La Creueta

Amb l’aprovació de l’horari nou que ens comunicà l’11 de novembre l’inspector, les classes acabaran a les 13.40. Això donarà als alumnes vint minuts per a eixir del recinte abans del gran moviment de trànsit rodat.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Al novembre les obres del nou institut van continuar al seu ritme, mentre les classes anaven al seu.

El dia 2 es van plantar les moreres i les albízies i es van posar els bancs de ciment als patis. Mirant com ho feien els obrers, anys després ho vaig fer jo mateix amb  bons resultats en un bancal que tinc. Aquell dia vam sol·licitar a la conselleria un horari nou per petició de l’ajuntament: la idea era evitar l’eixida d’estudiants a les 14.00 en el moment de més trànsit a l’avinguda de la Diputació. Els alumnes i professors eixien encara per la part posterior perquè la passarel·la no s’havia acabat d’instal·lar. Nota: amb tant de maldecap pels problemes diaris, ningú no havia anticipat eixe contratemps.

En els meus apunts del dia 3 de novembre apareixen tres paraules: “Pamflet d’efectes col·laterals”. No recorde bé a què es refereixen, però crec que es tractava d’un pamflet de l’oposició municipal crític amb l’equip de govern: quina culpa tenia el batle que la conselleria (l’empresa constructora, en realitat) incomplira els terminis? Em sembla que ja he dit que els consistoris no tenen tantes competències als centres de secundària com en els de primària.

El 8 de novembre aplegà un altre camió amb material, però una rasa va impedir de descarregar-lo i es va guardar en un magatzem de l’ajuntament a la placeta dels Sants de la Pedra, on ara hi ha la biblioteca municipal. D’allà en tréiem a mesura que el necessitàvem. Eixe mateix dia es van fer les primeres sessions d’avaluació inicial.

El miracle de la llum es va produir el 9 de novembre. Fiat lux et lux facta est, digué Déu  (Gen 1: 3). L’electricitat va arribar un poc tard, cert: però era culpa nostra? Aquell dia vaig veure per primera vegada llum al meu despatx. No és que jo fóra un privilegiat: la llum va arribar alhora a tot el centre. I van començar les proves de connexió del gas. A tot això dedicava el temps l’equip directiu, a més de les hores lectives, de les quals no estaven rebaixats. S’entén bé el meu relat?

El cap visible de l’empresa constructora, PAVYCOR, va venir aquella vesprada, i els representants de l’AMPA i jo li vam donar pressa a veure si s’accelerava el ritme de les obres. El projecte de l’escomesa del telèfon va eixir l’endemà cap a València.

Per aquelles dates vam haver d’actuar davant el mal comportament i faltes de disciplina dels grups de segon d’ESO (a tots els instituts passen coses semblants: els alumnes, en general, acumulen faltes de disciplina. Imagine que això no deu haver canviat gaire). Els professors es queixaven de la passivitat de l’equip directiu, amb raó, però no teníem aprovat cap reglament de règim interior i no podíem actuar manu militari, ni inventar-nos sancions no escrites enlloc per molt que ens hauria agradat. Una cosa darrere l’altra. Crec que no vaig informar d’això la inspecció: haurien alçat els muscles.

Tot i això, el dia 10 començaren les expulsions en quart d’ESO: ja no ens quedava més remei que actuar sense tenir el reglament de règim interior aprovat. Es feren llistes d’alumnes que fumaven en el pati o tiraven papers per terra tot i les grans papereres instal·lades.

Amb l’aprovació de l’horari nou que ens comunicà l’11 de novembre l’inspector, les classes acabaran a les 13.40. Això donarà als alumnes vint minuts per a eixir del recinte abans del gran moviment de trànsit rodat.

El dia 17 ens informaren que el sistema d’alarma començaria a funcionar al cap de tres dies, i l’endemà ja teníem la calefacció. El batle i l’arquitecte van fer una visita a l’institut, de la qual es degueren endur la impressió que, amb el fred a punt d’arribar, eixe tema estava ja solucionat.

L’horari nou va entrar en funcionament el 22 de novembre. Vam posar cartells per a informar que es poden comunicar a l’equip directiu les anomalies de qualsevol mena que s’observaren. La cantina-cafeteria s’obrirà deu dies més tard: s’inclou tot tret de la coberteria i el llavaplats. També es van instal·lar dos telèfons públics, però fora de servei encara. Sí que comencen a funcionar els fanals exteriors del centre.

Més tard, el 24, els telèfons públics i el del centre ja funcionen, però toca sol·licitar a Gestió Econòmica de conselleria l’autorització corresponent. Més burocràcia. De fet, l’endemà informe la UTE i l’arquitecte del servei territorial de les anomalies detectades: això era faena seua, però resulta més còmode donar-la als altres.

26 de novembre. La nit anterior ens van robar un ordinador de l’aula d’Informàtica i van forçar el vidre blindat de Secretaria, cosa que vaig comunicar a l’inspector amb els reports dels professors de Tecnologia i d’Informàtica. Jure que en eixos moments ja no sabia qui era el meu inspector. Ara l’enfrontament el tenia amb l’arquitecte, a qui feia responsable de la manca de mesures de seguretat en les aules dels ordinadors. Segons ell, jo volia una presó en compte d’un centre escolar. Li vaig replicar que ell desconeixia la realitat dels centres, i que si no es posaven reixes tindríem més visites no desitjades i més robatoris. Vaig aprofitar l’ocasió per a preguntar-li sobre la retolació dels despatxos i aules de l’institut. El cap tècnic de l’empresa de seguretat ens va dir que l’alarma no funcionava perquè no tenien ajuda tècnica per part dels responsables de l’obra. “Estáis de alta en la policía pero no en la empresa”, afirmà.

Sobre la seguretat, l’inspector Emilio García em va dir que, segons la UTE constructora, per a posar reixes a les aules vulnerables calien dos pressupostos i una factura.

A punt d’acabar el mes, el dia 29 vaig comunicar per fax els robatoris de la setmana anterior, i vaig sol·licitar canviar l’ús de determinades dependències per a fer-les més operatives: fax al director territorial, a la Unitat Tècnica i a la Inspecció Educativa. També vaig demanar a l’ajuntament que nomenara el seu representant en el Consell Escolar, pendent de constituir. En un altre fax, vam sol·licitar al director territorial la instal·lació de reixes a la planta baixa: els vint anys a l’institut Cotes Baixes d’Alcoi m’havien ensenyat algunes coses quant a mesures de seguretat.

L’últim dia de novembre va vindre M. Carmen Doménech (cap de protocol de la conselleria) a fer una ullada al centre i començar a plantejar la inauguració oficial. Acompanyats pel batle vam visitar l’institut. Entre les qüestions que vam tractar en aquella visita: l’electricitat que se n’anava cada cinc minuts, l’escomesa de gas per a la cuina, el telèfon, el robatori de la setmana anterior… El dia i el mes van acabar mentre demanava pressupostos a tres ferrers per a la instal·lació de les reixes.

Algú de vostés s’ha preguntat què hauria passat si haguérem esperat a tindre les obres acabades per a començar el curs? Jo els ho diré: que el juliol de l’any 2000 estaríem fent les gestions que ja havíem fet a finals del novembre de 1999, que no n’eren poques. Veure les corregudes de bous des de la barrera és una cosa, però torejar a la plaça és molt diferent.

+ 25 anys de l’institut de l’Olleria