La corbeta Maria Pita
Els expòsits van ser els primers grups humans als quals es va injectar perquè la massificació a les borderies afavoria l’expansió de la malaltia.
Potser el lector que s’acoste un altre mes al tema dels expòsits se sorprenga, i fins i tot s’estranye, del títol –rar– que uneix malaltia, remei i un determinat grup de població, els bordets. Clara intenció d’aclarir-ho!
Fins al segle XIX, la pigota era una de les causes de mort més freqüents entre la població infantil i a les borderies, amb una mortalitat del 70% dels nounats afectats. Es propagava de manera ràpida i inusitada, i hi ha prou coincidència entre els demògrafs que en consideren, com a causa principal, l’augment de la població que afavoria el contagi. La cadena, en canvi, es trencava fàcilment en llocs d’hàbitat dispers.
La primera mesura profilàctica emprada va ser la inoculació del virus en dosis molt baixes, que provocaven unes pigotes summament benignes, però no exemptes de riscos perquè en certs casos podien ocasionar la mort. Encara que aquesta pràctica va reduir la taxa de mortalitat va obrir enfrontaments aferrissats entre partidaris i “anti-inoculadors”, segons els quals s’estenia la malaltia. La controvèrsia, segons l’historiador Jordi Nadal, va tindre la virtut immensa al nostre país de preparar l’opinió pública per a rebre l’autèntic remei, el vaccí.
El gran antídot contra la pigota va arribar el 1796 de la mà d’Edward Jenner (1749-1823), metge i científic anglés. El seu vaccí consistia en l’aplicació a les persones d’una mena de pigota que patien les vaques, el cow-pox, cosa que demostrava que el virus de la pigota bovina es podia fer servir per a previndre les infeccions de la pigota en els éssers humans. La vacuna es va estendre amb gran celeritat per Europa; a Espanya va arribar el 1800.
L’Església hi va jugar un gran paper. La vaccinació s’impulsà des del púlpit, el més eficaç i quasi únic mass media de l’època; la seua col·laboració va assegurar l’èxit d’aquesta i altres empreses.
Malgrat aquest entusiasme inicial, la Guerra de la Independència va relegar a un segon terme el combat contra la pigota, i es demorà fins a 1814 el primer reglament sobre la inoculació, convertida en obligatòria per a tots els xiquets en els primers mesos de vida. Amb tot, les xifres d’immunització al llarg del segle XIX van ser baixes, perquè en 1866 tan sols es va vacunar el 42% dels nascuts.
Els expòsits van ser els primers grups humans als quals es va injectar perquè la massificació a les borderies afavoria l’expansió de la malaltia. A més, aquests xiquets, “fills de la pàtria” i a càrrec de l’erari públic fonamentalment, podien servir d’estímul perquè els pares optaren per vaccinar els fills. Els expòsits es van convertir en directes i passius col·laboradors de la propagació del remei.
Els bordets no sols van servir una vegada més a l’Estat, tal com vaig dir en l’article anterior, sinó que l’expansió del vaccí a terres americanes va ser gràcies a ells.
El 30 de novembre de 1803 va salpar de la Corunya el vaixell María Pita, amb 22 xiquets trets dels hospicis (sis de la Casa de Desamparados de Madrid, onze de l’Hospital de la Caridad de la Corunya i cinc de Sant Jaume de Compostel·la), d’edats compreses entre els tres i els nou anys, triats forts i amb bon pes i que no hagueren patit pigotes ni hagueren estat inoculats anteriorment. Aquests xiquets, juntament amb els responsables més directes de qui parlaré més avant, van formar part de la Real Expedición Filantrópica de la Vacuna, primera expedició sanitària a escala mundial.
Quin va ser el paper d’aquests xiquets? La vacuna no es conservava més de dotze dies in vitro, i perquè resistira la travessia es va optar per la tècnica del braç a braç, això és: cada setmana es punxava dos xiquets; amb el líquid obtingut de les pústules que els apareixien deu dies més tard se’n vaccinaven dos més, de manera que els nens quedaven immunitzats i protegits del virus més agressiu. De xiquet en xiquet, el vaccí va arribar a Amèrica. La cadena humana havia funcionat. Només es va morir un infant en la travessia. Sense aquests portadors, el remei no hauria arribat al seu destí. Els anglesos van inventar el vaccí, els espanyols, la vaccinació.
En la corbeta María Pita, propietat d’un l’armador de Villaviudas (Palència) triada per la seua velocitat i economia, van embarcar, a més dels xiquets, 27 tripulants i el cos mèdic format per dos metges assistents, dos pràctics, tres infermeres i els tres màxims responsables que van posar en marxa l’expedició. Eren el prestigiós cirurgià alacantí Francesc X. Balmis i Berenguer, el subdirector, el doctor català Josep Salvany i Lleopart i la infermera gallega Isabel Zendal Gómez. Aquesta dona, d’aspecte fràgil, compten les cròniques que va ser el suport més gran per als xiquets al llarg de la travessia, i segur que la seua trajectòria biogràfica la va ajudar a comprendre les seues angoixes i pors.
Zendal va nàixer a la Galícia profunda, en una família pobríssima. A la mort de sa mare i, mare soltera com era, va començar a treballar com a ajudant i després com a rectora a l’Hospital de la Caridad de la Corunya.
Què va ser d’aquells xiquets expòsits que van embarcar a la Corunya un 30 de novembre? Tot i els esforços del doctor Balmis, els xiquets no van tornar a Espanya. Van ser recollits en l’hospici de la ciutat de Mèxic i posteriorment adoptats per famílies.
Aquesta va ser la proesa del viatge transoceànic protagonitzat per unes persones, xiquets i majors, que van portar progrés mèdic a les terres americanes. Foren persones de treball callat que la història s’ha encarregat de silenciar.
El lector que haja arribat ací segur que ha entés el títol que encapçala l’article, i si desitja saber més sobre aquesta proesa no en tindrà moltes dificultats!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!