La Creueta

Vista panoràmica d’Atzeneta d’Albaida (https://www.facebook.com/fotosantiguesvallalbaida)

En la documentació consultada hi ha llacunes, però la que tenim ens permet una visió ampla que ens acosta de manera segura a aquestes criatures, la major part dels quals arrelaren a les nostres terres.

Amb la pregunta que titula l’article acabàvem el del mes passat. En alguns d’anteriors hem destacat la nova sensibilitat social que en el segle XX despertaren aquestes criatures en moltes famílies d’acolliment; eren pobres, però també solidàries i s’afegien a l’interés que pel benestar dels nens manifestaven les autoritats. En la primera meitat del segle va baixar el nombre de xiquets enviats a la borderia, i alhora augmentà el d’afillats i adoptats per famílies, algunes de les quals sense fills.

Afillament i adopció, és el mateix? No, però en alguns documents i en la parla es prenen com a sinònims que cal diferenciar. Caldria acudir als textos de caràcter administratiu i això traspassa els límits d’aquest article, però per aportar una mica de llum als dos termes ens referim als estudis d’Ana María Rodríguez Martín qui els diferencia aplicant-los aquestes consideracions:

L’afillament estava contemplat en el reglament de 1852 amb el significat d’acolliment d’una persona com a fill. Les úniques condicions exigides a les famílies eren l’honradesa, prou mitjans per a mantindre el menor i educar-lo en la religió catòlica. Els afillats continuaven sota la tutela de la borderia fins a la majoria d’edat, i serien retornats si un familiar directe els reclamava. La borderia exigia reports privats als rectors i batles sobre el tracte que rebia el menor.

L’adopció tingué poca importància social i pràctica, i es va incloure per primera vegada en el projecte de Codi Civil de 30 d’abril de 1851, que va establir per als adoptants una edat mínima de quaranta-cinc anys i no tindre descendència legítima o legitimada. En l’adopció, el menor tenia el dret de portar els cognoms dels pares adoptius i l’havia d’aprovar l’autoritat judicial amb escriptura pública i inscripció en el registre civil.

A partir de 1940, amb la instauració del règim franquista, els establiments benèfics són els únics que podran tramitar expedients d’adopció i investigar l’honradesa i moralitat dels adoptants sota l’estricta observança de la moral catòlica per a vetlar per la família tradicional, en què les dones estan fetes per a ser mare i amb la maternitat com a finalitat primordial. Desapareixen de la premsa totes les referències ideològiques, caritatives, humanitàries d’èpoques precedents. Davant el considerable nombre de bordets o abandonats per necessitats bàsiques en la postguerra, l’adopció es va configurar de nou sota la màxima de Justiniano adoptio naturam imitatur (l’adopció imita la natura). Aquest principi legal establia que l’adopció ha de tenir els mateixos efectes i conseqüències que la filiació natural, equiparant així els fills adoptius amb els fills biològics davant la llei.

En conseqüència, l’adopció no generarà una simple relació de filiació entre l’adoptant i l’adoptat, sinó que també implica una relació plena de parentiu entre l’adoptat i tots els membres de la nova família.

I què se’n va fer, d’aquells 372 bordets que arribaren a la Vall entre 1900 i 1950?

· Seixanta-quatre xiquets es van morir quan encara els tenien les dides que els alletaven, segons consta en els certificats.
· Huitanta-tres criatures foren afillades o adoptades per les famílies que les acolliren, la qual cosa suposa el 22,31%, enfront de l’11,4% de la centúria anterior. Significatiu!
· En tenim sis més localitzats amb les famílies valldalbaidines, amb canvis de domicilis, però sense dades concretes d’adopció o afillament.
· Trenta-sis expòsits van ser reclamats pels seus pares naturals i els els van retornar.
· Trenta-tres infants més els tenim localitzats a la Vall per les sol·licituds de permís matrimonial, allistament o altres
· Vint-i-cinc xiquets van tornar a la Casa-Bressol: dènou enviats per les famílies que els n’havien tret, i sis reclamats per la direcció de la borderia. No hem trobat documentació que n’explique els motius.
· Dels 125 restants, la informació de què disposem, inconnexa o incompleta, no permet d’assegurar-ne la situació.

Quant a la procedència d’aquestes criatures, tenim:

· 167 entraren a la borderia per la porta, lliurats per una dona; 27 d’aquests nens procedien del “Santo Celo”, sempre amb bona roba: “…y entró con camisas de algodón, vendas, pañales de hilo, reculero de muletón, jubón, faja labrada, gorros de brillantina con lacitos azules, bata blanca con puntilla…” 1904.
· Dos bordets procedien de la Casa-Bressol Santa Isabel.
· 203 eren de la sala de cirurgia o de la maternitat. Recordem que en aquesta centúria moltes dones anaren a parir a l’hospital com a lloc més segur amb garantia sanitària.

En la documentació consultada hi ha llacunes, però la que tenim ens permet una visió ampla que ens acosta de manera segura a aquestes criatures, la major part dels quals arrelaren a les nostres terres. Per això he comentat en alguna ocasió que si rasquem una mica tothom pot trobar un avantpassat que vingué de la borderia de València. Cerquem en la genealogia?