La Creueta

En aquest país es veu a simple vista que els oficis es distribueixen tot continuant l’herència que deixaren aquells que per voluntat pròpia, o per força, arribaren fa dos o tres segles a aquestes terres.

Per Pere Brincs

En els trens americans es viatja confortablement; són amples i nets. He fet el trajecte de Boston a Providence, i ara viatge cap a Nova York en un recorregut d’unes quatre hores que voreja la costa est. A Boston vaig descobrir un vell cementeri, unit a una de les nombroses parròquies. Les molses i els líquens grisosos amerats per la humitat d’aquell espai donaven una pàtina d’honorabilitat a les fines làpides de pissarra que, amb prou feines, es mantenien dretes. A l’entrada del fossar, per on la gent transitava com si fora un jardí, un cartell advertia: “Protegeix la teua herència”. I, certament, aquella era una herència tan bella com ombrívola, tan bucòlica com recent perquè la llosa més antiga guardava, com a molt, la memòria d’algú que visqué al segle XVII. De temps anteriors no he vist res enlloc, no queda cap vestigi. Era clar, doncs, fins on arribava l’herència que calia protegir.

De moment, tots els revisors que han passat són negres, llevat d’un xicot que duia l’uniforme i la gorra de plat suosos, amb unes galtes rubicundes i uns fils rogencs que li componien un bigoti i una pereta a l’estil de Buffalo Bill. En aquest país es veu a simple vista que els oficis es distribueixen tot continuant l’herència que deixaren aquells que per voluntat pròpia, o per força, arribaren fa dos o tres segles a aquestes terres. Segurament, per a un sociòleg competent aquesta afirmació s’hauria de fer amb tal quantitat de matisos que, potser, caldria reformular-la de dalt a baix o, fins i tot, rebutjar-la. Però és palmària l’amalgama de races (en el sentit antropològic, que no biològic) i sembla que cada ètnia ocupa un hàbitat particular dins d’aquell ecosistema descomunal. Aquest fet fa que cadascú desenvolupe les tasques que li són pròpies de la casta a la qual pertany i que li ve imposada per l’arribada dels seus avantpassats. No obstant això, fa l’efecte que les arrels de cadascun d’aquests grups en aquesta terra són massa superficials, o recents, i per extensió d’una certa fragilitat al·lòctona per haver sigut trasplantades des de substrats que poc o no res tenien en comú, de no ser l’ambició humana.

Malgrat que els trens circulen impulsats per la catenària elèctrica, l’olor de fuel és quasi constant, unes vegades més sentida que altres. M’estranya la perseverança d’aquesta flaire, i quan ho pregunte crec entendre que les locomotores compten amb un sistema addicional de gasoil que s’engega quan és menester i, en aquest moment, deixa anar tot un seguit de gasos recalcitrants que creen una atmosfera portàtil que va allà per on roda el tren. En un país on el petroli és tan barat no s’escatima en res que provinga d’aquest combustible. És el cas dels cotxes; tots són grans, llargs, de rodes monstruoses, i a la vista de tal manada de vehicles gegantins és inevitable pensar, quan véns de la pusil·lànime Europa, en la quantitat de gasolina que es crema sense cap mena de mirament. Però, com en molts altres moments de la vida, ara s’imposa no jutjar, observar, com recomana el taoisme, amb divina indiferència que, per altra banda, siga dit, és la forma més difícil d’observar.

És curiós com el maquinista anuncia les diverses estacions on es fan les parades:

-Senyors i senyores, senyors i senyores! Pròxima estació Westerly, Westerly, Westerlyyyyy! Senyors i senyores, som-hi! Em recorda l’estil d’un firaire, o d’un crupier que convida a seguir jugant. Res a veure amb l’automatització a què estem acostumats.

Ja cap al final del trajecte, quan la màquina mamprén un revolt quilomètric, els gratacels de Nova York comencen a compondre l’horitzó. Ha passat el migdia i el sol travessa directe la finestra com una sageta, però a pesar de la molèstia paga la pena enlluernar-se per a contemplar aquell paisatge icònic. La perspectiva canvia segon avança el comboi i els blocs d’edificis s’encaixen, màgicament, els uns als costats dels altres, com si foren capses de cartó repuntades de finestres i lluentors. En aquest moment no sent la curiositat, ni el desig, d’acostar-m’hi més. És com si aquesta visió fou el resum de tot allò que la ciutat podrà oferir-me com a viatger que fuig de la temeritat.

El tren trontolla pel canvi d’agulles que ens aproximarà a l’estació. M’incline cap a la finestra amb l’esperança de veure els extints natius Lenape o Metoa que recol·lectaven ostres des de les seues canoes en el gravat d’un llibre que vaig fullejar unes setmanes arrere mentre preparava el viatge. Però el tren entra en un laberint de parets i ferro que desvirtua per complet la que seria la plaent desembocadura del riu Hudson segles abans de la victorejada Independència. En pensar-ho, com una imatge recurrent, torna a la meua ment el cartell del cementeri de Boston, ciutat que he deixat arrere i que ostenta el privilegi de ser la més vella de Nord-amèrica, a més de ser considerada el bressol de la nació americana. “Protegeix la teua herència”. Sent un buit immens entre les làpides cobertes de molses i les barquetes dels recol·lectors indígenes del riu. Quina serà l’herència que es volia esmentar en aquell cartell?, em pregunte una altra vegada.

+ Nova York (1)
+ Nova York (2)