La Creueta

Per a un xiquet de nou o deu anys, sense televisor a casa (era el meu cas), tot el saber humà estava encabit en un únic llibre: l’Enciclopedia Álvarez

Per Bartolomé Sanz Albiñana

A les acaballes de la dècada dels anys 50 i a primeries dels anys 60 –cursos 1959-60 i 1960-61 en concret– un servidor tenia 9-10 anys i feia el Período Elemental, segons consta amb la terminologia de l’època en la meua cartilla d’escolaritat. Parèntesi: fins i tot el suport amb què es lliuraven les qualificacions s’ha metamorfosejat al llarg del temps; així, de la cartilla d’escolaritat que jo tenia s’ha arribat a les actuals alertes al mòbil o correu electrònic, passant pel Llibre d’Escolaritat de l’Ensenyament Bàsic, o vagen vostés a saber quines plataformes i aplicacions electròniques fan servir la conselleria del ram o ministeri competent per a comunicar a pares i mares qualificacions, faltes d’assistència, amonestacions, retards, expulsions i més avisos o missatges puntuals.

El meu grup escolar estava ubicat al final del carrer d’Isabel la Catòlica i diàriament feia el trajecte carrer de l’Escultor Benlliure, Quatre Cantons, carrer Nou, carrer del Remei, Cine Macetero i Isabel la Catòlica. Tots estaven sense asfaltar, si no recorde malament. El meu mestre era don Paco Durá, com deuen recordar els xiquets de la meua quinta que anaven a aquelles escoles. Les xiquetes de la mateixa edat també hi anaven, però a un sector diferent perquè hi havia una separació radical per sexes.

D’aquell grup escolar en déiem “les escoles noves” per a diferenciar-lo de l’altre, només per al sexe masculí, que eren “les escoles velles” (l’EPA en l’actualitat) del carrer de la Font Nova (del conde de Torrefiel, en aquell temps), on vaig fer els dos cursos següents, els anomenats Período 3º (Tercer Grau) amb el mestre don Felipe Cano.

El curs 1963-64, després d’haver aprovat l’examen d’ingrés, vaig accedir al Batxillerat Elemental (quatre cursos més una revàlida, equivalent a això que ara es diu ESO). Ja poden veure vostés: tota la vida s’ha fet pràcticament el mateix, però sempre canviant-li el nom.

L’ensenyament dels meus anys preadolescents es movia sota les ales vigilants de l’escola nacionalcatòlica, en què la religió tenia un pes central i fonamental (oracions i catecisme, que venien molt bé per a exercitar la memòria; religió i història sagrada). I de l’adoctrinament ideològic mitjançant les organitzacions juvenils del Movimiento. De les xiquetes s’encarregava la Sección Femenina, la missió de la qual era preparar-les per a ser bones esposes i mares devotes. De molts d’aquests aspectes he parlat ja en alguns articles d’aquesta mateixa secció “Records infantils”.

Ens inculcaven un profund sentiment patriòtic, i la figura del Caudillo estava envoltada d’una aura providencial i quasi religiosa. Qui no recorda els ritus diaris de la formació al pati, la hissada de la bandera mentre cantàvem el Cara al sol, o la santísima trinitat nacional formada pel crucifix i els retrats de Franco i José Antonio presents en tots els organismes oficials?

A l’escola, amb  mestres depurats i mirats de prop amb lupa, les matèries bàsiques eren la llengua espanyola (castellana) i l’aritmètica-geometria. No es comprenia que els xiquets anaren a escola si no era a ensenyar-se a llegir i escriure, a aprendre les quatre regles aritmètiques, a saber un poc de comptes i a resoldre  problemes cada volta més enrevessats. En l’assignatura de llengua espanyola apreníem conceptes gramaticals bàsics: ortografia, cal·ligrafia, practicàvem la lectura i féiem dictats; en poques paraules, saber llegir i escriure (no crec que s’emfatitzara en absolut el concepte modern de “comprensió lectora”). En l’altra matèria bàsica, a més del que he dit, també apreníem fraccions bàsiques i el sistema mètric decimal.

En articles anteriors m’he referit als espais d’instrucció de les matèries de l’àrea formativa-moral: religió (catòlica) i Formación del Espíritu Nacional (FEN). La primera, amb xiquets i xiquetes per separat, s’impartia a la parròquia el diumenge després de missa d’onze: en aquell temps els xiquets anaven a missa cada diumenge. Quant a la FEN, es donava a l’escola i als locals de la Organización Juvenil Española (OJE), on ens adoctrinaven en la submissió al règim, deures amb la pàtria i la introducció subtil als principis del Movimiento, normes d’urbanitat, respecte a l’autoritat sacrosanta, etc. Érem, com es pot comprovar, xiquets ben adoctrinats en tots els sentits. Tothom passava per allà; no recorde que ningú es rebel·lara contra tot això. Si algú ho feia, li ensenyaven una vara i de seguida abaixava el cap i canviava de pensament.

Hui em centraré en l’àrea de geografia, història i ciències naturals, matèries en què calia memoritzar rius, muntanyes, regions, províncies, etc. La nostra finestra al món eren els mapes que omplien les parets: només en quedaven lliures les finestres. No hi havia innovacions metodològiques que em cridaren l’atenció: res de retroprojectors, ni diapositives, ni pel·lícules, etc. Encara recorde on hi havia el mapa d’Espanya i els dels continents en què els xiquets ens torbàvem fent-nos preguntes els uns als altres després de menjar-nos l’entrepà i beure’ns el got de llet americana (tot això en les escoles velles). En història apreníem els noms dels reis, els herois, l’Espanya imperial “donde no se ponía el sol”, l’Alzamiento Nacional i l’heroisme del general Moscardó en la defensa de l’Alcázar de Toledo. En ciències naturals apreníem, entre més coses, els noms dels animals i les plantes i tot el que es refereix al cos humà.

Per a un xiquet de nou o deu anys, sense televisor a casa (era el meu cas), tot el saber humà estava encabit en un únic llibre: l’Enciclopedia Álvarez (d’El Parvulito fins al Tercer Grado, tot i que jo vaig començar també la Iniciación Profesional, el germà gran d’eixa família). La meua generació, a eixa edat, no havia sentit mai la paraula biblioteca: ja teníem prou llibres amb l’Enciclopèdia Álvarez! Per a mi, l’home que més llibres tenia aquells dies era el senyor rector, don Antonio Cerdá Talón, amb quatre prestatgeries de fusta replenes i a punt d’espatarrar-se.

Quan els meus fills tenien la mateixa edat escolar de què parle, em vaig adonar que determinades matèries tradicionals de la meua infància ara es deien Ciències Socials. És a dir, aquella geografia, història i ciències naturals que en el meu temps s’impartien de forma separada, els meus fills les tenien integrades en un mateix paquet, i observava, dia rere dia, que les cançonetes dels rius i de les províncies i l’entrenament de la memòria, eixe instrument fonamental de quan jo era menut, s’havia diluït. En conseqüència, no sabien de carrereta els rius i afluents i muntanyes ni assenyalar en un mapa mut les capitals de província, ni caps ni golfs. En tot cas coneixien on tenien el melic geogràfic regional però no el cap ni altres extremitats nacionals i mundials. És a dir, coneixien molt bé l’entorn pròxim però ni una paraula dels continents. Possiblement ho simplifique molt, però això és el que jo observava i segur que vostés m’entenen perfectament.

La història que els explicaven, englobada dins de les Ciències Socials, havia deixat de reduir-se a uns noms (prehistòria i divisió de la història d’Espanya amb la successió dels diversos pobles forans arribats ací) i quatre dates (711, 1492, 1808 i 1936), i l’evolució de la vida quotidiana. Si a mi aquella divisió en parts de la història i aquelles dates em van ser útils per a situar-me en el món, ara semblava que allò havia deixat de ser rellevant.

Perquè s’entenga fàcilment: si per a la meua generació l’Enciclopedia Álvarez era la Bíblia (llibre de llibres: història, geografia, aritmètica, llengua, religió, etc.), ara a més d’això els xiquets començaven a aprendre conceptes tan normals en l’actualitat com sostenibilitat i medi ambient, economia bàsica, miniempreses, consum responsable, l’ús dels diners, etc.

Tot això de les Ciències Socials era una innovació de la llei educativa del 1970, la llei que va introduir l’EGB i que allargava l’escolarització obligatòria dels sis als catorze anys. Era un primer intent que els escolars tingueren una visió global i no compartimentada de la història i del territori com a membres d’una societat.

Vint anys més tard, amb la LOGSE de 1990 que ampliava l’educació obligatòria fins als setze anys, passava a dir-se Coneixement del Medi Natural, Social i Cultural, matèria que per a abreujar es coneixia com a “medi”, de manera que quan els xiquets deien a casa “Hui hem tingut medi” volien dir que havien tingut Ciències Socials i/o Ciències de la Natura.

El 2013, amb la LOMCE, el matrimoni d’eixes dues matèries referides es va dissoldre i es van convertir en dues branques independents: Ciències de la Natura i Ciències Socials (un nom que es recuperava). En l’actualitat (LOMLOE de 2020), la nomenclatura de la matèria és Coneixement del Medi Natural, Social i Cultural; en la pràctica eixe nom tan llarg i rimbombant es divideix en dos blocs diferenciats.

S’imaginen els lectors els maldecaps que tots aquests canvis impliquen per als pares o tutors? No podem aventurar quin nom tindran eixes matèries en la pròxima reforma educativa. O potser els legisladors educatius recapaciten un poc i tornen a la casella d’eixida, molt més comprensible per a tots: geografia, història, ciències naturals, i alguna matèria més que incloga coneixements d’ecologia, degradació ambiental, canvi climàtic o escalfament global, sostenibilitat, contaminació, consum responsable, vida saludable, etc., que consciencie les noves generacions de la importància d’aquestes qüestions. No cal dir la responsabilitat dels centres escolars a l’hora d’implicar-se en aquests reptes amb la introducció de la transversalitat en les programacions en els diferents nivells.

Mentre aplega eixe canvi, em permetran que acudisca als meus quaderns escolars i m’escabusse a veure com eren les coses fa més de seixanta-cinc anys, però no d’una manera sistemàtica i detallada com he fet altres voltes: hui unes imatges seran prou.

Les preguntes finals, a tall de reflexió, són: saben ara els xiquets de 9-10 anys tot el que aprenia la meua generació amb eixa edat? I: n’hi haurà que quan tinguen setanta-cinc anys reflexionen i repassen els coneixements adquirits en la seua infància i ho comparen amb el que aprendran els seus néts el 2091, posem per cas? Siguen quines siguen les respostes, el que sé ben segur és que a eixes alçades jo estaré davall terra criant malves i hauran passat diverses reformes educatives, soterrades també una rere l’altra. “Panta rhei”, tot passa, tot flueix.