La Creueta

La seua persona exhala una olor tenaç de química, com si les substàncies amb què mercadeja se li hagueren apegat de per vida a sobre.

Per Pere Brincs

Els temps que corren no són bons. Apugen tots els preus i tornen a apujar en una tendència inexorable cap on sempre hem estat. Jo no tinc cap record d’allò que se’n podria dir bonança econòmica. La població, a cada moment, ha viscut immersa en una mena de precarietat suportable fruit del caràcter general que oscil·la entre allò que és temorós o temerari, de vegades. Aquest peculiar tarannà constitueix l’àmbit ideal perquè els polls i les caparres professionals proliferen i s’adjudiquen el sagrat privilegi del poder, apel·lant ara a la monarquia, a la dictadura o, després, a la democràcia.

I tan malament van les coses que fins al camell que viu al carrer del costat de ma casa es queixa amb freqüència dels temps que corren. De vegades el trobe davant de sa casa com si fóra un teuladí que escodrinya l’oratge.

-Iee, com va? -somriu sempre.

-Hola, Sauret! Què fas? Estàs de guàrdia perquè no et furten el cotxe? -bromege.

-Siii! En aquest carrer ja pots aparcar tranquil, ja! Des que visc jo s’ha convertit en la milla d’or -contesta aixecant molt les celles i amb un parlar atropellat. És inevitable no somriure davant d’aquelles ocurrències amb què acoloreix les breus converses.

Va vestit amb un pantaló negre de xandall, esportives blanques i un jaquetó blau impermeable ple de butxaques, cremalleres i botons per tots els racons. Travessant el bell mig del pit, com la cartutxera d’un mexicà, du la renyonera la corretja de la qual li serveix per a calmar-se els tics enrotllant i desenrotllant el braç, mentre puja i baixa del rastell com si fera gimnàstica. Té la cara clara i prima, i els cabells tallats arran la testa li confereixen un aspecte com si acabara d’eixir d’un camp de concentració i esperara ingressar en un altre. La seua persona exhala una olor tenaç de química, com si les substàncies amb què mercadeja se li hagueren apegat de per vida a sobre. Cada vegada que m’arriba una d’aquestes bafarades pense inevitablement en la diversió que causaria als gossos policia seguir un rastre tan i tan fàcil com aquest.

-Iee, tenia ganes de vore’t -em diu.

-Sí? Jo també m’alegre quan et veig, Sauret. Quan siga major m’agradaria ser com tu perquè sempre em contes coses increïbles.

-Increïbles? Increïble és el que m’ha passat ara. Mira! -i s’arromanga una mànega fins al colze. Mira: m’aborrone i tot -diu- Ahir vaig guanyar un milió i mig d’euros. I, certament, li veig la pell eriçada de l’avantbraç.

-De veres? -li dic.

-T’ho jure! -em contesta sense pensar-ho. De veres; fa dos dies que no he dormit pegant-li. M’he hagut de fer cinc grams per a aguantar, però ara ja ho tinc. Milió i mig invertint, xaval!

-Però tu no eres narco? -li dic per a ablanir la situació-; ara què fas? Tens una altra ocupació?

-No; bo, sí! Vull ampliar un poc i estic invertint en finances -respon completament asserenat.

-Doncs, has pillat un bon grapat, no?

-I tant!, estic esperant que m’entre -i mira el mòbil que du a la mà amb la pantalla clavillada. M’han dit que no tardarà. Ve de Veneçuela, d’Itàlia, dels Estats Units i… crec que de la Xina també.

-O siga, que ara eres broker?

-Home, clar! És que ja no me la jugue tan sols a una carta. Cada vegada tinc menys clients i els que aguante en compren cada vegada menys. En tota la setmana sencera tan sols he venut dos gramets; açò ja no rendeix com abans.

-Doncs, per això tots els que conec tenen més d’una faena, sempre precària, això també.

-Sí, jo l’altre dia li ho comentava a Camarena: Tu? Tu eres un “borrego” que només sap treballar i enfarlopar-se. Lo que hi ha, juga. A vore si m’entra prompte i respire un poc. Iee!, i quan ho tinga, si necessites diners me’n demanes, eh?

-Gràcies, Sauret! -i veig que es creu el que diu amb la mateixa fe que mou les muntanyes. Com sempre que m’acomiade d’ell em fa un apretonet al braç, amistós, quasi infantil, i me’n recorde de quan era menut i el veia jugant feliç pel carrer.

Fa poc el vaig veure assegut a la terrassa del bar, on també està sovint; sostenia un got de plàstic transparent amb un còctel de fruits secs que és, amb el suc de pinya, el seu aliment bàsic. Quan em va veure, va deixar de parlar amb el confrare amb qui s’asseia i se’n va vindre a saludar.

-Iee!, com va?

-Bé, i tu?

-Buf!, encara estic esperant que m’entre. Tot són pegues, xe! Ara em diuen que per a poder cobrar-ho he d’haver fet la declaració de la renda.

-Ostres! I tu la fas?

-Jo què he de fer! Però hauré de posar-m’hi, perquè la cosa està malament. Només que m’entraren deu o vint mil euros estava apanyat. Ara tens pressa, no? Si no, et mostraria les captures de pantalla que tinc -i aixeca el mòbil que du el vidre térbol i enteranyinat. Està a punt de caure. Segur!

-Doncs, tin paciència, no hi ha més remei, i a vore què en dona la cosa.

-Sí, això dic jo, sinó hauré de buscar un altre curro perquè la cosa està cremada. Bo, no t’entretinc més. Ja ens vorem!

-Au, Sauret! Ell torna a seure, cavil·lós, picotejant sense gana del got de plàstic. Mentrestant, l’aurèola química que l’envolta es queda darrere d’ell com si fóra el rastre definitiu que algun dia haurà de seguir el gos Cerber; i ja seria molt que el ca estigués lliure de polls i caparres.