La Creueta

Niccolò di Bernardo dei Machiavelli

Com que els era impossible d’enviar-me cap document de cessament –això hauria estat  molt escandalós–, van recórrer a una martingala perquè els oferira el cap en safata

Per Bartolomé Sanz Albiñana

En la meua biografia hi ha capítols bons i de no tan bons. I el de l’institut de l’Olleria no és dels millors, sens dubte. Segons Anna Caballé, “la biografia no escriu la vida d’un ésser real, deixa que parle”. Però fins i tot dels capítols dolents extraem una lliçó i per a la motxilla de les experiències de la vida; i com deia Nietzsche, allò que no et mata et fa més fort (L’ocàs dels ídols). Parèntesi: la lectura d’aquest filòsof, en segon de carrera, em va impactar profundament, i més si tenim en compte que feia a banderes tots els valors cristians que havien regit fins llavors no sols la meua vida, sinó la de la majoria dels humans de per ací. Però eixa és una altra història. Continuem amb qüestions menys filosòfiques.

El primer de juny, l’inspector em comunicà telefònicament que no em renovaven la comissió de serveis per al curs següent, i que ell era el primer sorprés. M’insinua els motius, que diré més avant.

Ja ho veuen vostés: la conselleria va fer la ronsa tot el curs sense contestar cap de les meues reclamacions, i va esperar al primer de juny per a donar-me la notícia. No ho va fer abans perquè això hauria pogut ocasionar molts problemes a final de curs: si dimitia, amb mi queia tot l’equip directiu. No em corresponia de demanar la renovació de la comissió de serveis, la tenia concedida per a tres cursos, però uns dies després van tindre la barra de preguntar-me per fax si la volia. Em van coaccionar, i en principi m’hi vaig negar. El transmissor de les ordres era l’inspector Garcia, això ho sé.

En la seua tasca repressora i inquisitorial, la inspecció educativa és un cos molt eficient. Així, com dic, puntualment, un mes abans que s’acabara el curs, em digueren (sempre de manera impersonal) que no em renovaven la comissió i que arreplegara els trastos perquè me’n tornava al meu centre de destinació definitiva. No amb aquestes paraules, evidentment, però sí amb aquesta voluntat.

Com he dit, l’inspector (que no s’assabentava de res) va estranyar-se de la decisió. Ell era el capità i jo un simple sergent de l’exèrcit de la conselleria. Assegurà ignorar els motius de la decisió, però la intuïa relacionada amb els meus escrits a la premsa on acusava la conselleria d’imprevisió al llarg del curs, amb les 804.000 pessetes de desperfectes causats pels alumnes, els meus escrits continus a l’administració perquè solucionaren les anomalies, la manca de personal d’administració i serveis, la carta de queixa del consell escolar amb motiu del dia de la inauguració, etc.

L’inspector no sabia tampoc qui havia pres la decisió. No em va sorprendre la manera d’actuar: la conselleria és una burocràcia jerarquitzada de què només queda clar allò que ve signat al DOGV. Quant als moviments ocults, les decisions sense firma concreta (però preses en un despatx), són un tema tabú que amaga sempre l’origen de la idea. Ja pots pegar-li voltes al nano: pot vindre del conseller, de la inspecció educativa, d’alguna direcció general o del cap del servei territorial. En el meu cas tinc la teoria que tot venia de la inspecció educativa i d’un inspector en concret. En tot cas, no la podia prendre l’inspector que tenia en el moment, impossible: era un bon xic, desentrenat –això sí–, un simple transmissor de la notícia, i incapaç de matar un llagostí.

Ja saben què pense de la inspecció educativa: no serveix per a solucionar els problemes dels centres, però fa la faena bruta quan algú de l’administració vol defenestrar un director. Reconec, això sí, que és molt eficaç a l’hora de supervisar les necessitats del professorat quan s’aproven les plantilles cada curs. És el típic funcionament de les superestructures. Les oposicions a inspector no inclou el tema “Maquiavel i la seua influència en el món actual”, però és una qüestió que coneixen molt bé els polítics. Segur que el cap del Consell d’aquell moment –judicialment en dansa aquests dies– havia llegit, ni que fóra un resum, del tractat que distingeix clarament com funciona la política i com ens agradaria que ho fera. Els corrents ocults existeixen en tots els organismes de l’administració. Que qui era el cap del govern valencià aquells dies? Doncs Eduardo Zaplana, famós per les maganxes durant el seu mandat i qui, més tard, originà el neologisme “zaplanisme”. El terme no apareix al DNV, però tots recordaran que era sinònim de grans despeses, de grans esdeveniments i inauguracions, de privatitzacions, i “de sacar tajada cuando se presentaba la ocasión”. El marc general de l’època, cal recordar-ho, era el del “pelotazo”.

L’administració educativa, millor dit la directora territorial, sabia molt bé que jo tenia una comissió de tres cursos i que no es podien desfer de mi tan fàcilment. Com que els era impossible d’enviar-me cap document de cessament –això hauria estat  molt escandalós–, van recórrer a una martingala perquè els oferira el cap en safata. Ah!, la directora territorial (no cal dir-ho) també havia canviat eixe curs, ja que el meu nomenament l’havia signat un tal Pablo A. Crespo López. No em vaig poder entrevistar mai amb cap dels dos. Una nit, en un malson, vaig somniar que aquella directora territorial rossa, en el paper de la Salomé bíblica, demanava el meu cap en una safata.

Quan li vaig dir a l’inspector que no presentaria la dimissió sense saber qui la reclamava i per què, em va contestar: “Doncs ja veurem com ho fem.” Per eixe “fem” entenia jo que era qüestió de la inspecció. Així les coses, el 6 de juny em van enviar un fax en què em comminaven a concretar si volia continuar o no en la comissió de serveis com a director el curs 2000-2001. Vaig respondre que tenia a la vista el meu nomenament per a tres cursos i que encara no m’havien explicat per escrit els motius de la no renovació ni qui ho havia decidit; si bé m’olia que era cosa d’inspecció. No he tingut mai por de la inspecció educativa: la formen funcionaris com jo, amb el meu mateix nivell en l’escala administrativa, el 22 si no recorde malament.

Al remat, fart, els vaig comunicar que posava el càrrec a la seua disposició per a no crear desequilibris, i els recordí que amb el meu cessament s’incomplia la normativa. Però això, a ells, els la bufava. No vaig comentar la meua decisió amb l’equip directiu: estava cansat i no volia unflar el cap a l’administració un altre curs.

Tres dies després, el dia 9, l’inspector Garcia Puchol va vindre per una qüestió sobre un subaltern, però vam parlar sobretot del futur de l’equip directiu, que era el que el preocupava. El cap d’estudis va presentar el document de rigor corresponent amb el “No desitja continuar en la comissió de serveis…”.

La inspecció no era partidària de fer director cap professor del cos de mestres, és a dir, eren contraris al que l’argot educatiu del moment anomenava “egebeïtzar” la secundària: és una altra magarrufa dels moviments ocults. Més tard vaig saber, a través d’una persona de la meua confiança de la direcció territorial d’Alacant, que segons una disposició els professors del cos de mestres havien de dur cinc anys o més adscrits a un centre per a poder ser-ne directors. El nostre institut tenia, doncs, un problema.

Amb aquesta situació, l’inspector tenia una nova faena: buscar en algun institut del voltant (Ontinyent, Albaida, Canals…) algú interessat a convertir-se en director: qui fóra. Ara ja no calien entrevistes formals ni mèrits per al càrrec. És el que jo dic: l’administració sempre actua segons li interessa.

El 13 de juny ja m’havien informat –no a través de l’inspector, és clar– que a R.B., un professor d’un institut de prop, li havien oferit el càrrec. Hi vaig parlar, sense que ho sabera l’inspector, i el vaig posar en antecedents de tot el que havia passat al llarg del curs. L’endemà, l’inspector s’entrevistà amb la secretària i un altre professor del nostre centre per a assegurar-se els altres càrrecs de l’equip directiu i que no hi haguera un buit en el govern de l’IES. Es van reunir, sense mi. Al cap i a la fi, això era un tema que ja no m’incumbia.

A mitjan juny van començar les avaluacions finals i el dia 16 va ser l’últim dia de classes lectives. Aquell dia vaig demanar una entrevista amb la directora territorial, qui va delegar en el cap d’inspecció i em va rebre el 26. Total que, com ja he dit adés, en tot el curs no em va rebre cap director territorial. Això no m’havia passat mai en la direcció territorial d’Alacant: pareix que per a València jo era un “empestat”, quan en realitat ho eren ells que no van voler donar la cara mai.

El relat de com em van tallar el cap em recorda el passatge de l’evangeli de Mateu 14: 6-11. Una cosa no tinc clara encara: qui feia el paper d’Herodes, qui el d’Herodies i qui el de la filla d’Herodies. El cap en la safata de plata, evidentment, és el meu. Els inspectors no passaven de ser uns manats que m’havien fet pres, encadenat i tancat a la presó per ordre d’Herodes. Aquell mes de juny, a la presó metafòrica, li pegava voltes a veure qui era el meu Herodes.

Segons les meues anotacions, el 19 de juny l’inspector Garcia ja havia fet algunes entrevistes cercant un director, però cap dels professors contactats no s’hi havia interessat. Aquell dia em vaig reunir amb l’AMPA per a informar de la situació, i l’endemà l’associació va donar suport per majoria a la meua gestió i a la de l’equip directiu. Però això era paper mullat per a la direcció territorial que és on es talla l’abadejo.

Les avaluacions finals continuaren fins al dia 21, i el 22 es feren les reunions de departament i començaren a lliurar-se els butlletins amb les qualificacions i els informes d’atenció individualitzada.

El 23 vaig rebre uns quants pares que volien fer reclamacions per les qualificacions dels fills, i de vesprada hi va haver jornada de portes obertes per a la gent de l’Olleria, Alfarrasí, Montaverner i Benissuera. Amb un curs tan accidentat i complex, els veïns d’eixos pobles encara no havien tingut ocasió de posar els peus en l’institut.

+ 25 anys de l’institut de l’Olleria