La Creueta

La bisbe Mariann Edgar Budde i Donald Trump. Foto: Kevin Lamarque (REUTERS)

A la vista dels esdeveniments de les últimes setmanes, aplegue a la conclusió que hi ha un think tank de “merdificació” que treballa a destall traent merda d’un pou cec.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

L’anglés és una llengua procliu a la creació de neologismes. Qualsevol idioma té els seus mecanismes per a fer-ho, però nosaltres en eixe camp anem a remolc del de Shakespeare. Precisament el dramaturg anglés aporta un substrat important a la seua llengua amb l’ús registrat de més de 1.700 termes, molts dels quals s’inclouen en l’Oxford English Dictionary, obra de referència obligada per als filòlegs.

Amb tot, la paraula en què em fixe hui, enshittification, no és evidentment creació seua sinó de l’escriptor Cory Doctorow, qui l’encunyà fa un parell d’anys. Originalment, el terme es va fer servir per a descriure “una pauta per la qual els productes i serveis en línia es degraden en qualitat” segons la Viquipèdia. D’exemples d’eixa suposada “merdificació” (en adaptació valenciana) n’hi ha de Google a TikTok passant per Facebook o Amazon. Sobre aquesta última empresa nord-americana Viquipèdia diu: “La publicació original de Doctorow parla de les pràctiques d’Amazon. Primer va començar a vendre productes per sota del cost per a construir una base d’usuaris. Després va introduir la subscripció Prime, que encoratjaria els usuaris a comprar exclusivament a Amazon. En segon lloc, com que  ara molts clients feien servir Amazon exclusivament, incentivava els venedors a establir-s’hi, ja que els usuaris de Prime només buscaven productes a Amazon. Finalment, Doctorow indica que aleshores Amazon va començar a centrar-se en els seus accionistes, a augmentar els beneficis i introduir comissions. El 2023, més del 45% del preu de venda dels articles ja anava a Amazon en forma de diverses comissions. Doctorow va descriure la publicitat dins d’Amazon com un esquema de “payola” [suborn], en què els venedors paguen per a millorar la seua posició en els resultats de cerca, i va assenyalar que, en una cerca de “llits per a gats” [l’exemple que ell posa], la meitat dels resultats de les primeres cinc pàgines eren anuncis”.

A mi, com vostés entendran, tot això del comerç electrònic, mercats bilaterals, etc. relacionats amb eixe món m’interessen ben poc.

Mutatis mutandis, el que m’interessa és aplicar eixe mot de recent creació a la situació que vivim arreu del món en les darreries de l’any 2025, on tinc la sensació de caiguda a l’abisme en veure com es degrada la situació política nacional i mundial; i si encara queda algú que no ho percep, hauria d’anar al metge a fer-s’ho mirar.

Els dos últims mesos han sigut deplorables i la degradació ha anat in crescendo. A escala nacional tothom està a l’expectativa d’on anirà a parar el vaixell, mentre al carrer es respira un ambient de decepció, de guerra perduda.

A la vista dels esdeveniments de les últimes setmanes aplegue a la conclusió que hi ha un think tank de “merdificació” que treballa a destall traent merda d’un pou cec. L’any encara no s’ha acabat i segur que les festes de Nadal ens duran més sorpreses i més casos de corrupció.

El partit del govern espanyol està enviscat, però no per una “màquina de fang”, sinó de merda. Mentrestant la dreta es frega les mans a l’espera de traure rèdit a la situació creixent de desgovern. Siga qui siga qui guanye la partida, segur que a hores d’ara ja comencen a bullir els casos de corrupció per al futur. Les corrupteles són consubstancials a la política i no paren un minut.

La situació que es viu a finals del 2025 ha desembocat en un estat d’anorèxia política i no és difícil d’entendre que la gent entre en un període de fàstic. Molt succintament ho recorde, per si algú ja havia desconnectat l’emissora de notícies dolentes:

· Corrupció i crisi de confiança: detenció i empresonament de José Luis Ábalos i deteriorament de la imatge del PSOE i del govern.
· Especulació d’avançament electoral a conseqüència de la successió d’escàndols.
· Crisi de majoria parlamentària: fracàs en la votació del camí al pressupost general de l’estat.
· Política europea i economia que es palesen en les diferències entre la Unió Europea i Espanya en el pacte migratori (normativa sobre retorns, tercers països, solidaritat, etc.).
· Defensa d’alts càrrecs: el suport del govern a l’ex-fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz, i l’enfrontament amb l’oposició amb motiu d’aquesta qüestió.
· Etc.

Un capítol a part són els repetits casos d’assetjament sexual denunciats per militants del PSOE, i que han abocat el partit a un punt de no retorn. Els denunciats són persones amb càrrecs importants:

· Toni González (batle d’Almussafes), que també va dimitir dels seus càrrecs en el PSOE.
· Paco Salazar (ex-assessor de la Moncloa, amb expedient disciplinari obert), i el seu col·laborador Antonio Hernández, que va ser destituït.
· José Tomé Roca (president de la Diputació de Lugo), que va dimitir.
· José Izquierdo (senador per Valladolid), que també va dimitir.
· Antonio Navarro (secretari general del PSOE de Torremolinos), suspés de militància.

A tot el panorama anterior cal afegir els casos de corrupció: José Luis Ábalos, Koldo García, Santos Cerdán, Víctor Aldama, Begoña Gómez, etc., sense oblidar el cas de la “fontanera” socialista, Leire Díez. Amb aquests noms es podria formar l’equip nacional de la corrupció del moment, una  lliga sempre amb nous fixatges, en el mercat d’hivern o d’estiu. No és desgavellat, per tant, dir que la campanya electoral del PSOE per a les generals ja ha començat.

Per altra banda, si fem una ullada als moviments del xèrif mundial Trump al llarg de tot l’any, la cosa no millora. La seua actitud només fa que alimentar l’aversió a tot el que els polítics porten entre mans per a, diuen, fer-nos la vida més agradable.

No he pogut oblidar la cara que li féu a Mariann Edgar Budde, la bisbe episcopaliana de la capital dels Estats Units, quan li va plantar cara en el tradicional servei religiós posterior a la investidura i acte de jurament presidencial. Amb calma li va adreçar aquestes paraules: “Li demane que tinga pietat, senyor president, de la gent del nostre país que ara té por”. Ho feia tenint al cor i al cap els immigrants i el col·lectiu LGBTQ+, particularment els xiquets.

Sobre els immigrants, va dir: “La gran majoria dels immigrants no són criminals, paguen impostos i són bons veïns. Són membres fidels de les nostres esglésies, mesquites i sinagogues”. I va afegir: “Li demane que tinga compassió, senyor president, dels membres de les nostres comunitats els fills dels quals temen que els seus pares siguen deportats, i que ajude els que fugen de zones de guerra i persecució per a trobar compassió i acollida ací”.

Budde va fer aquesta petició en nom de Déu, tot recordant a Trump la seua pròpia menció a la “mà providencial de Déu” en el seu discurs d’investidura, el dia anterior, citant un ensenyament bíblic: “El nostre Déu ensenya que hem de ser misericordiosos amb l’estranger, perquè tothom ha sigut una vegada estranger en aquesta terra”.

Si no han vist la reacció de Donald Trump, ja se la poden imaginar. Recorden com va humiliar el president ucraïnés Zelenski en el despatx oval un mes més tard i l’altercat que es va organitzar. Donald Trump va respondre a les paraules de Mariann Budde amb un gran rebuig, tant immediatament després del servei com més tard a través de les xarxes socials, on acostuma a esplaiar-se: “No va ser molt emocionant, i podrien fer-ho molt millor”. Trump sol apartar la mirada quan una cosa no li interessa i fa com si no fóra cosa seua, i així  va actuar amb la bisbe mentre ella parlava de la por entre les comunitats d’immigrants i LGBTQ+. A tots els qui no pensen com ell els qualifica de “radicals d’esquerra”. Per a Trump el sermó de Budde “no va ser convincent ni intel·ligent” i li va exigir una disculpa, i va afirmar que “no és bona en la seua faena”.

Em puc imaginar com es degué posar el xèrif mundial quan la bisbe va respondre de manera ferma i calmada que no es disculparia per haver demanat misericòrdia per als altres, i que la petició de pietat era un deure pastoral de defensa dels col·lectius més vulnerables. Però Trump és el líder de la cultura del menyspreu, ell es considera per damunt dels altres i no admet que ningú li faça la contra.

Els 20 de gener de 2025 vaig prendre notes durant l’acte d’investidura i jurament, com havia fet en el del primer mandat. Volia veure com quedaven les fanfarronades a finals del 2025. Ací van algunes d’eixes notes:

-Xina és l’amenaça més gran per als Estats Units (amb el vice-president xinés present!), hi haurà decrets contra la immigració, hi haurà expulsions i deportacions massives (entre els convidats a l’acte hi havia Musk, Bezos, Zuckerberg, que feien d’acòlits de l’acte). Intenció de controlar el canal de Panamà, apoderar-se de Grenlàndia, intenció de signar cent decrets (pel cap baix). Una de les imatges més tendres de l’acte va ser la presència de Melània Trump amb dues bíblies a la mà (quina cosa més entendridora i hipòcrita, Déu meu!).

També em vaig emocionar quan tots cantaven l’Himne de la Batalla de la República: “Glory, glory, hallelujah! Glory, glory, hallelujah! Glory, glory, hallelujah! His truth is marching on”. Això és esperit patriòtic i no el nostre, que no ens uneix ni un himne. Tinc anotat que a les 18.10 h (hora d’ací) Trump va soltar: “L’era daurada dels Estats Units comença ara”. (Vaig trobar a faltar que tronaren setanta-nou canonades al·lusives als anys del nou president). “Declararé l’emergència nacional a la frontera sud del país”. “Instaurarem la política de ‘Queda’t a Amèrica’”. “Acabarem amb el mandat del vehicle elèctric”. “Acabaré amb la censura i promouré la llibertat d’expressió”. “Des de hui als Estats Units només hi haurà dos gèneres, masculí i femení, home i dona”. “Canviarem el nom de Golf de Mèxic pel de Golf d’Amèrica”. “Recuperarem el canal de Panamà: als nostres vaixells se’ls cobra de més”.

Si el dia 20 de gener les invocacions i oracions eren cristianes i jueves, les de l’endemà tenien un segell ecumènic i interreligiós amb la participació de figures protestants, mormones, musulmanes, hindús, sikhs i budistes. Impensables imatges al nostre país, tot s’ha de dir.

Així que, en una mà, moltes oracions-invocacions i molta parafernàlia, però en l’altra suport al genocidi palestí amb propostes de centres turístics a la costa de Gaza, sancions, humiliacions, amenaces, odi al diferent, batudes, deportacions, barreres comercials, aranzels, negació del canvi climàtic; i últimament jocs de bombardejar hipotètiques narcollanxes veneçolanes i confiscació d’un vaixell petrolier d’aquell país, etc. Ah, i també voler apropiar-se del fons cinematogràfic de la Warner Bros. L’avarícia en Trump no té límits.

Definitivament, el president estatunidenc està com una xota i, a hores d’ara,  és el màxim exponent de la merdificació de l’ordre mundial.

No reflexionar sobre aquestes qüestions seria una indecència en els temps tan excitants que ens ha tocat de viure.

Tant de bo els nostres bisbes deixaren de costat la seua tebior i aprengueren la lliçó de la bisbe Budde, i tots nosaltres, per la part que ens toca, ens prepararem per a posar en pràctica la màxima llatina Da locum melioribus (Dóna el lloc als millors) en unes futures eleccions que el president del govern espanyol es nega a convocar tot fent ús del seu particular i ben aprés manual de resistència.