La Creueta

I ací hem arribat: enguany és el vint-i-cinqué aniversari de l’esperpent en què es convertí la posada en funcionament de l’institut.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Sense memòries, diaris, i més narratives com les autobiografies, no es pot fer història per menuda que siga. Són instruments fonamentals per a preservar el record de vida d’un poble, o d’uns fragments si més no. En el cas de les biografies de funcionaris és més fàcil fer eixe treball: el camí el marca el curriculum vitae. Les fotografies hi afegixen traços distintius de cada moment. Continue.

En el meu relat del dia a dia d’aquell primer curs, el primer de març figura una petició del professor que havia d’instal·lar el laboratori de física i química: volia tres operaris de l’ajuntament. No sabia si riure o plorar. L’anècdota és una pinzellada en el quadre que intente pintar, una de tantes que et queden gravades al cervell per a la resta de la vida. Una pinzellada surrealista i xocant que fa que la vida en un institut siga –també– amena, amb sorpreses noves cada dia. Dins del mal, aquest professor no pertanyia al grup dels que tiraven la pedra i amagaven la mà.

El dia 3 vaig demanar a un professor interí que em confirmara el rumor segons el qual no pensava acabar el curs, per si havia de demanar un substitut. El rumor va acabar en res: on havia d’anar? Era malcarat, en el sentit amb què Camilo José Cela descriu el protagonista de La familia de Pascual Duarte. No era gens empàtic, un terme que llavors encara no s’havia posat de moda. M’estimava més de no trobar-me’l pels corredors. En fi, la mena de professor a qui els alumnes li prenen la mida de seguida, du ara i adés un ninot de paper enganxat a l’esquena, i a qui els xiquets se li’n fugen per la finestra.

Aquell dia vaig posar en pràctica la tàctica, apresa d’un institut italià, de controlar els retards dels alumnes a primera hora. En aquell centre, passats els cinc primers minuts de sonar el timbre, la directora recollia els carnets dels estudiants que aplegaven tard. A l’hora de l’esplai havien d’anar a recollir-los i explicar el motiu del retard. Al cap de pocs dies d’aplicar-la jo, vaig delegar-la en els professors de guàrdia; però ja sabem els problemes que han d’afrontar a primera hora de cada dia, per això de vegades n’hi ha més d’un.

Dia 6: festa. Telefoní al batle per a dir-li dic que si se n’anava Ángel Salido, qui feia les funcions de conserge cedit per l’ajuntament, em quedaria sense conserge perquè el que havia enviat conselleria només sabia obrir i tancar portes. Ángel sí que era una persona seriosa i competent en el treball: les coses com siguen. La direcció territorial, informada del cas, em respongué que ho fera saber al meu inspector, i el meu inspector em digué que ho comunicara a Conxa Escribano o a Emilio López, que no sabia qui eren. La secretària de l’inspector me’n passà els telèfons. Uffff! M’havia convertit en una pedreta en la sabata de l’administració educativa. Finalment, vaig aclarir que la qüestió de personal la duia una tal M. José de conselleria. Ja feia temps que havia guipat com de surrealista era la manera d’actuar de la inspecció educativa, i prenia notes d’aquella estranya anomalia: es pensaven que jo em xuplava el dit en aquella situació empantanada? Sabia jo que un dia o un altre aprofitaria els apunts, qui sap si per a escriure una novel·la d’ambient escolar? I ací hem arribat: enguany és el vint-i-cinqué aniversari de l’esperpent en què es convertí la posada en funcionament de l’institut. Nota: l’escriptor Valle-Inclán va ser el creador de l’esperpent com a gènere teatral caracteritzat per la deformació grotesca i tràgica de la realitat. Eixa era un poc la nostra situació.

Vaig aprofitar el dia festiu per a visitar, a Muro d’Alcoi, Emilio Payá Gisbert, el director de l’institut d’eixa població per si ell (d’una altra demarcació) tenia problemes com els meus. L’institut de Muro s’havia creat el mateix curs. Segons em digué, ells també havien patit desperfectes: el cost dels danys, dividit pel nombre d’alumnes, era de 200 pessetes per cap; a un alumne li’n van fer pagar 44.000.

El centre s’havia hagut de fer càrrec de les despeses de transports, del gasoil, etc. La megafonia s’inclogué en l’obra; però s’havien gastat molts diners en calefacció. Tenien un aparell per a dipositar les compreses, que passaven a recollir una vegada al mes, i vint-i-huit ordinadors. Els laboratoris els tenien tots muntats però, com nosaltres, tenien buida la sala de  biblioteca (només hi havia cadires) i el gimnàs per muntar.

Quan es van reprendre les classes el 8 de març vaig informar la secció de finançament de centres públics que ja teníem instal·lada la xarxa RDSI, però tenia pendent de comunicar-los el funcionament del correu electrònic. L’endemà vingueren a fer les fotografies de les orles dels grups de 4t d’ESO.

Al llarg del mes hi va haver reunions per a l’intercanvi amb Wiebaden, de la comissió de convivència, reunions amb pares per casos d’expulsions, amb delegats de curs sobre carnets escolars i desperfectes, sessions d’avaluació, etc. A poc a poc, i amb molt d’esforç i treball, la pesada maquinària de l’institut començava a moure’s.

El 25 de març van aplegar els alumnes alemanys de l’intercanvi acompanyats de dos professors. Els pares, mares i alumnes receptors els esperaven a la porta de l’institut. Van arribar a les 15.00, i vaig dinar amb els dos professors (que es quedaven en l’hotel) quan ja era hora de berenar. La setmana va transcórrer segons el programa preparat.

Les tasques rutinàries i organitzatives no es van aturar, lògicament, i el cap d’estudis preparà la previsió de grups per al curs següent: díhuit grups en ESO i quatre en batxillerat. En les meues notes veig que el 8 d’abril fou el dia en què es va fer la recepció del centre, tot i que no recorde haver-ne rebut cap notificació oficial ni haver signat cap document. No sé si eixa paperassa es troba en l’arxiu de l’ajuntament.

A 10 d’abril els operaris de l’empresa constructora encara entraven a l’institut sense comunicar-nos-ho, amb les molèsties que això implica: ho vaig fer saber a l’inspector, a qui també vaig informar que el professor responsable de muntar el laboratori m’havia dit que “s’alegraria que li donara les ordres per escrit”. La seua resposta fou que li fera una amonestació. L’endemà es van plantar palmeres en les rotondes del centre.

Les setmanes de vacances de Pasqua, del 20 abril al 2 de maig, les vaig dedicar a rebobinar els esdeveniments. La situació s’havia convertit en una mena de món al revés, on les coses pareixien succeir d’una forma gens lògica ni natural: el silenci i la inacció de conselleria davant les meues queixes i demandes em pareixien una provocació. Dit clar i ras: les autoritats educatives no van saber resoldre els problemes que els presentava dia a dia. Sabia que era un element incòmode i molest per a l’engranatge de l’administració educativa: m’havia convertit en una pedreta molesta en les sabates de conselleria i de la Direcció Territorial de València, com ja he dit. Els capitosts d’eixos organismes no volen cap de problema, i quan en tenen els desvien, com a bons porters, i deixen el baló en mans de la inspecció educativa que fa el que pot. I jo sé millor que ningú a què es va dedicar la inspecció: fer de corretja de transmissió d’allò que li dicta la direcció territorial.

El 4 de maig, l’inspector Emilio Garcia em demanà la Programació General Anual. Li vaig dir que ja l’havia enviada a l’inspector Salvador Valle a principi de curs, juntament amb les dades estadístiques que també reclamava. Quina organització! Amb tant de canvi inspectoril no s’aclarien ni ells: els canvis constants d’organigrama en la conselleria pareixen un monstre que canvie d’aspecte cada mes. L’inspector García Puchol em va dir que les dades les demanava el director general administratiu amb caràcter urgent: no sabia que existira aquesta direcció. Vaig confirmar-li que l’endemà pensava anar a València a tractar el problema del subaltern.

El 31 de maig vaig rebre la visita preparatòria de dos professors alemanys per a estudiar més intercanvis. A penes tinc notes significatives fins aquest dia quan, com dic, arriben a l’institut dos professors alemanys de Wiesbaden, membres de l’European Studies Project, per a tractar més intercanvis entre alumnes, i també entre professors, a l’empara dels programes europeus vigents de la Unió Europea.

+ 25 anys de l’institut de l’Olleria