La Creueta

Enfront del discurs propagandístic del règim amb banderes, proclames i desfilades amb crits  de “Franco, Franco, Franco” i “Viva Franco”, la gent que patia va muntar el seu discurs marginal al voltant de la fam, el racionament, el pa negre, etc.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Ara quan ja sóc gran i moltes coses se m’envolen del cap, no recorde exactament com es va produir el miracle, en la meua infantesa,  de passar de la llet en pols i el formatge de color taronja dels americans a les celebracions dels “25 Años de Paz” del 1964. Sí que recorde perfectament que eixos productes encara eren un reforç alimentari en els cursos 1961-62 i 1962-63 a l’escola on jo anava. La meua generació va conéixer l’escassesa, però no la fam; això sí, en vam sentir parlar a qui la va patir. Quan recorde ma mare (1924-2020) em vénen al cap les penúries de postguerra de què em parlava i no les he oblidades mai.

En un tres i no res, els que podien, és clar, havien pujat al tren imparable de la societat de consum: neveres, televisors, casetes de camp, SEAT 600 i vacances a la platja. La clau era matar-se a fer hores extraordinàries al forn de vidre, als tallers de cistelleria  o on fóra: ja no es treballava per a menjar; es treballava per a estar a l’altura dels veïns, és a dir,  igualar o superar el seu nivell de vida  (to keep up with the Joneses, que deien els britànics).

Viure en un poble no era com viure a Madrid on les sofisticacions eren inimaginables per als que en vivien allunyats. En el llibret impagable El príncipe destronado (1973), de Miguel Delibes, vaig descobrir que avançats estaven a Madrid amb l’ús d’aspiradores el 1963, any en què on jo  només havia vist graneres de palma de margalló i espolsadors de tires de drap. La bona literatura sovint ens ajuda a entendre millor la vida, i a vegades la supera.

Amb els “25 Años de Paz”, la fam del període 1939-1952 s’havia arxivat en el calaixet de les coses a oblidar. La dictadura o el franquisme, com a vostés més els agrade, havia silenciat astutament la fam amb la censura i la llibertat de premsa: les notícies sobre com es moria la gent o les fotos insultants que mostraven banquets de gent menjant estaven prohibides per a no ferir la sensibilitat de la majoria; tot un detall. No quedava bé fer fira mentre el poble plorava.

Per a viure literàriament la fam poden llegir Tiempo de silencio (1961), de Luis Martín Santos, on veiem xiquets a soles i abandonats que vaguen pel Madrid de les xaboles i el tifus, o Las ratas (1962), tambe de Delibes, en què el Nini i son pare, el Tío Ratero,  viuen en una cova i subsisteixen de la caça de rates d’aigua.

A vegades l’humor i la crítica es colaven en els espais públics i adoptaven la forma de crits sonors i piulets. Els cines eren els locals ideals per a desfogar-se, i els NO-DO, obligatoris abans de la pel·lícula, el moment propici, ja que en eixe noticiari oficial i propagandístic de la dictadura ens endossaven amb pèls i senyals pindoletes pretesament informatives sobre la teòrica bona marxa  de l’economia i agricultura espanyoles; els reportatges triomfalistes sobre la producció del blat, la taronja o l’oli no tenien res a veure amb la realitat.

Però el nostre país sempre es prenia totes aquestes coses  amb humor: quin remei quedava! Mentre els vençuts patien més fam que els vencedors, apareixia una série d’expressions, segur que estudiats a consciència: “tortilla de patatas sin patatas ni huevos”, “Si quiere comer pan blanco, dile a Franco que te dé el franco”, “anar a espigolar”, “en cada hogar un retrato de Franco, y en cada casa un boniato”, “Qui té fam somia rotllos”, “tindre més fam que un lladre”, “tindre més fam que Garró”, etc. La que més m’ha agradat de les que he trobat ha sigut l’oració del Parenostre adaptada a les circumstàncies de postguerra:

Padre Franco que estàs en la higuera
Santificado sea el pan blanco.
Venga a nos el aceite que nos estás llevando.
Hágase tu voluntat y no la de tu cuñado [Serrano Suñer].
El pan nuestro de cada día danos mil gramos
Y perdónanos nuestras deudas que cada día van aumentando,
Así como nosotros perdonamos a los de Abastos,
Y no nos dejes caer en la tentación del Eje,
Mas líbranos de la Falange.
Así sea.

Enfront del discurs propagandístic del règim amb banderes, proclames i desfilades amb crits  de “Franco, Franco, Franco” i “Viva Franco”, la gent que patia va muntar el seu discurs marginal al voltant de la fam, el racionament, el pa negre, etc., mentre el malestar dels necessitats s’exterioritzava amb pintades del tipus “Menos Franco y más pan blanco”.

El 1946, l’any més cru de la fam, va aparéixer la cançó alegre i desimbolta Mi vaca lechera, molt popular aquella època. La va compondre Jacobo Morcillo, quintacolumnista i voluntari de la División Azul, qui després va treballar en la Brigada Móvil de la Policía, un cos encarregat de vigilar el tràfec i la picaresca del racionament i de l’estraperlo. En un moment de racionament i escassetat extrema, la cançó descrivia una vaca extraordinària que donava “llet condensada” i “nata”, aliments que eren un autèntic luxe inaccessible per a la majoria.

El 1949 el pasdoble Cocidito madrileño interpretat per Pepe Blanco sintetitzava la fam i el plaer de veure-se’n alliberat. Ja es poden vostés imaginar com se’ls faria la boca aigua a les persones en sentir en una cançó allò de la carn de porc: “No me hable usté de los banquetes que hubo en Roma / Ni del menu del hotel Plaza en Nueva York / Ni del faisán ni los foagrases de paloma / Ni me hable usted de la langosta al Termidor / Porque es que a mi, sin discusión, me quita el sueño / Y es mi alimento, y mi placer / La gracia y sal que al cocidito madrileño / Le  echa el amor de una mujer…”.

A Alcoi hi va haver la institució Gota de Leche, dedicada a pal·liar la malnutrició infantil. De vegades tenia el suport econòmic de grans empreses, i no sempre del govern espanyol que a vol6es es negava a aprtar-ne per donar prefènercèia a l’Auxilio Social. La Gota de Leche ja existia en alguns municipis a principis del segle XX per a combatre la mortalitat infantil i oferir assistència alimentària i sanitària. A Alcoi, el centre es dedica ara principalment a la prevenció i tractament de conductes addictives.

En el marc d’una societat tan precària econòmicament com la dels anys quaranta, no sé qui devia tindre cotxe; tindre una bicicleta era un luxe no sols per a anar a treballar, també perquè les parelles es pogueren escapar d’excursió o fer una expedició amorosa a un descampat lluny de testimonis comprometedors.

Amb aquest panorama famèlic i de misèria, el 1947 va aparéixer el personatge de còmic Carpanta. El seu argument sempre era el mateix: rodara com rodara la historieta, sempre eixia a relluir la fam que es patia. Consulte el DNV i diu: “Carpanta f, (col) Gana, desig de menjar”. El personatge Carpanta de les historietes sempre buscava alguna cosa amb què assaciar la fam, però no ho aconseguia mai, el pobre. Vivia sota un pont i sense ofici conegut. En les seues aventures desfilen altres característiques ben conegudes de la postguerra com el racionament, l’estraperlo, l’escassetat més absoluta. Això no obstant, i com si es volguera mostrar un gran contrast, també hi eixien pernils, pollastres rostits, pastissos i grans entrepans que sempre acabaven en boca d’altres, però mai en boca de Carpanta.

Quan el règim, amb el braç inquisidor de la censura, es va adonar del missatge encriptat que transmetia el personatge, Carpanta de sobte va deixar de passar fam i va passar a tindre gana, i el seu pare creador, José Escobar, va ser depurat de la seua ocupació en Correos i condemnat a sis anys i un dia per un consell de guerra. Ja ho poden veure vostés: sota la dictadura franquista s’havia d’anar amb peus de plom fins i tot a l’hora de dibuixar vinyetes. De bromes, poques.

El que sorprén és que tots els que cantaven a veus la cançó coral de Buen  menú, típica de les tavernes del País Basc i Navarra, no acabaren en algun moment en presó perquè la censura considerara la lletra poc o molt subversiva i indecent:

Camarero,
señor,
camarero,
señor.
¿Qué hay para hoy?
Señor, un buen menú.
Solomillo asado con patatas fritas,
sesos huecos, hígado,
liebre, chateaubriand.
Solomillo asado con patatas fritas,
sesos huecos, hígado,
liebre, chateaubriand.
Sopa de albondiguillas, caldo
de tortuga, sopa húngara,
consomé de almejas,
gran cocido parisién, huevos al graten.
Sopa de albondiguillas, caldo
de tortuga, sopa húngara,
consomé de almejas,
gran cocido parisién, huevos al graten.
Tenemos pollo asao, asao,
asao, asao, con ensalada,
buen menú, buen menú, buen menú señor.
Tenemos pollo asao, asao,
asao, asao, con ensalada,
buen menú, buen menú, buen menú señor.