La Creueta

Arribat a aquest punt, ara que fa vint-i-cinc anys que es creà i posà en funcionament l’IES Vermellar de l’Olleria, no crec que ningú necessite tornar-me a preguntar què va passar aquell curs

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Vistes les coses vint-i-cinc cursos després, crec sincerament que vaig rebre suport de manera discreta, és a dir, cap estament va voler aclarir què havia passat realment, i tàcitament em van enviar els missatges de “ja t’ho faràs” i de “a Espanya, cadascú s’apanya”. Però no em vaig afonar, tinc una capacitat de resiliència prou desenvolupada; prova d’això és que continue viu i actiu.

El 5 de novembre de 2001, dilluns, el diari El País es tornà a fer ressò del meu cas. Deia: “Las Cortes evitan explicar el cese del director de l’IES de l’Olleria”. Ara era la Mesa de les Corts Valencianes la que es llevava l’espart de l’ala i no admetia a tràmit unes preguntes formulades pel diputat alcoià del PSPV-PSOE Josep Albert Mestre Moltó.

No es poden imaginar qui li va contestar. No s’ho creuran. Ni més ni menys que l’aleshores diputat del PP José Antonio Rovira Jover. Sí, ja sé que els sona el nom: és el mateix que, a les eleccions autonòmiques del 2023 tornà a ser elegit diputat per Alacant i que va dimitir en ser nomenat conseller d’Educació del Consell presidit per Carlos Mazón i integrat per PP i Vox.

Alguns tenen la gràcia d’estar en la política tota la vida, i quan s’avorreixen se’n tornen a la universitat; i és tanta la seua vàlua que retornen a la política ocupant càrrecs de diputat a les Corts Valencianes, director general de Personal de Conselleria d’Educació, director territorial d’Educació a Alacant…, exactament igual com qui entra i ix de casa com si res. Hi ha gent molt faenera, què volen que els diga: ell és un ferm defensor de la conciliació familiar i també d’escabussar-se en negocis immobiliaris si es presenta l’ocasió. Hi ha temps per a tot, fins i tot per a posar una conselleria de cap per avall. Recordem-ho a continuació.    

Només arribar al càrrec el juliol de 2023 ja va protagonitzar un dels inicis de curs més caòtics per les múltiples deficiències registrades en el procés d’adjudicació dels professors interins: com no podia ser d’altra manera, Rovira va tirar les culpes a l’administració eixint, només faltava! Com a resultat “21.000 docents van estar afectats per una gestió que va deixar ensenyants sense treball, altres amb canvis de destinació a cada nova actualització de les assignacions de les places i una llarga llista d’educadors pendents, a poques setmanes, del poble on havien de viure durant bona part del curs escolar” (El Temps, 25.11.2024).

Ara sembla que el conseller Rovira s’ha marcat com a meta enfonsar el valencià. Quan es va fer càrrec de la conselleria va crear una polèmica en afirmar que als centres sobraven la meitat de professors, i després va posar en la diana la pau lingüística aconseguida amb l’AVL. Ara, pel que veiem dia a dia, la llei pel que fa al valencià és ell: és capaç de capgirar la llei de plurilingüisme, imposar una nova normativa lingüística i fer consultes als pares i mares quan li vinga de gust sobre el que li passe pel cap, pot posar els terminis per a les al·legacions enmig de les vacances de Nadal, i en acabant passar-se-les per baix cama. Vaja: el cínic conseller Rovira i el seu tarannà particular.

Algú hauria de recordar-li –els primers els sindicats docents i després tots els claustres de tots els nivells educatius, sense oblidar els departaments de filologia catalana– que la llei d’ús i ensenyament del valencià es va aprovar l’any 1983, i que ell, tan actiu políticament tota la vida, ja hauria pogut reciclar-se un poquet lingüísticament. Que no es lleve el mort de damunt amb l’excusa suada de “soy de Alicante”, i que comence ja amb les proves de la Junta Qualificadora, començant pel nivell elemental. Que demostre que és conseller d’Educació. Continuem.

Doncs bé, fa vint-i-cinc anys Rovira era diputat del PP i algun poder devia tindre quan li va amollar al diputat socialista Mestre que el contingut de les preguntes sobre mi era “estrictament jurídic” i que es negaven a explicar per què la inspecció educativa m’havia forçat a presentar la dimissió. I de la mateixa manera es van desentendre quan el consell escolar va demanar la meua continuïtat. Per cert, al cap de vint-i-cinc  anys, eixos serveis jurídics que només assessoren els capitostos de les conselleries encara no m’han comunicat quina mena d’infracció vaig cometre, a part de posar-los en evidència al llarg de tot el curs. D’això no sé si se’n diu assetjament, però sembla que en aquell moment la paraula no tenia la connotació que té ara. O és que van posar en pràctica la seua prepotència i fanfarroneria? La conselleria, els serveis territorials van practicar amb mi un sofisticat exercici d’injúria en menysprear-me, menystindre’m, ignorar-me, oblidar-me, etc. Però miren vostés, ací em tenen. 

No recorde si l’Associació de Directors d’Instituts d’Educació Secundària funcionava bé o no en aquell temps, però no hi vaig acudir en cap moment. De fet, no sé ni si funcionava perquè no recorde que em convocaren a cap reunió sobre cap qüestió d’interés. Sembla que tampoc llegien la premsa i, és clar, no els va cridar l’atenció el meu cas en cap moment. 

Van passar moltes més coses aquell any, però el que he escrit fins ara és el que recorde i he pogut reconstruir a partir de notes, apunts i, sobretot, documents fidedignes. Originals o còpies dels quals no m’estranyaria que hagen desaparegut d’on haurien d’estar.

En resum, vaig viure aquell curs aplicant-me la filosofia estoica i segurament, si es repetiren les circumstàncies, actuaria de la mateixa manera. L’administració no em va destituir: va fer servir la cuirassa de la inspecció educativa per a fer la faena bruta i repressora –com sempre– i estalviar-se explicacions; i jo, un poc cansat, em vaig prestar al joc. La meua substituta va ser nomenada a dit, com jo, però amb la distinció que ella es va estalviar entrevistes, ja que trobar un recanvi no va resultar fàcil. L’inspector de torn va haver de tocar a moltes portes per la comarca fins a trobar algú disposat a acceptar el càrrec quan la faena de posar l’institut en funcionament ja estava feta.

Reconec que l’administració-rutló educativa em va véncer, sense convéncer-me. En el fons, no he abaixat mail el braços al llarg de la meua vida. La màxima llatina que va emprar amb mi va ser clara: “Si rectorem dico tibi, contra me ire non potes” (Si jo t’he nomenat, no pots anar contra mi). No sé si vaig aprendre la lliçó, de veres.

Recorde que un responsable d’un sindicat de l’ensenyament em va dir que no em preocupara, que els qui m’havien defenestrat també caurien. A principis del 2004, tornant d’Alacant d’un curs de doctorat, la ràdio informava de la mort del conseller Manuel Tarancón. La mort prematura de l’inspector Garcia Puchol la vaig saber fa poc. Als altres alts càrrecs no els seguisc la pista: uns es deuen haver jubilat, uns altres deuen ocupar càrrecs diferents, i alguns deuen haver passat a millor vida, però noms i cognoms com els de Nieves García Brizuela o el de José Antonio Rovira Jover no els he oblidats. La rossa García Brizuela sabia molt bé com funcionava l’aparell repressor educatiu: no em va rebre mai. Ella tenia els lacais que es dedicaven a fer-li la faena bruta, és a dir, el fdp. Mentrestant, ella exercia les seues funcions de directora territorial i no dubtava a amenaçar un director amb el temible “Li obriré expedient disciplinari” quan se n’eixia del camí de la submissió i es cansava de tindre la boca tancada. Segurament ella també rebia ordres. No ho sabré mai, perquè els camins tant de conselleria com dels serveis territorials sovint són inescrutables.

Arribatr a aquest punt, ara que fa vint-i-cinc anys que es creà i posà en funcionament l’IES Vermellar de l’Olleria, no crec que ningú necessite tornar-me a preguntar què va passar aquell curs: les meues detallades explicacions, records reposats, fotografies il·lustratives, vídeos, retalls de premsa, etc. donen per a la publicació d’una monografia que espere que tinga a bé editar l’ajuntament del poble amb la col·laboració dels ajuntaments de la resta de municipis que al llarg dels anys s’han beneficiat i es beneficien de la labor d’aquest centre educatiu. Enhorabona a l’institut Vermellar de l’Olleria pels seus primers vint-i-cinc anys. A vore si ens podem veure en el cinquanté aniversari i ho celebrem, perquè a hores d’ara sembla que ni l’ajuntament ni l’institut són conscients de l’efemèride actual.

+ Mirant el futur sense oblidar el passat (2)

+ Mirant el futur sense oblidar el passat (1)