La Creueta

Certament, es tracta d’un poble amb gent docta i que, per poc que mires, escampa erudició per tot arreu. A més, a primera vista, és també un poble agraït amb els seus.

Per Pere Brincs

Al costat està el centre cultural Elvira Veres que aglutina, al mateix edifici de l’antic col·legi, l’escola infantil, la d’adults i la biblioteca. Hi ha un mur bastit amb carreus de mida considerable i unes escales amples que el separen a una bona altura de la calçada. En la façana hi ha dues plaques commemoratives: la primera al poble de Quatretonda pel seu paper crucial en previndre i contindre el coronavirus, d’octubre de 2020 i, la segona, és un reconeixement a la Societat Micològica Valenciana pel 25é aniversari de la seua fundació, ací, a Quatretonda, amb data d’octubre de 2015. Realment, és un poble amb fills il·lustres.

Mentre mire l’edifici per fora, aprofite que passa un veí i li pregunte per l’immoble. Era -em diu- l’escola vella que abans duia el nom d’Antonio Rueda y Sánchez Malo, un governador que hi va haver a València i que va fer molt pel poble. Entre més coses, va manar construir el poliesportiu de l’entrada, que sempre ha sigut l’admiració de tota la Vall d’Albaida. A poc a poc, van aclarint-se les coses.

Al portal d’una casa hi ha una cadira amb un sac de mandarines a cinc euros el quilo. Continue pel mateix carrer del Crist de la Fe o carrer Nou i deixe que l’antiga carretera continue cap a la dreta. Aquest tram és rectíssim, com tirat en llença, no massa ample i allargassat. Hi transita molta gent, tots saludadors, que entren i ixen de la carnisseria Susi, de la tenda de El Ray, on venen de tot, i de la peixateria Mahiques. Al número trenta-cinc encara es manté oberta una vella papereria. Quin goig fa veure des de fora l’interior de la tenda: les revistes exposades als aparadors que semblen, pel desgast, tindre fusta encerada, les acolorides llepolies en grans flascons de boca rodona i, en altres estants, el material escolar: llibretes, gomes, bolígrafs, carpetes i llapis.

És difícil no deturar-se a contemplar la façana de la casa pairal que ocupa el número 23, bastida, segons consta sobre el rellotge de sol, l’any 1703. Unes filigranes tallades al mateix lluït s’enredren pintades d’ocre al voltant de la porta senyorial i austera, el balcó i les finestres, com enfiladisses que tracten d’escalar la blanca  paret. Al mateix carrer hi ha més casalicis, molt i molt dignes, que s’enalteixen i glorifiquen amb plafons de sants i algun escut familiar.

En el cantó de la Mare de Déu del Carme hi ha una placa ceràmica Homenatge a la Dansà i, a l’esquerre, una altra del Crist crucificat. Recorde que a l’entrada del poble també hi ha un escultura de dos balladors esquematitzats en metall amb un escrit que resa “Quatretonda a la dansà”.

El carrer desemboca a la plaça de l’Oliver, amb estructura de polígon irregular, al bell mig de la qual hi ha una font adornada ja per a Nadal. En un costat hi ha muntades dues paradetes de roba, amb poc de personal. Al costat del forn Cucala, enfront de la casa que té un Sant Cristòfol, un xicot descarrega soques d’una furgoneta. Ompli un cabàs i l’aixeca per a entrar-lo a casa:

-A vore, pare, a vore… -li diu, amb la pressa que li tensa els braços, a un vellet que xarra amb la veïna i li barra l’entrada, tot just davant de la porta. Després d’alguns viatges acaba la feixuga faena i trau un cabàs ple de llimes i algunes taronges abans de tancar la porta del vehicle. Quan la mare li ix a l’encontre, el fill agafa dues peces amb la mateixa mà, orgullós, i li fa notar a la mare el valor d’aquella fruita que els du.

Encete el carrer de Sant Vicent, també rectíssim, que acaba amb una pronunciada “s” sota l’esguard del sant que continua la seua eviterna prèdica al solet de migdia. L’olor dolça i sagrada de la llenya dels fruitals transmutada en fum em du tan alt que, quasi, podria albirar les teulades des d’aquella altura.

El carrer s’acaba, o comença, amb la casa número dos, on hi ha una placa que indica que allí va nàixer l’il·lustre fill de Quatretonda, el teòleg i sacerdot Enrique Mahiques Rubio. Certament, es tracta d’un poble amb gent docta i que, per poc que mires, escampa erudició per tot arreu. A més, a primera vista, és també un poble agraït amb els seus.

Ara ve la placeta del Mestre Codoñer amb forma de triangle escalé, un dels costats del qual el conforma el penal d’un casalot cantoner restaurat i ben conservat. Hi destaca la factura de les nou finestretes del que abans, potser, eren les golfes amb forma d’arcs de ferradura. Aquest mateix mur llueix un plafó ceràmic de Nostra Senyora del Remei. D’ací estant es veu, a la dreta, una altra placeta amb la façana del Bar Bou (Local climatitzat) i, per sobre d’aquesta, ix una cúpula de l’església, blava i amb els nervis blancs. Seuen dues taules de parroquians arrecerats en una mena de paravents que hi ha instal·lats al carrer. Xarren alegres i la que deu ser la més beata de totes parla, o resa, amb una veu tan alta que les seues mundanals oracions arriben fins ací, enredrades entre rialles i altres xisclets.

En compte d’anar directament a la plaça de l’Església baixe pel carrer de Xàtiva. L’olor del producte amb què deuen haver passat el motxo per a llavar terra d’alguna casa ompli aquest tram. Cap al final del carrer un edifici municipal amb una façana amb forma d’espadanya construïda amb pedra i remats a manera de medallons apegats. Amb dues passes més s’arriba als afores del poble on es pot triar anar a Benigànim, girant a l’esquerra, o a Xàtiva, seguint tot recte.

En aquesta cruïlla mateixa està la Cooperativa Vinícola de Quatretonda, fundada l’any 1953. Llueixen els sants Abdó i Senent, o Sants de la Pedra, patrons dels llauradors, amb unes vestes que recorden reis sumeris. Seguisc per l’ampla vorera de l’avinguda del País Valencià que circumval·la el poble i que a aquestes hores du un trànsit considerable. Hi ha palmeres col·locades de forma alterna entre vorera i vorera. A l’altre costat s’anuncia la Casa de la Miel Silverio i, enfront, la marquesina de l’autobús mostra un compendi de fotografies de les festes que se celebren ací: els bous, les cavalcades, els moros, les danses i algun paisatge. Tal vegada el Buixcarró, on hi ha una pedrera d’on ja s’extreia una mena de marbre en temps dels romans conegut com a marmor Saetabitanum, de gran anomenada per tot arreu.

Seguint la vista del campanar, trenque a la dreta pel carrer de la Poassa, que fa un poc de costereta. El perfum del fum retorna balsàmic. He caminat fent un cercle i arribe a la plaça dels Sants Joans, on conflueixen la façana del casalici amb els arcs de mitja ferradura, que des d’aquesta perspectiva mostra un rellotge de sol que marca les dues. Allí conflueixen també un forn i pastisseria i, el Bar Bou (Local climatitzat). Ara passe per davant dels parroquians per a prendre perspectiva de la plaça i ells es mostren divertits. Pel finestral de la pastisseria es veuen galetes, rotllets, rosquilletes, pa i pastissos. En això que estic escrivint aquestes coses, s’acosta una de les dones que estava asseguda al bar i em diu, molt amablement:

-Perdona. Puc fer-te una pregunta?

-Si no és molt difícil -li conteste- clar que pot.

-Què fas?

-Doncs, mirant quin poble més bonic teniu i com de sabuda és la gent.

Ella somriu mentre els companys estan atents a la conversa i afegeix:

-Sí, Quatretonda és el poble de la Vall d’Albaida que més gent té amb carrera. És pèl-roja i pigosa i agradosa al parlar.

-No -li dic-, en realitat, agafe alguns apunts per a escriure després.

-I això eixirà publicat en algun lloc? -pregunta, interessada.

– Sí, a la revista digital la Creueta, de Mesvilaweb.

-Ah!, doncs, estaré pendent.

A poc a poc, mentre xarrem hem anat acostant-nos a la taula on seuen els altres feligresos del bar. Al bell mig de la taula hi ha un meló de tot l’any per encetar, envoltat per les cerveses que estan prenent-se.

-Diu què és un poble molt bonic i que som molt sabuts -exclama divertida a la colla.

Un dels homes que està assegut, i que es veu amb ganes de sarau, contesta:

-I, a més, cada veí tenim un trosset de cel -diu sorneguer.

-I això com és? -li continue la broma.

-Perquè l’arquebisbe de València, que també és fill del poble, diu que allí té tres o quatre fanecades i les ha repartides entre tots els veïns de Quatretonda.

-Això sí que no ho sabia jo! -li responc.

-Doncs, si vols et puc acompanyar a casa del germà bessó que viu ací al costat mateix -continua maliciós. Cadascun dels germans té dos noms i tot… que no és qualsevol cosa!

-Deixem-ho per a un altre dia -m’excuse. Per a hui ja en tinc prou amb la xarradeta que m’han oferit. I, així, aprofite per a escapolir-me i continuar cap a l’església que està una mica més avant. Enfront del temple hi ha un camionet venent embotit. De l’aparador obert, en un costat del vehicle, hi pengen les bufes o poltrotes, les botifarres, les llonganisses i els xoriços. Davant de l’alt taulell d’alumini una dona demana companatge mentre conversa amb familiaritat amb el venedor.

Enfront de l’església està l’antiga Casa de la Vila. En la façana una placa resa: “Als veïns de Quatretonda que aconseguiren erigir en vila el lloc de Quatretonda per privilegi del Rei Felip VI de València el 21 d’octubre de 1587. 1587-1987. IV Centenari”. Queda resolt, doncs, allò de la celebració del dia de la vila.

L’església té aspecte d’haver sigut restaurada. Mire el campanar i per sobre veig un cel aborregat, amb ramats de borrallons que pasturen la mansuetud allunyats del llanternó rematat amb el parallamps i el penell. La torre està ornamentada amb motius renaixentistes i gòtics. Es pot vore que Quatretonda és també, entre més coses, un poble ric en campanes. Al segon cos del campanar es pot llegir la inscripció Pax et unio me fecerunt. L’església parroquial està dedicada als Sants Joans i una làpida indica la data de 1788, encara que el panell explicatiu la presenta com una clara perduració del gòtic valencià, datant-la, doncs, entre els segles XVI i XVII.

Al costat s’enceta el carrer de Sant Josep que transcorre paral·lel al del Crist de la Fe. El mamprenc i, una mica cansat de caminar tan recte, trenque pel carrer de Sant Antoni on veig un home que ompli amb llenya un cabàs de goma. Quan passe pel seu costat saluda cordial i en veure llibreta i bolígrafs a les mans em diu: “Apunta, però no dispares, eh?”. Em fa gràcia. I li pregunte on puc dinar.

-En este poble ho tens agre. Pots provar a la Terreta, però segurament hauràs d’anar fora, perquè ja estarà tancat.

-Bo, no perd res -li dic. L’home tanca la porta, es carrega el cabàs ple al muscle i mamprén la marxa carrer avant. Jo, al meu torn, seguisc les breus instruccions per arribar al bar. Passe per davant de l’ajuntament, quan camine pel carrer dels Sants de la Pedra hi trobe una pancarta que diu: ”Llutxent fa pudor! Reubicació de la planta de biogàs, ja!” acompanyat amb un pictograma groc d’una màscara.

La qüestió és que la xica del baret cantoner de la Terreta em diu que està a punt de tancar, però que si, vull em pot fer alguna cosa. Em dol molestar-la perquè ja ho té tot endreçat. Li ho agraïsc i isc al carrer. Mire el rellotge i ja són quasi les tres de la vesprada. Com ha passat el temps!

Decidisc de tornar sobre les meues passes fins a l’avinguda, que ja em sembla tan i tan llunyana, dels pobles dels Benavents, on he aparcat aquest matí. De tornada a casa, buscaré un altre lloc com m’ha recomanat aquell bon home. Ara, estic tan extasiat de tot el que he anat trobant en aquest poble que no note gens de fam. Pletòric, torne a casa.

+ Quatretonda (1)