De tots, ell va ser el més perjudicat, com si l’acumulació d’infortuni hagués sigut l’únic regal amb què la vida l’havia d’obsequiar
Per Pere Brincs
Quan vull recordar-lo, sempre el veig en moviment, anant o tornant, amb tot l’impediment que li suposava la mancança de la cama que li van amputar de xicon. Era un home alt, prim, amb els ulls enfonsats en les conques grises. Tenia els cabells negres i llisos, sempre llustrosos pel greix que acumulaven. Es passava les palmes de les mans per a adreçar-se els pèls cap arrere, més amb un gest de turment que per voler mostrar cap indici de presumpció. De tant en tant, les grenyes li queien sobre la cara, cosa que evidenciava que xafava poc la barberia. Sovint duia la boca entreoberta, amb una ganyota desdentada d’esforç, de dolor, com si l’últim mos de l’últim menjar se li hagués entravessat i aquell fóra també l’últim extrem que podia provar per a desfer-se’n.
Les crosses triangulars que recolzava sota les aixelles semblaven potes llarguíssimes que li feien ajupir els muscles en un contraposat contrafet. El seu aspecte recordava al marabú africà, aquella cigonya esparracada, que posseeix tots els elements per a ser una au majestuosa, però que, per poc o per massa, mai no resulta un animal a qui considerar agraciat. Malgrat això, els passos que feia resultaven compassats, com si els fera moure un engranatge que marcava l’oscil·lació perfecta del pèndol armat entre cama i crosses. Aquesta era, tal vegada, l’única gràcia que tenia: la sincronització en el moviment que el feia avançar pel bell mig del carrer. Tanmateix, el mecanisme era de curta durada i, prompte, l’infeliç havia de buscar una paret per a recolzar l’esquena com qui deixara una granera o un fusell.
La camisa li estava sempre gran i des de la butxaca del pit li penjava un pes misteriós que li deformava la tela com si allí amagara el centre de gravetat que la Terra s’entossudia a estirar cap al seu centre. Els pantalons els duia apedaçats i reapedaçats amb rectangles de tela blava de diversa obscuritat. Al peu viu, una espardenya foradada que deixava veure algun dit.
-Aiii! -gemegava Antonio, quan anava o tornava.
-Aiii! -tant s’hi valia que algú el sentira com no.
Sembla que el turment que patia era constant i insuportable. Per això parlava fent servir una consumeta farfallosa, un plany desgastat, per si algú s’apiadava i li podia dir com alliberar-se d’aquella amargor, perquè, segurament, no tenia res més a dir.
Em van contar que de jove va tindre un accident quan tornaven de sarau tres o quatre amics muntats en la mateixa moto. De tots, ell va ser el més perjudicat, com si l’acumulació d’infortuni hagués sigut l’únic regal amb què la vida l’havia d’obsequiar. En compte de repartir-la entre tots com a bons germans, i que pogués ser més tolerable, la Providència ho havia disposat d’aquesta manera tan cruel. D’aleshores ençà, des que va ser amputat, aquell dolor insofrible se li va instal·lar al cap, al cor, als nervis, a la suor, als dits enervats i als ulls. Potser, el seu cervell es resistí a la sort que havia hagut de patir i lluitava per a guardar el record de la cama tallada. Així, ell continuava sentint-la al seu lloc, però davant d’aquella pèrdua evident, el seu pobre intel·lecte generava les sensacions que trobava més coherents amb el trauma que havia patit.
La porta del casup on vivia semblava una gatera i per a travessar el llindar l’home havia quasi d’agenollar-se, com fent una reverència a la misèria solemne, a la submissió, per a entrar en aquell indret on cabia poca cosa més que el dolor condensat i unes paraules plenes de mosses que balbotejava tot estirant la bancada en un prognatisme desconsolat:
-Canyissers!, canyissers… -m’han dit que el sentien cridar en la soledat de sa casa quan el dolor era insofrible- Canyisseers!, tot maleint els cirurgians que a ell se li entoixaven carnissers.
Amb el temps em vaig assabentar que pujava i baixava cada dia pel meu carrer per a agafar l’autobús i anar a Gandia a demanar almoina. Quan vaig començar l’institut, un dia, el vaig veure de lluny a la placeta de les Escoles Pies, tot just sota els cartells que anunciaven les pel·lícules de la setmana en aquella ciutat. Tenia el braç mitjanament estés, els ulls esmaperduts, les grenyes a la cara i el maxil·lar despenjat murmurant caritat. Vaig tindre la sensació que, malgrat reconéixer-lo, allí era una altra persona, algú sense nom que, amb prou feines, sobrevivia quasi vençut.
No recorde quan ni com es va morir. Supose que ho degué fer igual com havia viscut, que és com se sol deixar aquest món -segons diuen-, en el seu cas: patint i rabiant. Amb el temps, les petjades de les persones que han passat per aquesta vida terrenal s’esvaeixen per complet, unes desapareixen més de pressa que altres; d’Antonio Bufeta, pobre, ja no queda ni rastre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!