La Creueta

Revista d'opinió i divulgació de la Vall d'Albaida (sempre en reconstrucció)

29 de juliol de 2024
0 comentaris

Problemes no resolts: transport i alimentació d’expòsits (i 2)

“Agència de nodrisses”. José Frappa (1854-1904).

Al llarg d’aquesta centúria van augmentar les exigències envers les nodrisses: bona salut i bons costums que havien de confirmar els metges, el batle o el rector.

Per M. Luísa Plà Tormo

El segon gran problema que patien aquests xiquets abandonats era l’alimentació. Tot i que en el segle XVIII es van provar amb un cert èxit les farinetes per a alimentar una població infantil tan nombrosa, les dides –mercenàries de la llet, com despectivament en deien alguns–, eren encara pilars fonamentals del sistema.

Però les dides no eren ben considerades en tots els cercles socials. Recordem que algun il·lustrat com el bisbe navarrés Joaquín Xavier Úriz i Lasaga (1747-1828) les titlava d’escòria perquè la necessitat, la penúria i la fam obligaven moltes dones a criar els fills d’altres a canvi d’unes monedes.

Placa en honor del Dr. Rafael Ulecia. Pozuelo de Alarcón (Madrid)

Al segle XIX, el col·lectiu de les mestresses de cria va trobar en el Dr. Rafael Ulecia Cardona (1850-1912), precursor de la puericultura moderna, un gran defensor. Encertades i profundes van ser les seues reflexions: “…todo cuanto se escribe en contra de la nodriza mercenaria es, en mi humilde concepto, puro lirismo. El hombre es hijo de las circunstancias y estas nos obligan muchas veces a ahogar nuestros más puros y nobles sentimientos. La pobre campesina, en cuyo hogar reina la miseria y dónde no se respira otro ambiente que el saturado por premiosas necesidades, ahoga en su corazón esos puros sentimientos que en él despierta la maternidad y, a trueque de mejorar algún tanto aquella angustiosa situación, priva de su leche al hijo de sus entrañas para cederla, por unas cuantas monedas, al hijo del rico, que no siempre sabe apreciar su gran sacrificio… La nodriza debe ser pues digna de más consideración de lo que generalmente se le guarda…”

Al final de l’Antic Règim es va promulgar una legislació molt específica sobre com havien de ser les mares de llet de les cases-bressol, que va continuar en certa manera vigent fins ben entrat el segle XIX. El Títol XXXVII del Llibre VII de la Novíssima Recopilació tractava dels expòsits i de les borderies. Ens interessa detindre’ns en la llei V, una reial cèdula d’11 de desembre de 1796. S’hi especificava com havia de ser la perfecta nodrissa: “bona salut i d’honestos costums, i que, si és possible, que tinguen algun mitjà de subsistència elles i les seues famílies, per tal que després de la lactància puguen quedar-se amb els expòsits a canvi algun moderat estipendi”. Les voluntats no sempre es converteixen en realitat!

Les mares de llet podien ser de la “casa”, internes, les que criaven els expòsits de les borderies. Els metges del centre les examinaven amb més rigor que en temps anteriors, però la necessitat peremptòria d’alletar tants xiquets obligava a no filar molt prim. Algunes d’aquestes dones, portadores d’alguna malaltia, eren transmissores de mals que en la població nounada es convertien en mortíferes; i a l’inrevés, xiquets amb patologies greus contagiaven les nodrisses. Aquestes dones desitjaven entrar en cases riques on eren més ben alimentades i remunerades, i criaven un sol nen.

“La visita de la nodrissa”, de Bertha Wegmann. Wikimedia Commons

Les externes formaven un grup diferent de l’anterior; es tractava de dones casades o vídues que criaven l’expòsit en el si de la família pròpia. Eren generalment llauradores de baixa extracció social que vivien amb escassos mitjans, i la paga obtinguda per la llet alleujava la malparada economia familiar. Davant la impossibilitat de criar-los, algunes es van veure en el tràngol de retornar al xiquet a la casa-bressol.

Hi havia interés que la major part dels expòsits no es criaren a la borderia, ja que l’amuntegament causava problemes de salut. Les xifres de mortalitat demostraven que era més saludable tindre mestresses de cria a les cases: el percentatge de defuncions era més alt entre els xiquets criats a la institució que no entre els alletats a les famílies.

Al llarg d’aquesta centúria van augmentar les exigències envers les nodrisses: bona salut i bons costums que havien de confirmar els metges, el batle o el rector. Els capellans van jugar un gran paper en el món de l’expòsit perquè avalaven la mestressa en relació amb la seua manera de viure, reputació, situació econòmica; i informaven la inclusa sobre el tracte que rebia el xiquet, com era el seu estat de salut… i la moral de la parella, “…Adelaida Echagüe es devuelta a la casa en 1902 porque los que se la llevaron en 1891 están amancebados…”

Amb tot, els rectors que vivien el dia a dia amb els feligresos manifestaven un cert recel, i procuraven no estendre’s en els informes; la majoria no els feien. Les mares de llet temien més perdre el xiquet que veure danyada la reputació.

Alguns d’eixos infants eren afillats en arribar als 8 anys, com dictava la legislació de l’època. En cas contrari eren retornats a les misericòrdies.

Anunci de dides. Diario Mercantil de Valencia 1864 (Hemeroteca Municipal de València)

Davant tanta necessitat de nodrisses, la premsa va tindre un gran paper. Els anuncis, descripcions, adreces… van facilitar la contractació d’aquestes dones.

A la fi del segle XIX, en plena revolució industrial, va nàixer la indústria de la llet de fórmula que en el segle XX, amb la incorporació de les dones al treball fabril, va prendre molta força a través de la utilització d’agressives i enganyoses campanyes publicitàries. En tots els temps i en tots els camps apareix sempre el personatge negoci!!!!

A la Vall d’Albaida hi va haver dones que van acollir a la família xiquets de la inclusa de València? Amic lector, la resposta a la pregunta la trobaràs en el pròxim article i potser et sorprendrà.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!