La Creueta

Al president espanyol Pedro Sánchez li desagrada la paraula rearmament, però, tal com va tot, amb els Estats Units permanentment sarpa a la grenya amb Espanya, haurem de recuperar el cançoner soldadesc i patir malsons de sergents

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Això em faltava saber! Ara resulta que els dels Saboya han tingut permís de cap de setmana de divendres a dimarts i els de Wad Ras ens hem quedat a fer patrulles. Eixes notícies corrien com la pólvora. Fins i tot el tinent San Roman ho deia sense amagar-se: el pitjor de la caserna de Wad Ras eren els nombrosos serveis que s’hi feien i que ell personalment  havia comunicat al coronel. També ens ha dit que, en el futur, tota la divisió cuirassada estarà ubicada a Colmenar Viejo, cosa que nosaltres ja no veurem. Quan un cap s’esplaia i et xarra aquestes coses ens sorprenem, per poc habitual.

Hui ens han tornat a passar unes filmines de les desfilades d’anys anteriors perquè hi veiérem els defectes principals i n’aprenguérem.

El tinent coronel ens ha explicat l’ordre de la maleïda desfilada. En primer lloc aniran les diverses acadèmies militars, seguides del Regimiento Inmemorial del Rey; a continuació la divisió cuirassada i els ferroviaris i legionaris, i un fum més que no recorde. Enguany no hi haurà exhibició d’armament, és a dir, no traurem a passejar els tancs.

Anit vaig tindre la quarta patrulla, de tres a cinc de la matinada, però a les quatre ens en vam anar a dormir i li vam dir a l’imaginària que ens despertara devers les cinc. Algun dia, quan ens sorprenguen, ens en caurà una de ben grossa i s’acabaran els permisos. També ens diuen que anem a la cambra del destacament quan acabem la patrulla, però no ho fa ningú: tots se’n van a la companyia, que és on millor s’està.

A València, un substitut que imparteix part de les meues classes a la Facultat de Filosofia i Lletres m’ha escrit una carta i em comunica que dec haver cobrat 69.411 pessetes pels mesos de gener, febrer i març. Ara hauré de comprovar que eixa quantitat me l’han ingressada en la llibreta i repartir-la entre els tres substituts.

En el curs de caporals, de tant en tant hi havia exàmens sorpresa perquè no ens encantàrem amb les òbiles. Hui la sorpresa ens l’ha donada el tinent San Román amb un examen de conversió de graus. Coses com: “Si la temperatura corporal normal és de 37 °C, quants graus Fahrenheit (ºF) representa?” o “Si tenim una lectura de 50 ºF, quina és l’equivalència en graus Celsius (ºC)?”. Qui m’havia de dir que cal saber tot açò per a tindre el grau de caporal! I encara hi ha qui diu que a la mili no es fa res!

Com si es tractara d’un secret d’estat, no sabíem quasi mai a la bestreta el dia que tocava assajar les desfilades; i igual ens portaven a Hoyo de Manzanares que a Palancar.

En el meu fur intern em deia que un dels objectius de la mili, desfilar com cal i com pertoca, estàvem a punt d’assolir-lo: no debades havíem dedicat moltes hores a saber coordinar l’un, dos, un, dos; a la petjada ferma alternant peu esquerre, peu dret, esquerra, dret. Com bé vaig aprendre,  açò era fonamental en l’exèrcit des de l’estada de campament durant tres mesos al CIR d’Alcalá de Henares.

Ara, en un bot de cinquanta anys, veiem que les notícies sobre a la mili varien cada mes, ho fan d’un parell d’anys ençà. Al president espanyol Pedro Sánchez li desagrada la paraula rearmament, però, tal com va tot, amb els Estats Units permanentment sarpa a la grenya amb Espanya, haurem de recuperar el cançoner soldadesc i patir malsons de sergents; a banda que a ningú li agrada veure un fill amb uniforme perquè se’n va a una guerra.

El debat sobre si mili sí o no puja de graus en un moment de desordre mundial. Jo no dic que totes, però algunes tasques en cas de guerra les podrien fer els soldats de reemplaçament, a més dels beneficis que reportaria el coneixement mutu entre els habitants de les comunitats, i de pas exercitar l’aprenentatge de la convivència, que bona falta fa. I les dones també, és clar. Un exèrcit mixt seria ideal: ja està bé de discriminacions!

No pareix que el món estiga per entonar himnes de pau: la prova és que a Europa hi ha nou països que mantenen la mili; i quan es veu que la diplomàcia no soluciona els problemes ni es fomenta la confiança mútua entre nacions i individus, cal estar preparats per a desempolsar la frase de l’escriptor romà Vegeci, que diu literalment: “Qui desiderat pacem, praeparet bellum” i  que tot el món coneix com “Si vis pacem, para bellum”. Això implica de destinar importants recursos econòmics i humans i suposaria una retallada en despeses socials. El govern espanyol pareix que no està disposat a fer-ho.

Hui la societat espanyola està en contra de reinstauració de la mili, però el debat és obert vint-i-cinc anys després d’eliminar-lo. Eixa decisió es va prendre, i açò s’oblida, gràcies a la intervenció de Jordi Pujol (CiU), quan José Mª Aznar (PP) va guanyar les eleccions l’any 1996, però va necessitar els setze vots de CiU per a la investidura. Tot i no estar inclòs en el programa electoral del PP, el Pacte de Majestic (1996) va assentar les bases perquè la mili s’acabara a canvi també d’altres importants concessions polítiques i econòmiques per a Catalunya. Els catalans sempre han sabut jugar amb les cartes que tenen. I no tinc cap dubte que ho continuaran fent.