La Creueta

Jo no vaig abaixar els braços, com ja he repetit algunes vegades, i vaig demanar explicacions per activa i per passiva

Per Bartolomé Sanz Albiñana

S’acabava l’any 2000 i jo meditava les paraules de l’inspector que, a pilota passada, em retragué no haver buscat un ajudant que fera de fdp per a poder dedicar-me a les funcions de director. No recorde bé ara quin va ser, però segurament fou el cap d’inspecció, ja que l’inspector de centre no hauria fet servir eixes paraules tan grolleres. O potser me les va dir algun assessor en un sindicat? No puc assegurar-ho, però posaria la mà al foc que va ser el cap d’inspecció.

A poc a poc vaig reprendre el dia a dia i vaig encarar els deu cursos que em quedaven per davant. En cap d’aquells cursos no em vaig parar a pensar en quin projecte m’embarcaria el següent. Evidentment, les reivindicacions pendents del curs anterior ja no eren prioritàries, però no per això les havia oblidades ni tancades en un calaix.

A finals dels anys noranta i principis del nou mil·lenni no hi havia jornades de formació per a descobrir la selva i entramat de la Conselleria d’Educació i entendre-la una miqueta. En la Direcció General de Personal, al capdavant del qual hi havia José Cano Pascual, hi havia tres serveis diferents i un total de quaranta persones. Cal no confondre la conselleria amb els Serveis Territorials. Cadascuna d’estes institucions tenia unes funcions diferents. Crec que els cap pensants del moment opinaven que, com menys sabérem els centres com funcionaven, menys problemes els podríem plantejar.

El servei de centres depenia de la Direcció General de Personal, amb una unitat de coordinació de centres i de programes educatius on treballaven unes seixanta persones. Recorde que M. Carmen Doménech Alba (la responsable de la inauguració dels centres) era cap d’eixa unitat. El servei de planificació educativa l’integraven setze persones. Al servei de gestió de programes educatius complementaris n’hi havia set, i set també al servei de títols, beques i ajudes a l’estudi. No em pregunten a què es dedicava exactament tot eixe personal: si m’haguera dedicat a aclarir-ho no hauria fet res més. Perquè a més hi havia la Direcció General d’Ordenació i Innovació Educativa i Política Lingüística amb diferents àrees com la d’Ordenació, Innovacció i FP i diversos serveis com ara ordenació acadèmica, FP, suport escolar, ensenyament en valencià i formació del professorat amb diferents seccions. Sé cert que fins i tot la gent que hi treballava no sabia on paraven totes les diverses dependències. Tot un galimaties educatiu. Ho dic perquè ens puguem fer una idea de l’embolic que és qualsevol conselleria, en especial la d’Educació.

Entrar a la Conselleria d’Educació era desesperant fa vint-i-cinc anys. Segur que amb el temps hi ha hagut remodelacions i molts canvis que l’han feta irrecognoscible, però deu ser igual d’impenetrable.

Cada vegada que anava a conselleria em perdia per escales i corredors. Els serveis territorials eren més fàcils de controlar, més amanosets per a entendre’ns: director, subdirector i secretari. Allí treballaven els inspectors de centres de la demarcació, i hi  havia departaments i seccions com les de personal docent, personal no docent, nòmines, inspecció mèdica, etc. Crec que l’alta inspecció, com a estructura depenent de conselleria, no funcionava llavors. Anys més tard en fou el summe sacerdot Pedro Bellón, a qui coneixia des del primer any a Alcoi quan era coordinador d’FP de la demarcació. Jo, per la meua implicació en programes europeus, tenia més contacte amb la conselleria i sobretot amb la cap de l’àrea, Encarna Cuenca, que crec que actualment és la presidenta del Consell Escolar d’Estat.

La Conselleria d’Educació pareixia un rusc d’on ixen abelles amunt i avall, totes molt afaenades, i jo un passerell que fàcilment es perdia per corredors i escales.

Bé, al que  anava. El meu esperit combatiu i bel·ligerant d’aquells anys em va portar a fer explotar tots els recursos que tenia a mà per a aclarir què m’havia passat a l’institut de l’Olleria. I com deia més amunt, vaig tocar a les portes de les Corts Valencianes, en mans aleshores del PP. És clar que, per tal d’avançar un poc, vaig vendre el meu producte explosiu a l’oposició, el PSPV-PSOE en aquell moment; i també a la premsa, evidentment, però no a la provincial sinó a El País, diari que llegien uns milers de persones. La periodista Neus Caballer, a qui trobe a faltar hui en dia pels seus bons treballs d’investigació en l’àmbit de l’administració educativa, es va interessar pel meu cas i en vam xarrar. Li vaig facilitar informació i en va fer un bon reportatge on jo denunciava que als serveis territorials –més que no a la conselleria– s’havien fet els sords, que m’havien pressionat, que havien fet servir la inspecció per a forçar la meua marxa involuntària i que un inspector havia reconegut que va rebre “órdenes de más arriba” en eixe sentit.

Jo no vaig abaixar els braços, com ja he repetit algunes vegades, i vaig demanar explicacions per activa i per passiva: vaig enviar cartes, altres documents, i fins i tot còpies de gravacions magnetofòniques que havia fet de les meues converses amb l’inspector en cap i l’inspector de centre. Ho vaig fer arribar, amb el registre d’entrada corresponent, al conseller Manuel Tarancón, al director general de personal José Cano, i a la directora territorial Nieves García Brizuela. No en vaig rebre cap resposta ni per fax, ni per correu ordinari, ni per correu certificat, ni per correu electrònic. Res de res. No coneixen l’educació.

L’11 de maig de 2000 havia escriut a l’advocat de l’STEPV, Pepe Crespo, que ens trobàvem en un estat d’indefensió i fal·làcia i que no creia en un estat de dret; en tot cas hi havia un estat de dret per als que governaven. “També hauríeu de saber què fan certs inspectors: rebre instruccions polítiques. És aquesta la rigorositat tècnica que se suposa a la inspecció?”.

Quan a primers de juny vaig veure clara la persecució, vaig començar a gravar les conversacions fent palesa la meua disconformitat i demanant explicacions. No vaig parar de lluitar perquè s’aclariren els fets. L’administració educativa no va obrir mai la boca: és la seua tàctica de desgast amb els enemics.

L’any que vaig dirigir l’institut de l’Olleria, amb el meu equip no només vam posar en marxa un centre de nova creació i sense acabar, sinó que també vam engegar alguns projectes educatius més enllà de la mera tasca educativa de qualsevol centre: un seminari de formació del professorat, un intercanvi escolar amb un institut alemany (Programa Lingua), el projecte Comenius amb quatre centres més de la Unió Europea “Tolerància, respecte a la diferència”, i els Primers Premis IES l’Olleria als millors expedients de l’alumnat, patrocinats per empreses locals. Tot això es podia llegir en la memòria anual preceptiva que es remetia als serveis territorials, però sempre he dubtat que la inspecció es molestara a mirar-la perquè no en vam rebre mai comentaris en cap sentit. Ningú no em va avaluar en conselleria pel meu treball. Ningú no em va dir en què podíem millorar. Simplement, volien paperassa que al cap de pocs dies acaba en contenidors: això ho vam comprovar el cap d’estudis i jo un dia quan eixíem dels serveis territorials.

Vaig tindre el suport de l’AMPA del centre i del Consell Escolar. Em van escoltar sindicats del ram com l’STEPV, el portaveu del PSPV a les Corts i el síndic de greuges, Luís Fernando Saura, segurament una de les últimes queixes que li van arribar, ja que va faltar aquells dies. A la substituta de Saura, Emilia Caballero, li vaig preguntar: “Vosté creu que jo insistiria tant si no tinguera raó? Sóc víctima d’una injustícia política, potser perquè milite en un altre partit”. Això i més coses es poden llegir en un article del diari El País del dimarts 19 de juny de 2001, on hi ha una magnífica fotografia meua feta per la fotògrafa Tania Castro que a ma mare li va agradar molt.

+ Mirant el futur sense oblidar el passat (1)