La Creueta

És una Calcuta maquillada amb gratacels de cartó pedra en constant manteniment, una piràmide que necessita una immensa base d’esclaus per a sustentar el vèrtex d’opulència inexpugnable que és la plutocràcia.

Per Pere Brincs

El guia, que s’ha declarat colombià, condueix l’ampla furgoneta amb els nou o deu turistes asseguts al darrere. Més aïna, sembla que governa una barcassa seguint el corrent suau d’un riu. Malgrat el trànsit, el vehicle rellisca seguint les clarianes que s’obrin entre els altres automòbils per a avançar en la gran avinguda. A la calçada coincideixen tota mena de vehicles: cotxes, patins, taxis grocs, bicicletes, monocicles, camions, tuk-tuks i motos de qualsevol cilindrada. És, per poc, la versió motoritzada de la biodiversitat. Tant els vianants com el trànsit rodat fan un cas relatiu dels semàfors o, tal vegada, caldria matisar: se’ls atén només el que és justet per a no intersecar dramàticament entre si. Però a pesar de la marabunta, les incidències són poques, com són pocs els clàxons que sonen per a expressar el malestar dels usuaris. Cosa que se’m fa rara amb tanta i tanta gent circulant

Per altra banda, el seguit de sirenes és constant i pareix que aquests udols són completament inaudibles per als autòctons. Tot el temps passen camions amb els bombers asseguts dins, immòbils, mirant per les finestretes amb un estoïcisme tendre que sembla discórrer a càmera lenta mentre el trànsit es recol·loca per a deixar-los pas. Així mateix, naveguen les ambulàncies com capses quadrades amb rodes i llums de fira, com també ho fan els cotxes foscos de la policia deixant al seu darrere el tremolós bram amb què xisclen mentre acceleren.

Com dic, el formiguer que repta pels carrers és formidable. El teixit interracial que es troba, segurament, representa més de la meitat del planeta. De fet, en la mateixa vorera es formen dos corrents antiparal·lels, en sentit contraposat, entre aquells que van caminant i freguen les façanes amb la dreta i, els altres que tornen, tot duent cap a la dreta l’abisme rodat ple de vehicles.

Quan baixes del transport, de seguida formes part de la multitud, sense ambages per la seua banda. Et sents engolit per aquella massa bellugadissa i anodina que arrossega a sobre una aura d’olor de marihuana i de la qual ja no et desprendràs fins que no isques a través l’aeroport. Al principi, la fortor en l’aire et fa pensar en algun fumeta a prop que embalsama l’ambient d’estranquis, i això fa que mires encuriosit a un costat i a l’altre. Però a mesura que transcorre aquell dia, i altres, i van canviant, aquell indret i altres, conclous que es tracta d’una flaire omnipresent que impregna tota la ciutat.

Sense haver tingut mai cap prejudici amb el consum de maria, ara m’adone que, ací, en cap cas no és un acte de llibertat, sinó que respon a una mena de maniobra subliminar. Alguna cosa no deu rutllar al nucli d’aquest engranatge brutal quan s’ha d’ocultar una llauna de cervesa dins d’una bossa de paper d’estrassa, talment com ho fan a les pel·lícules, perquè és il·legal beure al carrer, però gats i gossos van més que col·locats amb la vènia de la llei.

Nova York, llevat de les aparences, és una ciutat pobra, encara que s’abille amb l’hàbit de la llibertat i la riquesa. És una Calcuta maquillada amb gratacels de cartó pedra en constant manteniment, una piràmide que necessita una immensa base d’esclaus per a sustentar el vèrtex d’opulència inexpugnable que és la plutocràcia.

Els novaiorquesos consumeixen maria sense miraments perquè en alguns estats, com aquest, l’ús recreatiu ja no és il·legal. Es fuma gairebé com els cigarrets. Veus els oficinistes que han baixat dels seus despatxos, allà dalt, als gratacels, i recolzats prop de la porta es fumen un canut, amb els auriculars sense fils estacats i els ulls abstrets en el mòbil. Uns altres fumen tots sols al  banc d’algun jardí o simplement mentre caminen. Tan sols he vist els grups de negres compartint un mateix porro, tot seguint una roda de jerarquia, mentre vociferen i gesticulen exageradament; la resta, l’home blanc, s’abstreu solitària abans de tornar a la feina entre els caragols de fum verd i acre. Es podria afirmar que, com les veus d’un cor, totes les glopades exhalades s’uneixen en una melodia pseudollibertària, però sense cap reminiscència de misticisme.

No sé, és possible que exagere perquè, imbuït per la familiaritat dels escenaris cinematogràfics que descobrisc per qualsevol racó, potser patisc una mena de síndrome de Jerusalem a l’americana i veig conspiració per tot arreu. Però després de la primera parada tècnica, muntem de bell nou a la furgoneta i el guia colombià torna a vogar perquè el vehicle s’òbriga pas entre els obstacles que baixen amb el corrent rodat. Tot seguit, mentre naveguem, s’acomoda el micròfon que du pegat al mentó i diu: “els que ja coneixien la ciutat s’hauran adonat que l’ambient ha canviat: l’olor de fritura del menjar ambulant ha sigut substituït pel de la maria. Ara tots són més feliços, no?” -i somriu sorneguer, fent d’aquella pregunta la menuda venjança d’un pària. Jo no puc d’evitar evocar el món feliç de Huxley.