La Creueta

I en aquest sentit es revela l’existència d’una campanya mundial, tan sospitosament falsa com lucrativa, que recomana encaridament a la població alimentar-se d’una forma saludable, mentre se li facilita pinso per a fer-ho.

Per Pere Brincs

El rei va convocar els consellers perquè li resolgueren el dilema que darrerament li trasbalsava l’ànim, així que els plantejà que buscaren alguns savis que pogueren aclarir-li quina era l’hora òptima per a menjar. Al cap de pocs dies presentaren al seu davant els quatre metges més saberuts que van trobar. El primer era un jove d’aspecte descurat qui, quan el feren parlar, sentencià, docte, que la millor hora per a menjar era quan a sa majestat la panxa li fera soroll. Ràpidament, la seua opinió va quedar descartada amb un gest de menyspreu del monarca per considerar-lo massa elemental.

Després intervingué un altre savi, més madur i circumspecte, amb una barba blanca i punteguda. Va mostrar una caterva de càlculs enquadernats en un cartipàs, més altres fulls solts, i afirmà que l’hora a què indiscutiblement s’havia de començar a menjar eren les dotze del migdia, dèsset minuts i trenta-tres segons.

– Neci! –el despatxà el rei a caixes destrempades. Com preteneu que visca tan pendent del rellotge? I el científic reculà fent una reverència exagerada per a amagar el profund enuig que va sentir.

A continuació, el tercer metge, mudat amb una túnica de seda brodada, proposà que s’havia de menjar després de sentir el tercer cant del rossinyol més matiner. Igual que els altres, va ser rebutjat per considerar-lo un pèssim poeta en compte d’un home de ciència. I, per acabar, els consellers presentaren un vellet esquifit de barba feréstega que explicà breument la seua proposta: els rics, majestat, poden menjar quan tinguen gana i, els pobres, quan puguen. El rei s’ho pensà uns segons i sentencià:

– Així siga, doncs! –digué satisfet el rei, mentre els consellers respiraren més que alleugerits.

Pels carrers de Nova York transiten miríades de gots gegantins sostinguts amb deler per tants altres transeünts mòrbids. Rara vegada s’arriba a albirar un got menut; el que és habitual són els envasos gegantins, que freguen el litre i, ara que fa calor, marxen caramullats de glaçons i una palleta que sura en multitud de líquids com café, tota mena de tes, batuts i refrescos hiperacolorits. Aquests beuratges són una mena de còctels que duen muntanyes d’afegits: xarops, xocolata, caramel, vainilla
dolça, crema de llet, etcètera, etcètera.

Els americans, ben mirat, sembla que tan sols tenen horari fix per a treballar. Pel que fa al menjar presenten el mateix dilema que amoïnava el rei. Igual veus gent menjant una hamburguesa de dos o tres pisos a les set i mitja del matí, com a mitjan vesprada. La presentació és sempre la mateixa: un munt de salses que conviuen amb un altre munt de formatges fins a formar una amalgama gustativa complexa, de la qual tan sols es pot rescatar l’extrema untuositat i una dolcesa camuflada. Sempre amb les corresponents creïlles que sovint els comensals s’esforcen a mastegar inútilment a consciència per a extreure’n algun sabor nou.

La sensació, en definitiva, és d’habitar en una hamburgueseria gegantina que planta els aparadors per tot arreu. I en aquest il·lusori basar de menjars també es pot triar entre porcions de pizza, kebab, tacos, salsitxes, rotllets de primavera o burritos
con frijoles. Tot sota el sabor colonitzador del quètxup. I encara que es podria pensar que aquesta oferta es presenta a manera de piscolabis per als turistes, resulta que és la forma normalitzada d’alimentar-se, i per extensió de nodrir-se, dels oriünds de la ciutat.

A nosaltres tampoc és que ens resulte un menú tan estrany, perquè ja el coneixem ben bé per haver-lo adoptat a casa nostra. L’èxit, com la majoria de les coses americanes que triomfen per tot arreu, es basa en la simplificació, en la reducció fins a deixar per al consum de la massa les quatre coses més elementals. Pel que fa al menjar, per exemple, tot s’abreuja en dolç, salat i llardós que, al seu torn, representa la trinitat de la suculència primitiva i saciant. Però no tan sols l’alimentació; tot allò que representa el somni americà és fàcilment adoptable per qualsevol societat d’arreu del planeta perquè es fonamenta en principis rudimentaris que formen part de l’instint primitiu, segurs per a fer que s’experimente una sensació de plenitud anímica a un preu assequible.

I en aquest sentit es revela l’existència d’una campanya mundial, tan sospitosament falsa com lucrativa, que recomana encaridament a la població alimentar-se d’una forma saludable, mentre se li facilita pinso per a fer-ho. És a dir, se sembra en la ciutadania un dilema irresoluble, s’encén una guspira i se li dona gasolina perquè faça per apagar-la. Com a mínim, és tan ridícul com demanar als somalis que tinguen bons hàbits alimentaris.

Segurament, als xiquets americans, quan va a l’escola, els fan aprendre com un parenostre la rondalla del rei que no sabia quan havia de menjar. I, aleshores, creixen pensant que pertanyen a un poble notablement ric, ja que poden menjar i beure tant com tinguen gana, és a dir, a totes hores.