La Creueta

Des d’aquest lloc es veu on el poble s’obri a la part més oriental del terme. El camp, baixant pel carrer de Llutxent, resta completament emmudit i ple d’hivern. Les fulles seques de les vinyes semblen guspires que fan saltar les ràfegues de vent sobre la terra ocre.

Per Pere Brincs

Al costat mateix de la Casa de Cultura hi ha la llar del jubilat. És un gran edifici cantoner ataquinat de finestrals. Allí mateix, el carrer del Mestre Buades ara s’anomena, com indica una nova placa, plaça de la Vila. La casa número huit crida l’atenció. En un plafó ceràmic que mostra una Verge es llig: “Ntra. Señora de la Soledad. A expensas de D. Blas Boscà Císcar y su consorte Dª Pascuala Cucarella. Año 1855”. Aquests panells devocionals crec que representen un bon exemple de la continuïtat natural que va tindre l’afany medieval de rebatejar tots els racons reconquerits, com deia abans. En un altre rètol es llig: MDXXI – MCMLXXVIII, o siga que és una casa amb història. I una altra placa de marbre diu: “Segons una vella i assenyada tradició la nit del 25 al 26 de febrer de l’any 1589 el Rei Felip Primer de València i Segon de Castella va sojornar en esta casa dels Boscans quan tornava cap a la cort. El 8 de desembre de 1998 essent alcalde de la Pobla del Duc En Rafael Calatayud Llorens i el M. Il. LM. Senyor President de la Diputació de València En Manuel Tarancón Fandos descobrí aquesta placa, tot coincidint amb el IV centenari de la mort de l’esmentat monarca. 1598-1998″. En el taulell explicatiu que hi ha al costat s’entén el perquè d’aquesta commemoració tan rocambolesca que lliga la vida del monarca, la pernocta a la Pobla del Duc i l’aniversari de la seua mort. Resulta que la família Bataller, que va heretar la casa dels Boscà, tenia un fill que va ser president de la Diputació de València. Tot queda a casa, doncs. Però quina llàstima que no puga xafardejar, xerrar amb algú de qui hi va viure i qui no, o de com i per què. Res d’acadèmic, més aïna, comareig que és el que més substància em deixa en l’ànima. Una dona que passa per la vorera amb el cabàs enganxat del braç em diu, com si ens coneguérem de tota la vida:

-Ja ha mogut l’aire una altra vegada. Pareixia que… i… mira.

-Sí, fa fred -li dic- mentre ella continua el seu camí sense esperar la resposta. Ja continue pel carrer, condicionant per als vianants, de Ladislao Soriano. Els carrerons que baixen cap a la dreta fins al carrer de baix que marxa paral·lelament ho fan de forma abrupta, com si estigueren traçats perquè els xiquets es llençaren en patinet. La casa número nou és un edifici pairal amb la façana molt ampla, segurament fou bastida a principis del segle XX, almenys la decoració que exhibeix en l’actualitat. Els balcons i les reixes mostren una ostentositat recarregada que denota la fortuna de la família propietària. I, mira per on!, apareix una altra entitat bancària.

A poc a poc torne a travessar el poble a l’inrevés fins a arribar al carrer de Gandia. Veig un jardí tancat, de forma quadrada i precedit per una creu. Aquest indret és on estava ubicat, segons puc llegir, el Convent dels Sants Metges. A l’entrada hi ha una font i uns quants xiprers. Passe la llinda original i em trobe amb les dotze estacions del calvari que em quedaven per descobrir. Supose que en un altre temps vivien totes juntes. Ací, el calvari comença amb la caseta III: Jesús cau per primera vegada. La descoberta i, en conseqüència, poder resoldre l’enigma, em fa sensació d’ordre i que no m’he perdut res… pau interna! El sòl encara està mullat de la rosada d’anit. Al fons hi ha un alteró, com un escenari que s’aixopluga sota una pèrgola rectangular. També queda guarida per aquest sostre una imatge d’un sant, potser Cosme o Damià. Des d’aquest lloc es veu on el poble s’obri a la part més oriental del terme. El camp, baixant pel carrer de Llutxent, resta completament emmudit i ple d’hivern. Les fulles seques de les vinyes semblen guspires que fan saltar les ràfegues de vent sobre la terra ocre.

Com que paga la pena de veure l’altra part del poble vaig pel carrer de Baix. Aquest és un carrer llarg, amb voluntat de ser recte, encara que no acaba d’aconseguir-ho, com si hagués patit algun sotrac. Algunes dones fan el barret en la part de la vorera que manté un romball de sol. Més endavant, una pintada en una paret qualsevol: “No a la planta de residus”. On deu haver quedat aquell projecte? -pense.

La continuïtat natural del carrer de Baix és el carrer del Mesó, o antic carrer de l’Hostal del Duc, que en aquest lloc s’afanya i vol baixar-se’n escapat. De camí trobe, a la part de dalt, el mercat municipal que està cobert. Veig gent esmorzant al bar la Tapeta: entrepà, amanida, beguda i café: set cinquanta. Mig: sis cinquanta. Com que per a accedir a l’altra banda del poble s’ha de travessar la carretera que va cap a Benigànim, em deture un moment fins que el trànsit em deixe passar i en aquest moment s’acosta una dona per la vorera, es veu preocupada i em diu:

-Apunta alguna cosa de la casa?

-Quina casa? -li dic jo sorprés.

-És que com que jo visc ací -i m’assenyala l’edifici del cantó-, dic: a vore si…

-No, no es preocupe, apunte les matrícules dels cotxes que passen. Ella no es queda molt convençuda, però ja no fa cap preguntat més i se’n va, seguint la calçada, per la vorera.

De sobte sona l’estridència d’una sirena, talment com si esperonara els pobletans perquè s’amagaren als refugis antiaeris que han estat parats durant anys. Aprofite que una ciclista s’ha detingut al meu costat també per a passar la carretera i li pregunte:

-Què és açò, alguna fàbrica?

-No -em diu- és la sirena que marca les hores.

-Quines hores?

-Perquè els treballadors que estan pel camp sàpiguen l’hora. Crec que sona a les dotze a les tres i a les sis. S’ha fet tota la vida, sap?

-Ah, ja -li dic encara atordit per aquell xiulet que, per un moment, pensava que anunciava l’arribada d’un transatlàntic que baixava de Benigànim. I per què no toquen les campanes? -li pregunte.

-Doncs, perquè no se senten per tot el terme -em contesta resolta. Sí que deu ser gran el terme, sí -pense-, i aquesta deu haver sigut la condició cabdal que deu haver fet el poble ric.

A l’altra part de la carretera està l’escola i una mica més enllà el que sembla el llavador municipal amb la coberta habitual a dues aigües i tots els espais potencialment accessibles enreixats; és el preu que s’ha de pagar per poder conservar el patrimoni que, tot i ser de tots, no és de ningú.  M’assec una estona en un banquet que trobe en una illeta enfront de l’escola. Al fons, darrere d’un plomall de fum que ix embogit d’una xemeneia, veig el Benicadell. D’ací estant es pot apreciar el nivell al qual està situada la Pobla. Encara que el nucli urbà està sobre una mena de promontori elevat uns dos-cents quaranta metres sobre el nivell del mar, el poble està envoltat per fondals que segueixen els nombrosos barrancs que formen com una teranyina per on circula l’aire fred.

Després d’una estona, m’acoste cap al llavador on trobe un munt de rosers que dormisquegen al sol, arrecerats contra la paret més llarga. Mire a través d’una reixa l’interior. El llavador té una forma ben curiosa, situat al bell mig del recinte. La pica s’aixeca sobre uns murets que arribaran una mica més amunt de la cintura i li confereixen l’aspecte d’una bassa o d’una piscina amb forma d’estadi. Com en molts pobles, les parets estan decorades amb ampliacions de fotografies antigues que mostren l’ús tradicional del lloc. Ara, per a l’única cosa pràctica que serveix és perquè s’aixopluguen els pardalets, com ho demostra el guano que s’acumula sota el lloc que trien de perxa. Al costat de la porta d’entrada llig un text explicatiu que diu: “El llavador és un espai immaterial, rural i amb una visió específica de gènere i sostenibilitat ambiental (…). El llavador recull una memòria ecològica d’una societat anterior a la introducció del consumisme encetat en els anys seixanta, quan existia una clara relació entre comunitat humana i l’aprofitament absolut de l’aigua. El llavador era un espai de socialització i autonomia femenina en un món d’imposició patriarcal. Al voltant de l’aigua i el treball domèstic, aleshores exclusivament femení, les dones podrien trobar-se, socialitzar-se i expressar-se en llibertat. En definitiva, podem dir que els llavadors són un precedent de les actuals xarxes socials”. Podria acceptar la bona voluntat de qui ha escrit el text de preservar, de protegir, la memòria d’aquella cultura (com a sinònim de costum) tradicional, però decorar-ho amb termes tan esbiaixats com ecologisme, feminisme o llibertat suposa caure en una innocència pastorívola que -crec- té poc en comú amb la realitat quotidiana d’aleshores. I el súmmum de la innocència és apuntar els llavadors com el precedent de les xarxes socials. Poques mantes i cobertors deu haver vist llavar en un llavador públic qui manté aquesta idea tan singular. Amb què caldria comparar, doncs, les interminables hores als magatzems estisorant raïm? Amb el metavers? Ben mirat, tampoc està malament del tot, perquè com sol manifestar un amic: d’aquests cartellets que es reparteixen per tot arreu com a mostra de l’afany pseudopedagògic dels polítics i simpatitzants, tan sols es llig la primera mitja línia del primer paràgraf.

Un poc més endavant continua el polígon industrial, però no prosseguisc cap allí i decidisc de regressar. Aprofite la tornada per a travessar una zona on creixen adossats, pisos i xalets de nova construcció. De seguida trobe que he de travessar de bell nou la carretera. Estic a l’altura del bar el Mulato que sembla permanentment tancat. M’endinse pel carrer Nou que serpenteja entre cases importants, com un gran casalot en obres que un cartell anuncia com a “Projecte d’estabilització de la capella de la casa Ferrer de la Pobla del Duc. Fase III”. Tant de bo poguera veure’l per dins, però m’hauré de conformar llegint una mica sobre ella a Internet i, en tot cas, fer-me el propòsit de tornar quan la rehabilitació estiga enllestida i en puga escriure. Em fa l’efecte que quan escric sobre alguna cosa la visc més, tot i que després l’oblide sense remissió. En aquest sentit, recorde haver llegit que l’escriptor és un individu que, quan escriu, genera un seguit d’idees que d’altra manera no li passarien mai pel cap. I això, a hores d’ara, no sé si és una benedicció o una maledicció kàrmica. Més endavant, al mateix carrer, veig la porta lateral de l’església on hi ha una entrada tapiada i una altra que es manté activa. De fora, els vitralls em semblen molt dignes i els contraforts realcen la potència d’aquest poble humil i reservat, igual com és de ric i important.

Des que he escrit aquestes ratlles he pujat a la Pobla del Duc en tres ocasions més, quasi en setmanes consecutives. Aparque, passege, prenc café al bar de la plaça on la dona dels cabells rossos sempre atén freda i captivadora, i deixe que aquest hivern pertinaç es dissolga entre el fum dolç, entre els grumolls naixents dels arbres fruiters i les astèniques roselles que comencen a esperesar-se.