La Creueta

IES Cotes Baixes d’Alcoi

El missatge és prou clar: als funcionaris d’infanteria que els donen pel sac i que s’espavilen com puguen.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

El meu afany de documentar-ho tot sobre aquell curs inicial de l’institut de l’Olleria em va dur a gravar vídeos i cassets, fer fotografies, guardar retalls de premsa, etc. Sempre he tingut inclinació a conservar objectes i documents, i aquell any no va ser una excepció. Tots eixos mementos em permeten de rememorar el passat visualment i documentalment amb rapidesa. A l’hora d’escriure unes memòries és convenient de tindre a mà documents que acompanyen la narració i evitar caure en la temptació d’inventar batalletes confiant només en la memòria, una companya molt traïdora.

Continue amb el relat. El servei jurídic de la conselleria em va enviar un escrit on explicava que sols emetien informes per als òrgans directius, és a dir als consellers, directors generals i peixos grossos per l’estil. El missatge és prou clar: als funcionaris d’infanteria que els donen pel sac i que s’espavilen com puguen. Els sindicats tampoc no són d’ajuda quan hi acudeixes a contar-los els teus problemes, encara que hi estigues afiliat i pagues la quota corresponent.

Prompte vaig canviar d’aires i reorientar la meua vida. El 10 d’octubre de 2000 em posí en contacte amb l’organitzadora d’un curs europeu sobre educació per a la salut a Patres (Grècia). La introducció d’estils de vida saludables als centres escolars va ser un projecte que em tingué ocupat molts cursos al meu centre de destinació definitiu. La idea era d’implementar cursos d’educació per a la salut als centres, amb la implicació de professors i alumnes, pares i mares, i amb la col·laboració de professionals del ram (metges, infermers…). Fins i tot vaig fer convidar la directora general de l’Institut d’Avaluació i Qualitat Conxa Gómez, com a experta en el tema, a fer una xarrada introductòria com a obertura d’aquell curs de formació del professorat.

Tornant al problema que tenia al principi d’aquell curs –no saber certa la meua destinació– i perquè es facen una idea del funcionament de l’administració educativa, els recorde que la directora del CEFIRE d’Alcoi em va comunicar que ja sabia que definitivament em quedava a l’IES Cotes Baixes, però que allà no en tenien notícia i ja hi havien enviat un substitut amb nom i cognom –-MG—. En vista del merder administratiu en què em trobava vaig demanar una baixa per quinze dies i me’n vaig anar a casa fins que les altes esferes de València i Alacant s’aclariren. Així funciona l’administració.

Després vaig contactar amb l’aleshores secretari general del PSPV-PSOE, Joan Ignasi Pla. Li vaig enviar documents del meu cas perquè el coneguera, i ell ho posà en mans de Josep-Albert Mestre, diputat socialista a les Corts Valencianes, qui començà tràmits per a aclarir-ho.

Quan ja s’acabava l’octubre em va arribar el tercer comunicat del síndic de greuges. Deia que la Direcció General de Personal de la conselleria “persisteix en l’actitud de no enviar la informació sol·licitada”: nihil novo sub sole quant a la forma d’actuar de l’administració. El síndic em comunicà, també, que havia recordat a eixa direcció general l’obligació que tenia de col·laborar. Quina paciència més gran han de tindre els síndics de greuges amb les administracions de qualsevol ram!! El 26 d’octubre m’assabente per la premsa que s’ha mort el síndic de greuges Luís Fernando Saura Martínez. El substituí l’adjunta primera, Emília Caballero.

També per aquelles dates hi hagué rebombori al meu institut: un grup de professors plantejà la necessitat d’un canvi d’aires al centre i de renovar-ne la direcció. Sonaven dos noms que tenien l’acreditació per a la direcció, però no duien encara cinc anys al centre. Hi havia un tercer candidat, però estava en comissió de serveis i, a més, no tenia l’acreditació. No resulta fàcil de trobar directors per als centres, encara que parega estrany.

Del 4 al 10 de novembre vaig participar en una estada d’estudis del programa europeu Arion a Patres. Tema: Educació per a la salut. El cap de setmana el vaig passar a Atenes de turisme cultural. Ja a Patres em vaig reunir amb sis professors de Suècia, Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda. El primer dia visitàrem la Cambra de Comerç on ens explicaren el sistema educatiu grec, amb l’assistència del ministre d’Educació hel·lé. Feren també una conferència sobre educació per a la salut i una taula redona  sobre els programes de salut que es duen a terme als diferents països de la UE. Vam visitar l’ajuntament, on ens van donar la benvinguda oficial, la catedral de Sant Andreu i les excavacions arqueològiques de la ciutat. Els dies posteriors, a més de conéixer in situ diferents programes de salut en diversos centres escolars, vam dedicar el temps lliure a visitar les excavacions d’Olímpia i els museu dels jocs olímpics. No tot és treball.

El 14 de desembre hi va haver una vaga general de funcionaris a la Comunitat Valenciana que va afectar el funcionament dels centres educatius de tots els nivells. Com sol passar, els càlculs de la participació foren divergents: els sindicats parlaren d’un seguiment del 80%, i la Generalitat el va rebaixar en el sector a un 25%.

Aquell curs em vaig queixar –admet que sóc combatiu i bel·ligerant– que els alumnes amb la meua matèria pendent del curs anterior no tenien assignades al seu horari hores de repàs. Amb la inclusió d’eixes hores, marcades per llei, es va haver de refer l’horari i confeccionar-ne un de nou, que entrà en funcionament el 15 de desembre.

Aquell any 2000 va acabar amb vint-i-dos assassinats a mans d’ETA, entre els quals l’ex-ministre socialista de Sanitat Ernest Lluch. En l’àmbit autonòmic, el PSPV rellançava la imatge del seu secretari general, Joan Ignasi Pla, a penes conegut per l’opinió pública. Pla, en eixos moments, treballava en un Pacte del Valencià, lligat a la composició de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i en el Plan Hidrológico Nacional. A escala local, Alcoi patia  un enèsim brot de legionel·la.

+ 25 anys de l’institut de l’Olleria