La Creueta

Revista d'opinió i divulgació de la Vall d'Albaida (sempre en reconstrucció)

26 de juliol de 2024
0 comentaris

Quaderns escolars

Amb eixos quaderns es podria fer una tesi doctoral: no perquè siguen meus, és clar, sinó perquè reflecteixen com era l’ensenyament vint anys després d’acabada la guerra

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Al meu nét Unai

Hui els presente un memento de quan tenia entre huit i nou anys. Els mementos també ens conviden a evocar records. En aquest cas concret són records escolars dels cursos 1959-1960 i 1960-1961.

Es tracta d’uns quaderns de quan anava a les escoles noves, és a dir, al grup escolar Isabel la Católica. Aquells anys el meu mestre era don Paco Durà (de Cerdà). El vaig tindre quatre cursos: de 1957 a 1961, fins que el van traslladar al seu poble natal. Els dos últims cursos de primària (de 1961 a 1963) els vaig fer a les conegudes com escoles velles, al carrer de la Font Nova (del Conde de Torrefiel, en aquell moment), amb don Felipe Cano (d’Higueruelas, Albacete). Tots dos eren bons mestres que recorde amb estima, i amb qui vaig aprendre molt i vaig interioritzar el significat de les paraules disciplina i respecte.

Tinc al cervell fins i tot el retrat de les seues dones, dels seus fills i dels habitacles on vivien: que en aquell temps tot era molt familiar. Ja he escrit d’eixos temps i vivències en els articles Homenatge als mestres i Furgant en el passat.

Òbric els quaderns dels últims cursos amb don Paco Durà. Són quatre quaderns de mida quartilla, amb 229 fulls; prou de material, doncs, per a poder examinar amb deteniment i atenció què apreníem a l’escola a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta. Alguns diran que en aquell temps més que “ensenyar”, a l’escola ens adoctrinaven subtilment en política i religió. No hi entraré: sóc fill del meu temps i sé bé què hi havia. Només faré comentaris personals, amb els quals no demane a ningú estar d’acord: això faltava!

En fullejar-los em trobe tres sorpreses. La primera és que en una de les llibretes em tope amb uns cupons de racionament, la segona és un prospecte publicitari d’una pel·lícula de 1961 on també es publiciten les localitats per a les funcions de la companyia de Lolita Sevilla. Si no recorde malament l’amo del cine Goya aquells dies era el senyor Baldó (de la Llosa de Ranes). La tercera són dos segells amb el mata-segells del dia en què jo feia deu anys. Són de Sant Joan de Ribera i de Vázquez de Mella: 2,50 pessetes i 1 pesseta respectivament. El primer, fundador del Convent de Caputxins de l’Olleria el 1601, va ser canonitzat pel papa Joan XXIII el 1960; l’altre commemora el primer centenari del naixement del polític Juan Vázquez de Mella (1861-1928), ideòleg del carlisme. Fins i tot dels segells s’aprèn història: segur que l’elecció dels temes s’estudiava ben a consciència!

Pel que fa als cupons de racionament, imagine que ma mare me’ls devia ensenyar per a explicar-me la fam que es va passar després de la guerra amb el racionament del menjar, vigent fins al primer d’abril de 1952, quan jo encara era un xiquet de bolquers. Això sí que eren lliçons per a la vida que no apareixien en cap llibre! A partir d’eixa data ja es venia pa blanc en els forns, després que els nostres progenitors n’hagueren menjat molt del de segó.

Com que de menut jo era molt fetiller en el menjar -recorde ma mare empapussant-me pel camí de Caputxins i que arribats a casa encara portava mig panet a les mans. Ella m’amenaçava que si no menjava agafaria la tuberculosi –o què sé jo–, i m’explicava que, durant el racionament, de carn només se’n podien comprar 100 grams una vegada cada quatre mesos. A mi, per una m’entrava i per l’altra m’eixia, més entretingut a agarrar llagostins, sargantanes, palometes i pies o piots de colors.

A la memòria infantil no em perdura cap arrel de dolor, ni d’humiliació, ni cap trauma especial que haja arrossegat la resta de la meua vida. Em veig com un xiquet volgut: no recorde cap maltractament especial llevat d’alguna corretjada de mon pare, l’efecte de doña Evarista -la vara omnipresent en l’educació de l’època- en la meua mà empastifada d’all algun dimarts de vesprada, i una superba galtada del frare caputxí pare Teófilo en la sagristia del convent de Loreto. Eixe pare Teófilo sí que era un mala bèstia. Hui, eixes carícies són perseguides per la llei. Com canvien els temps, Déu meu!

Amb eixos quaderns es podria fer una tesi doctoral: no perquè siguen meus, és clar, sinó perquè reflecteixen com era l’ensenyament vint anys després d’acabada la guerra, amb els diversos graus de l’Enciclopedia Álvarez que ens passàvem d’un germà a l’altre, i de la qual els mestres no alçaven el cap: don Pelayo, los reyes godos, Isabel la Católica, Carlos V i Felipe II. Un curs i un altre. Res del segle XVIII, ni de la Generación del 98, ni la del 27.

A eixa edat no recorde haver fet mai un examen formal: es veu que els mestres ens coneixien bé per a posar-nos les notes trimestrals segons puc constatar en la cartilla d’escolaritat. Ni haver obert un llibre a casa: després de l’escola la vida dels xiquets transcorria al carrer. No sé si els que tenien deu anys més sabien què passava a Espanya o al món. L’ensenyament oficial tenia la gràcia (ho recorde de quan ja tenia ús de raó) d’entretindre al personal, d’obnubilar-lo, d’embovar-lo de manera que no s’assabentara de res i no pensara. Futbol i bous a tota hora, això sí: eixe era el menú per a un poble que ja no recordava com es lletrejava la paraula democràcia.

I clar que féiem coses: multiplicacions i problemes, dictats i mostres, història sagrada i d’Espanya, apreníem consignes, himnes de la Falange, rius i muntanyes d’Espanya, les regions i les províncies. A eixa edat vaig fer més divisions que en la resta de la meua vida. Féiem, indubtablement, el que manaven les normes dels qüestionaris oficials. I com que aquell món era tan ric i variat no em resistisc a revisitar-lo amb més deteniment perquè es veja com, seixanta-quatre anys més tard, tot ha canviat. Continuarà.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!