La Creueta

La continuïtat del jardí que vorejava les dues bandes del carrer ha anat desapareixent i ara tan sols en queda algun quadradet més o menys dispers com si foren punts suspensius en la llargària de l’antiga carretera

Per Pere Brincs

Caminar com jo ho faig sempre és una aventura; menuda, banal, però aventura al cap i a la fi. És curiós que amb el temps, després de tots els carrers trepitjats, els pobles se’m fan cada vegada més inabastables. Ajorne Ontinyent o Albaida per semblar-me exagerats, però, en realitat, qualsevol llogaret que visite, després d’aquests anys, em resulta desmesurat. Els carrers se’m tornen laberíntics, els sants se’m repeteixen, de vegades, les sensacions també. Tot és igual i tot és diferent alhora, o ho serà una mica més endavant. Per això dic que caminar per la Vall ho vull viure com a una aventura. Només començar el projecte andarec el dogmatisme se’m va perdre entre els cantons i els carrerons –si alguna vegada el meu inconscient se’l va plantejar. Quatretonda ha sigut un bon exemple d’aquesta reflexió. Amb pràcticament dos carrers caminats i un seguit inabastable de ramals eludits, he deixat en mans de la causalitat la sort. Beneïda siga, però també cal eixir a buscar-la.

Per aquesta època la Vall sembla quasi nua; els bancals estan a mig esporgar. Les matinades són fredes i la boira es queda atrapada en franges horitzontals i primes fins que el sol debilitat, quasi convalescent, va desfent-la. A l’entrada de Quatretonda sempre produeix un gran efecte el mur de pedra impressionantment llarg que envolta el poliesportiu municipal. Abans més que ara, perquè aquestes obres ja s’han vulgaritzat en la majoria de les poblacions; però va haver-hi una època, com em comentarà més endavant un veí, que la piscina de Quatretonda era l’enveja de tota la contornada.

L’entrada del poble ara se’n diu avinguda dels Pobles de Benavent i en la placa amb el nom del carrer es poden veure dos escuts: el de Quatretonda i el de Benavent de Segrià. Aquests dos pobles es van agermanar fa uns anys, ja que durant el repoblament baixaren d’aquell poble del Segrià per a poblar Quatretonda, fet que  testimonien la prevalença del cognom Benavent. Malgrat les meues reticències, he hagut de buscar aquesta informació a la Xarxa, perquè l’explicació que una veïna em donarà més avant no em va convéncer gaire. I mira per a on que, googlejant, googlejant, em vaig topar amb la publicació digital Quatretondadigital.info. La vaig escorcollar una estona i em va semblar una revista clara, sense ambages ni complexos. Tot just d’aquelles lectures casolanes que m’agraden, ja que parlen d’allò que és menut i concret, però, en realitat, tenen un sentit ample i universal. En el poc de temps que dedique a aquesta lectura, perquè vull avançar en aquest escrit, hi destaque els noms del professor Rafael Benavent i de la mestra Rosa Mahiques. M’agradaria que els arribara la meua enhorabona i assegurar-los que tornaré a passejar amb més tranquil·litat per les seues pàgines.

He de continuar caminant i ara m’ature davant del calvari que fa pocs anys estava als afores del poble, i ara ja sobrepassat pels adossats. Està tancat amb una reixa a través de la qual s’hi veu la gespa ben retallada sota l’ombra eterna dels xiprers. Al costat del jardí està edificada l’ermita amb una campaneta coronant l’espadanya. El cant fredolic d’alguna merla arriba del jardinet d’enfront on hi ha una creu de terme esguardada per quatre xiprers més. Aquest edifici està consagrat a Sant Josep i data de l’any 1607, segons consta a la placa explicativa. Destaquen un rellotge de sol que ara marca les onze i mitja i un panell ceràmic que commemora el Miracle dels Corporals de Llutxent, amb la burreta, el rector, alguns fidels i altres infidels que s’acosten a l’escena, ofensius, al galop.

Hi ha algunes pedres originals que s’han deixat sense emblanquinar després de les restauracions. En una es pot llegir JIOSEPH. També hi ha diversos monogrames: un IOM amb la lletra Ω a sobre,  l’altre resa IHS (Iesus Hominum Salvator) i un tercer, el monograma de l’Ave Maria que du la data de 1607.

Si t’atures, a l’ombra, fa gelor. Continue avant i en passar l’ermita, tot just enfront, està el solar que abans ocupaven les antigues cases dels mestres. Hui és un solar de l’ajuntament, tancat per un mur blanc i una porta de ferro. A un costat hi ha escrit el poema d’Estellés conegut com El meu poble, per a commemorar el Dia de la Vila, el 21 d’octubre d’algun any. No sé per què es commemorarà aquest dia com a tal. El poema es pot llegir sencer:

El meu poble no té riu,
ni té unes nobles ruïnes.
A Nadal té coques fines,
a l’estiu tot el món viu.
Entre Nadal i estiu,
són els melons de tot l’any.
Dicten la ira i l’afany,
l’esperança i el neguit.
De nit, tot el món al llit,
de dia la clau al pany.

I a l’altre costat de la porta un bucòlic dibuix amb falagueres i bolets commemora el 25é aniversari de SOMIVAL. Quan arribe a casa, novament hauré de recórrer a internet per assabentar-me que és l’acrònim de la Societat Micològica Valenciana, fundada l’any 1990, entre altres pel dermatòleg quatretondí Rafael Mahiques.

Aquest carrer, anomenat ara Crist de la Fe, abans era conegut com la carretera, que unia Gandia i Xàtiva. Per això és un carrer ample i recte que encara guarda trossets de jardins i que abans devia formar una continuïtat al davant de les dues voreres. Trobe un matrimoni major que està traient les compres del cotxe aparcat davant de casa i els pregunte sobre això dels pobles dels Benavent que m’ha cridat l’atenció fa una estona.

-És per la quantitat de persones que hi ha ací amb aquest cognom -diu l’home molt amablement-, igual que Oltra o Vidal. La meua dona mateixa és Benavent Benavent i jo Benavent Oltra.

-I per què això dels pobles, que n’hi ha més en el mateix cas? -els pregunte.

-És que hi ha un altre poble -diu la dona i s’atura pensativa- crec que està prop a Alacant -fa una altra pausa-, prop de Margarida, que també està ple de benavents. Crec que és això.

-Ah! Gose de contestar-los agraït per la paciència que ha tingut d’atendre el foraster. La primera versió de l’abundància de benavents, em quadra, la segona de Margarida, ja no tant. Per això ho he hagut d’escorcollar quan he arribat a casa.

La continuïtat del jardí que vorejava les dues bandes del carrer ha anat desapareixent i ara tan sols en queda algun quadradet més o menys dispers com si foren punts suspensius en la llargària de l’antiga carretera. En un de tants, al número 93, resisteix un arbre retorçut, vell, amb tota la copa escabellonada que arriba al primer pis. El propietari agrana, pacient, el solatge de fulles que hi ha per terra. Sembla que amb l’oratge actual els arbres caducifolis han passat a ser marcescents, és a dir, que no arriben a desprendre’s completament del fullatge hivernal, com si s’hagueren adonat que no cal perdre tanta energia per a passar els hiverns més benignes on quasi ja no hi ha gelades. Encuriosit per aquell exemplar li pregunte a l’home:

-Quin arbre és aquest?

-És un fals garrofer o també li diuen arbre de l’amor o Cercis siliquastrum. En sentir el nom científic deixe d’escriure i em fixe més en ell. Du unes ulleres fines, sense a penes muntura i el bigot i la pereta perfectament retallats. Si li hagueren llevat la granera de les mans, ben bé hauria pogut passar per un científic contemporani de Ramón y Cajal. Es queda una mica indecís, però davant del silenci que es produeix mentre prenc nota de la seua resposta, quasi que es veu obligat a continuar l’explicació mantenint, això sí, les distàncies.

-Este exemplar té cinquanta-cinc anys, continua amb la mateixa rotunditat que abans. Ja fa temps, pels anys seixanta, tot el carrer estava enjardinat. Ara queda poca cosa perquè als huitanta l’alcalde va donar l’opció que cada veí continuara amb el tros que tenia davant de sa casa o que poguera llevar-lo. Van deixar alguns Callistemon -els assenyala- i, allà enfront, van plantar aquells Acer negundo. Aquests arbres que ara estan completament podats són pareguts a aquells altres -fa una pausa i s’acarona la barba entre els dits polze i índex- com deu haver fet tantes vegades mentre pensa. Note un silenci massa llarg on s’amunteguen les idees per l’imprevist d’aquella conversa i dic:

-S’assemblen al Celtis australis?

-Sí, al Celtis -contesta assenyalant els quatre arbres que creixen més avant. Aquest nom ha ressonat com una consigna d’amistat i sembla que l’home es distén davant del foraster que li pregunta inesperadament.

-En aquell solar on estan els versos d’Estellés és on estaven les cases dels mestres, no és així? -li pregunte.

-Sí, allí mateix estaven. Ara és un solar de l’ajuntament que gasten per a deixar trastos. Coneixia l’edifici? -em pregunta.

-Mon pare va viure uns anys allí.

-Son pare? – em pregunta com si hagués descobert algun indici. Com li deien a son pare?

-Juan -li conteste.

-Don Juan!, era son pare? -em diu sorprés.

-Sí, així és. L’home gira el cap una mica com si de sobte la infantesa se li haguera posat enfront. Emprant dos dits s’eixuga les llàgrimes per sota les ulleres que li han brotat de cop i volta.

-M’emocione i tot -diu. A mi em diuen Salvador Climent. Quan era menut, tindria huit o nou anys, don Juan em va regalar un llibre que encara guarde, ara mateix te’l podria mostrar. El tinc ací dalt, a casa, protegit entre dues tapes de cartó. Lo que los niños quieren saber, es diu. Les vegades que l’hauré mirat! A mi sempre m’ha agradat la ciència -confessa- soc metge pediatre i aquell llibre està ple d’explicacions i d’il·lustracions que m’agradava molt de mirar quan era menut. La veritat és que he vist en tu una ressemblança coneguda. Qui m’ho havia de dir!

M’ofereix la mà oberta i estreny la meua amb una encaixada afectuosa i emocionada. Encara viu ton pare?

-No, va faltar fa uns anys. Ja era major.

-Doncs, m’alegre d’haver-te conegut.

-Vaja -dic-, ens hem fet un regal mútuament. Gràcies! I ens acomiadem amb un sentiment que durarà fins a escriure aquestes lletres i més enllà.