegeixes ho fa amb allò que escriu.
He triat aquesta obra perquè és la darrera que ha publicat i la tinc més fresca, és clar, però m’agradaria que fóra també una recomanació generalitzada de l’escriptora, perquè ben bé en podria recomanar qualsevol altra. Per exemple Tiberi Cèsar, una novel·la històrica que ja em va sorprendre moltíssim i que no té res a veure amb el que fan altres autors o autores –i vull que servisca tan sols com a diferenciació lectora– d’aquesta època històrica. Perquè quede clar, per a mi és un text més de Yourcenar que no d’algun altre autor o autora, amb tot el que això representa. És una comparació merament estètica, jo llig de tot, també les històries on predomina l’aventura i l’acció per damunt de la literatura, per descomptat. Podria haver triat també el recull de contes En carn i ossos, una obra fabulosa i inquietant. Però bé, què em dieu de Memòries de presó, de l’abecedari bestial AZ o, ni més ni menys, de La mort de Guillem?
Qui salva una vida és una obra potentíssima i pense que arriba en un moment més que idoni, donada la deriva apocalíptica que porta el món amb el renaixement de la ultradreta, la xenofòbia, les dictadures i els feixismes novament creixents. Aquesta és una història lluminosa, plena de gent audaç i altruista que pobla d’esperança un espai que estava conquerit pel terror. Com dic, aquesta és la seua darrera creació i, a més, premiada, com moltes altres que té. Els darrers temps, als mitjans de comunicació i als indrets del llibre, s’ha comentat un dels premis més grans, econòmicament parlant, d’aquesta ‘galàxia no tan llunyana’, tot donant-se el cas, possiblement –o segurament– que és el més pobre de tots literàriament parlant. A Núria li han atorgat el Premi Proa, que guardona la literatura catalana i en què, sens dubte, la qualitat literària –i aquesta obra n’és un exemple perfecte– està molt per damunt de qualsevol altra consideració.
Però entrem ja en matèria, endinsem-nos un poc en la fabulosa novel·la, el títol de la qual ja ens avança moltes coses: Qui salva una vida…, en efecte, “salva el món sencer”, com ens diu l’ensenyament jueu del Talmud (popularitzat i exemplificat per la pel·lícula La llista de Schindler). El món, és a dir, la humanitat; i precisament d’humanitat va aquest llibre. Les seues pàgines ens mostren, amb molta clarividència i perfecció estètica, que la gent extraordinària fa coses bones per la resta en un moment difícil, però quan és més que necessari. El protagonista és un capellà de Puigcerdà –familiar de l’escriptora, per cert– que, junt amb un grup heterogeni d’homes, dones, joves i vells, de tota mena de credo i d’ideologia política, conformen a la Cerdanya una xarxa d’evasió per a ajudar i salvar soldats i tota classe de persones que fugien del feixisme i el nazisme que dominava Europa durant la Segona Guerra Mundial. Una malla de gent cosida amb lligams molt diversos: familiars, d’amistat, de veïnatge; en definitiva, d’humanitat, tots dirigits a millorar un món convuls ple de monstres i injustícies. La vida s’obri camí en situacions impossibles gràcies a aquests tipus de persones, a priori anònimes, però que resulten imprescindibles quan ningú ja no espera res de ningú.
Tal vegada no seria la millor anàlisi literària –no ho pretenc, ni puc; només sóc un lector entusiasmat– si dic que d’aquesta novel·la també podria sorgir una meravellosa pel·lícula (recordant Spielberg, per què no). Ho diria tan sols per a aportar més lectors, és a dir, com a creació d’un nou artefacte cultural que arribaria a molta més gent –ni que siga per a aturar un poc la desviació autoritària actual–, per l’argument, que és ben potent i exemplar, i està basat en fets reals. Perquè, a més a més, com que és una recomanació lectora per a tothom, entenc que les lectores i els lectors de literatura sempre desitgem –òbviament m’hi incloc– llegir obres que continguen de tot, que ens conten una gran història, amb enormes personatges, en contextos perillosos, difícils, bells o quotidians; o no, però sempre atractius; amb aventura o sense, però que ens emocionen i ens atrapen i també que ens expliquen moltes coses, tant de la història com de l’ànima humana. Això s’aconsegueix en moltes obres literàries que són adaptades al cinema i que resten per a sempre com a clàssics en tots dos espais artístics. Per ací anava el meu raonament superflu.
Sí: aquesta novel·la de Núria Cadenes conté tot això i, com les bones obres, també és una narració trencadora d’estereotips. Els herois no porten capa ni tenen superpoders, llevat d’un valor, una bondat i una personalitat gegantines. Com sol ser habitual, aquesta mena de salvadors anònims passen desapercebuts als llibres d’història. Per això és tan important la literatura, perquè crea un mite a partir de les dades i el record, amarat de ficció, que arriba a més gent. Com diu l’escriptora francesa Dominique Manotti: “Són els Victor Hugo –diguem-ne ací les Núria Cadenes– els que queden a la ment de la gent, els historiadors s’obliden.”
Núria Cadenes ens conta una història fascinant amb una prosa rica i bellíssima –que, certament, es perdria en un film–, que crea atmosferes on et submergeixes sense dificultat i on el detallisme arriba a ser tan perfecte que et transporta a l’indret que descriu. Un indret habitat per personatges enormes, admirables i meravellosos que ella ha creat i recreat i que, amb la passió que la caracteritza –vinc a sospitar que en tot el que fa–, ens narra una història que ens absorbeix i ens commou.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Magnifica ressenya d’un gran llibre que també recomane.