La Creueta

Em resulta difícil de definir el sabor del moscatell, encara que se simplifica dient que té un aroma floral

Per Pere Brincs

Quan ve el moscatell me’n recorde de mon pare. Ell li tenia una gran estima a aquest raïm. Segons l’any, el moscatell sol arribar a mitjans o a finals de l’agost, amb una curta durada a les tendes. Mon pare acostumava a mirar la raspa per a  deduir el temps transcorregut des que l’havien veremat. Si la trobava turgent i verda, deia que estava acabat de collir; si estava més seca i trencadissa, comentava que feia massa dies que estava tallat.

Mon pare era una d’aquelles persones que per al menjar se’n diuen fetilleres. Menjava poques coses i en poca quantitat. No s’aventurava a tastar qualsevol cosa, i defugia totes aquelles menges quan en dubtava qui les havia cuinades, sobretot si sospitava que havien estat molt palpades. Amb l’esdevenir de la vida va canviar molt poc, o gens, de gustos. Tal vegada, en la sal. Quan era jove ho trobava tot dolç i li n’afegia a tot el que li semblava. De fet, l’esmorzar que més li agradava era un entrepà amb un ou enrotllat i un tros de sardina salada, fregits tots dos amb el mateix oli, tal com li’l preparava ma mare. Dissabtes, diumenges i els dies de festa pujava a la muntanya, tot sol, a esmorzar. Amb l’única companyia del gos i el diari passava el matí fins a l’hora de dinar. Sovint baixava amb un farcellet de pebrella, un fòssil o alguna pedra amb una forma estranya que havia trobat.

Però, a partir de mitjan edat, va ser a l’inrevés i tot ho trobava salat, fins al punt de fer-li dessalar tant l’abadejo a ma mare que es quedava tan insípid com el lluç. Tot i això, a la primera cullerada que tastava de la majoria dels plats, no era estrany de sentir-li dir: “açò està més salat que el salnitre!”.

Curiosament, deia que les pastes i els pastissos li agradaven ben dolços, però quan arribava l’ocasió era més l’ímpetu que posava a dir-ho que no la porció que acabava menjant-ne. I la qüestió és que malgrat haver tingut una infantesa i una joventut plena de necessitats, després, no es va resquitar mai alimentant-se copiosament quan va poder. Ningú no el treia del platet d’arròs per a dinar i del peix torrat per a sopar. Com a molt, algun dia es menjava dues xulletes.

De jove també va ser un gran amant del café i del tabac. Al bar de Serra demanava un café curtet i a penes li posava la punteta del terròs de sucre que pessigava amb els dits. Abans no hi havia el costum, com ara, de beure el café pur. La resta del sucre el deixava meticulosament embolicat amb el mateix paper en què venia, al costat de la cullereta, com si ningú no l’hagués tocat. Amb el temps va haver de prescindir d’aquests dos grans plaers, sobretot del tabac. I els últims anys, quan veia mon pare decidir-se a prendre un café després de dinar era un senyal que es trobava bé, que estava content.

Em resulta difícil de definir el sabor del moscatell, encara que se simplifica dient que té un aroma floral. És un raïm de grans arrodonits, menuts i daurats, poc vellutat, de vegades amb taques ambarines com empremtes permanents que hi haguera deixat el sol. Sovint té la pell gruixuda i els pinyols grans i asprencs. Fa l’efecte que els grans no pengen endurits en els xanglots com altres varietats, sinó que es disposen separats per a integrar tota la llum i l’aire de la Marina. Quan en menge, sent el sabor de la terra destil·lada, dels aromes que s’han generat en aquell procés bioquímic de la fotosíntesi mediterrània que carrega de glucosa la fruita, sumant-se el solatge de tota la recirculació que la saba fa a través de les arrels, els revolts dels ceps vells i els rissos dels circells i els pàmpols joves, com si es tracta d’un alambí natural. Però a banda dels aromes proporcionats pels olis essencials, al sabor del moscatell s’afigen les olors que s’enganxen durant el procés de la verema, del tall temprat de l’acer de les tisores, la callositat de les mans dels treballadors, del vímet dels cistells i de la fusta dels basquets o s’envasa per a vendre.

Mon pare sempre es menjava el raïm de la mateixa manera. En acabar de dinar, omplia un got d’aigua i hi ficava un xanglot, l’agafava per l’extrem de la raspa per a submergir-lo i traure’l unes quantes vegades, talment com si estiguera preparant-se una infusió. Després el deixava dins l’aigua i anava prenent cada gra d’un en un. Se’l duia a la boca i el feia esclatar concentrat en la maniobra per a esprémer-li el suc sense a penes mastegar els pinyols. En acabar aquesta operació, agafava amb la palma de la mà entreoberta la morca sobrant i la dipositava a la vora del plat fins a formar un muntonet ordenat. “Este raïm està com l’arrop”, solia dir.

Ara sóc incapaç de mirar una foto seua, llevat d’una que em va ensenyar ma mare fa uns mesos, en què està amb el seu amic Federico quan devien tindre catorze anys o quinze en l’escullera del port després de banyar-se. Així i tot, ho he de fer d’amagatotis perquè reconec massa trets en la fisonomia d’aquell jove, el posat, la mirada.

La temporada del moscatell és molt curta i al final arriba a coincidir amb l’arribada del Rossetti, varietat que també li agradava a mon pare, però no tant com el moscatell. És el que té aquella fruita tan preuada, tan senzilla i fugaç com la vida mateixa.