La Creueta

Víctor Labrado i Jordi Sebastià en l’acte organitzat pel Club de Lectura d’Ontinyent. Fotografia: Natxo Úbeda

Per Natxo Úbeda Morales –Recomanació de Biblioteques Públiques d’Ontinyent

Per la séquia de tant en tant arribava alguna embarcació.
Venia a descarregar les garbes d’arròs vora la trilladora.
La feia anar per damunt l’aigua un sol home,
tirant la corda per damunt del muscle, des de la vora.
Això es deia tirar a escànem.
Un altre l’ajudava apuntant la perxa contra la barca,
també des de terra, mantenint-la enmig de la séquia,
o prop separada de la vora.
Als camps no hi havia camins ni sendes prou amples per als carros.
Tot l’arròs acabat de segar havia d’eixir per les séquies.

‘Nascuts del fang’. Víctor Labrado

Va ser als salons Rex Natura d’Alzira, el divendres 10 de novembre de 2023. Ja el coneixia, l’havia llegit i, fins i tot, donades les seues capacitats docents i literàries, l’havia recomanat en algun moment a la biblioteca on treballe. Però allí, a la capital de la Ribera Alta, va ser la primera vegada que vaig veure Víctor Labrado. Jo era al saló, amb el llibreter del meu poble i més amigues i amics que havíem acudit al lliurament dels Premis Ciutat d’Alzira. Li acabaven d’adjudicar el premi de Novel·la per Nascuts del fang. No sabia res de l’obra, però a la taula, on hi havia gent del món educatiu, editorial i literari, vàrem comentar la justícia del guanyador, la seua qualitat, perfecció i ofici en l’art d’escriure i el seu ample coneixement de la llengua, de la història i de les persones. El títol de l’obra guanyadora -que a hores d’ara, en l’any 2025 i a quasi sis mesos del desastre de la Dana, sembla premonitori-, em va recordar en aquell moment Blasco Ibàñez i el famós “perxa, Tonet”. No hi ha dubte que l’Albufera és un lloc comú dels valencians, dels valencians dels voltants de València i de la resta de valencians del país també. En molts aspectes ens distingix, ens ennoblix, ens explica. Víctor Labrado ens ho va deixar clar en les paraules d’agraïment en arreplegar el guardó.

Un any i escaig després vaig conèixer en persona Víctor Labrado. El Club de Lectura d’Ontinyent, del qual forme part, el va portar perquè ens parlara justament d’aquesta obra que, com tots els seus treballs, no passa desapercebuda i volíem donar-lo a conèixer a l’interior del nostre territori i potenciar-lo encara més, si fos possible, perquè paga la pena.

Això de rebre un escriptor i escoltar-lo, que ens parle de la seua creació, de les seues dèries, tècniques i cabòries per escriure és un fet més que agradable i privilegiat per a un aficionat a la lectura. És un veritable gaudi compartir lectures amb més gent, i fer-ho amb el mateix autor és garantir-se una estona d’autèntica felicitat lectora. No hi ha dubte que ix a compte escoltar Víctor Labrado –com passà el dia del lliurament del premi-, però el que vinc a ressaltar i recomanar ací és la lectura de la seua obra, perquè el guany és múltiple i divers.

Dir que la novel·la és una història evocadora sobre un món que ja no existeix, però que ens ha fet ser com som i que reflecteix uns moments històrics, unes faenes, unes personalitats i unes societats que ajuden a explicar la nostra actualitat, no va desencaminat. Entre moltes altres coses, la manera de viure, els comportaments, el llenguatge i les paraules (algunes cada vegada menys en ús o directament desaparegudes) fan del llibre una obra imprescindible per a conèixer la nostra idiosincràsia valenciana.

Tot això és cert, però la novel·la és molt més i, si entrem al detall, trobarem un compendi d’aspectes que ens acosten a la vida dels personatges d’una manera tan bella i específica que ens emociona. A més, l’obra es llig amb molta facilitat, com una història apassionant esdevinguda a un indret molt atractiu i curiós, i amb un argument més que ric, agradable i ben portat. L’escriptor escriu molt bé, es documenta amb solvència i fa servir la llengua –els formalismes normatius i els capricis literaris– a la perfecció. Però, una vegada acabada de llegir, o mentre es llig, o abans de la lectura si se’n té eixa informació, tant se val quan –confesse que jo no ho sabia quan vaig llegir el llibre fins que ho va dir a la presentació–, t’adones que tot el que ens ha contat és real, que els personatges existeixen, que les històries narrades també, que això ha passat de ben de veres i que, per tant, a més d’una meravellosa i amena contalla on ens mostra un món des d’una possible ficció, també és una narració vertadera amb característiques antropològiques, etnogràfiques i humanes. Que Ramonet, les senyoretes, els xiquets del sequer, Rosseldo i companyia, han existit. Això encara amplifica l’interès pel text que lliges o has llegit. El llibre deixa una forta empremta a l’ànima, i és un recordatori d’una manera de viure, d’un passat, d’unes persones que ens han marcat i que s’han perdut, però que gràcies a Labrado perviuran per a sempre; elles i el llenguatge, les paraules, les expressions, les vestimentes, els comportaments, la vida mateixa, se’t presenta pàgina rere pàgina amb gran qualitat literària. El format sembla de ficció i facilita la lectura i el gaudi, perquè també llegim per a gaudir, a més de per a aprendre i recordar; i en aquesta obra ho fem. Eixa és una altra de les moltes virtuts de l’escriptor de Sueca.

A l’esdeveniment d’Ontinyent, que fou el 24 de gener passat, el presentador de l’autor, el també escriptor Jordi Sebastià, per a explicar-nos als lectors/oients com escriu Labrado, quina mena de narrador és, va fer referència al reportatge novel·lat, eixe gènere que va “crear” Truman Capote amb la magnífica A sang freda. No hi ha dubte que això descriu i identifica la forma de fer literatura de l’autor valencià, però en el cas de Víctor Labrado encara es difumina més el possible documental, perquè ho conta tan bé que no saps que en realitat és una història autèntica. Penses que és una grandíssima ficció excepcionalment ambientada i contextualitzada. Passa com en una molt bona obra clàssica, tal com feien els grans de la literatura que inventaven històries, però amb un rerefons històric de comportament, de societat, psicològic i històric real. Ací, Ramonet, el protagonista emblemàtic de la història, son pare que era llaurador, jornaler, regador, pescador…, sa mare, els personatges que els envoltaven, el món duríssim on vivien, etc., han existit. Un món que, en alguns aspectes, també ha sigut el nostre.