La Creueta

Revista d'opinió i divulgació de la Vall d'Albaida (sempre en reconstrucció)

24 de gener de 2025
0 comentaris

La memòria oral de Gloria Micó Santotomás

Fotografia: Gloria Micó amb els seus germans Juan Antonio i Rafael

Amb la preservació de la memòria oral salvem records, amb els quals rescatem de l’oblit tradicions i costums que ja pertanyen al passat, a un món que ha deixat d’existir

Per Bartolomé Sanz Albiñana

El present article és un intent de preservar memòria oral d’una persona, com ja he fet anteriorment amb unes altres també de certa edat. La finalitat és de recopilar records i vivències mitjançant entrevistes. La memòria oral és important perquè moltes vegades no hi ha o no queden documents escrits d’una època o d’un àmbit concret.

Amb la preservació de la memòria oral salvem records, amb els quals rescatem de l’oblit tradicions i costums que ja pertanyen al passat, a un món que ha deixat d’existir. Així, contribuïm a compartir experiències i a transmetre-les a les generacions futures.

Sovint apleguem tard a recuperar detalls de les vides de moltes persones. Això em va passar amb José Quilis Guerrero (1939-2021),  fill de Vicent Domingo, Minguet el sequier, i d’Inés Quilis, la Boixa, conegut com Pepito el del tio Minguet. Tenia aparaulada amb ell una entrevista fa uns anys; crec que abans de la pandèmia. Volia que em contara els seus records i, a més, ell també en tenia ganes.

Pepito era casat amb Gloria Micó Santotomás, la de la plaça, nascuda a Atzeneta d’Albaida el 1944. Acudisc a ella perquè em parle de les seues vivències; segur que sap coses que sabia el seu marit i que jo desconec i a tots ens agradaria conéixer.

Ella va nàixer al carrer de Jesús i després se’n va anar al carrer Nou. A set o huit anys la van dur a Alcoi, on va viure amb la seua àvia Carmen i unes ties al carrer del Carme, un dels dos que passen per la placeta del Fossar. Anava al col·legi de Santa Maria i estava familiaritzada amb la barriada on hi ha l’actual Museu Arqueològic (antic ajuntament) de la capital de l’Alcoià. Hi va viure un parell d’anys, fins que es va curar d’un problema als ulls que li tractava el doctor Moratal, famós oftalmòleg alcoià, i va tornar a la casa del carrer Nou d’Atzeneta, on visqué la família fins que la van vendre a Juanín García, el batle, que vivia al costat. Es van traslladar al carrer de la Mare de Déu dels Desemparats, a la casa on vivia la tia Milagro la Carricolana.

Gloria recorda perfectament tot el veïnat del carrer Nou d’aquells temps: tots han faltat ja. Vicentica i Vicent, pare del  batle Juanín; Vicent el Piu i la tia Salvoreta la de Cuentas; Salvoret l’Esquilador i Carmen la de Palomar; Lola la de Faixa i Vicent (pare de Vicent l’exagutzil); Pepica la Faixa i Joaquín; la tia Mercedes i el tío Ramon el de Cucala; Enrique Moya i Pepica la de Marcela la Modista; Rosa la Baona i Pepe Carriles, que tenia vaques, cabres i gallines; el tio Comero, que tocava la trompeta, i vivia amb sa mare; Amparito Graelles, casat amb Salvador Borrasca; Carmen i el tio José Calaix, que tocava les campanes amb el tio Anacleto. Al costat del tio José Calaix vivia el tio Roig amb el seu fill José Peluca; el tio Joaquín i la tia Remedios l’Esquiladora; Rosa la Micona i el marit Tomás de Coc; la tia Maria Ceba i Batiste Fava. Tots s’han mort i també molts dels seus fills. Ja poden veure que només amb els malnoms d’eixe carrer es podria fer un treball d’investigació sociològica. Els malnoms són fonamentals per a moure’s en un poble. “Has vist Vicent”, pregunta un. I un altre li contesta “Quin Vicent?”. Està prou clar, no?

Gloria recorda que Vicent Domingo Quilis Pla i el seu germà Batiste, Batiste Fava, també treballaven en l’almàssera de Vicent de Bo, com el seu marit. A Atzeneta hi va haver en temps passats quatre o cinc almàsseres.

Del carrer de la Mare de Déu dels Desemparats la família es va traslladar als Bitxitos, i d’un dels seus carrers, del número 14 del de Joan XXIII, va eixir per a casar-se el 26 de desembre de 1966 i posar-se a viure a la Torre, un edifici cantoner on hi havia tres o quatre pisos.

Quan li pregunte pels jocs de la infància, recorda que de xicoteta jugava a la corda i feien gimnàstica en el Patronat. El frontó del Patronat era un bancal on jugaven –per estrany que ens puga parèixer– a bàsquet amb dues cistelles; tot això auspiciat per la Sección Femenina que vivia dies de glòria. Més amunt d’aquell frontó no hi havia res, tot eren bancals. Només una mina d’arena on ara hi ha la casa de M. Amparo Llorens (filla de Juan el de Bala i d’Amparo Montaner Vaello. Al costat d’eixa casa i prop de la carretera actual hi havia una gran pedra, la Pedra del Torró. I on ara hi ha la rotonda del camp de futbol hi havia una bancalada on el tio Borrull tenia bales de draps.

De la infància també recorda uns redolinets a la porta de l’església, de colors diferents segons el “nivell moral” amb què l’església (el rector, millor dit) qualificava les pel·lícules: blanc, rosa, blau, roig, negre. Diu que, per exemple, la pel·lícula Belinda (1950) “que no tenia res de l’altre món” venia qualificada de 3R: era una de les formes de censura de l’època, l’eclesiàstica en aquest cas. També recorda que en la part de dalt del cinema Avenida de Federo hi havia una sala on els xicons jugaven als futbolins i les xiques hi pujaven a buscar-los perquè les dugueren a passejar.

Sobre les danses que es ballaven a la casa de Maria Serrano, al carrer de Sant Antoni, m’explica que al final del carrer Nou, on Maria Militar té ara un pati, hi havia un corral. A la banda esquerra, diu, vivia el tio German el Campaner, i a continuació hi havia una porta amb una escala que donava a un pati on es ballaven les danses.

La casa de Maria Serrano, casada amb Tomás Alcover, metge de l’hospital de Jesús (hospital dels bojos) a València, tenia una porta al carrer de Sant Antoni, però per allí no s’accedia al lloc de les danses.

S’acaba el primer dia de l’entrevista i encara no li he demanat el que volia haver-li preguntat al seu marit; ho deixem per a un altre dia. Però eixe segon dia comencem per repassar els integrants de la seua quinta: Berta Vila, Tere Moscardó, Maria Calatayud, Salvador Soriano, Enrique Ases el de la Ponderosa, Juanito Tormo Ases Masianet, i la germana Amparín, Vicenta Durá Nacher, Vicenta Quilis, la Rita, Mari Carmen Soriano Nácher, Pilar Sempere la Micona… Segurament n’oblidem més d’un.

Parlem també de les mestres que va tindre en escola. La mestra de cagons era Concepció, que vivia enfront de la tenda d’Alejandro al carrer de Sant Roc; els xiquets es duien la cadireta de boga de casa. Després va anar a l’escola que hi havia a l’escaleta al costat de ca Paco Moscardó. Ací la mestra era donya Maria, casada amb don Luís Sepúveda, propietari d’una tenda de colònies i calcetins on ara hi ha el casino. Més tard, els xics anaven a don Vicente Cancio, en l’actual Casa de la Cultura, i les xiques a donya Vicenta Vicent. El pati de les xiques el tenien on ara es troba la penya valencianista, on jugaven a bàsquet, a la corda, a la tella, etc. Don Pedro també era un dels mestres dels xics, que al pati jugaven a birlots, etc.

D’esquerra a dreta: els germans Gloria, Juan Antonio i Rafael

Gloria és la segona d’una família de cinc germans: el més gran era José (1940); després d’ella venien Rafael (1946), Juan Antonio (1948) i, per últim, Rosendo (1952). Tret d’ella i Juan Antonio, els altres ja han faltat. La família és coneguda amb el malnom de Meat, una paraula que em resulta estranya. Li pregunte si en sap l’origen i m’explica que son pare i Juan, el pare de Vicent, Cahito, anaven a caçar amb els gossos. Com que Juan parlava una mica enredrat, quan li deia: “Mira’t el gos”, “mira’t” sonava “mera’t”, i d’ací “mea’t”. Però no en sabem exactament l’origen, com el de tants altres.

En les eleccions municipals del 8 de maig de 1983, Gloria formava part de la candidatura del CDS encapçalada per Ángel Moscardó Alemany († 12/01/2024), però amb 86 vots no arribà a entrar en l’ajuntament. A Atzeneta, que devia tindre uns 1.250 habitants, hi van concórrer quatre llistes. El guanyador va ser Vicent Nácher (Independent-UCD) amb 347 vots. Els resultats de les altres llistes van ser: Andrés Amorós (Independent-PP) 266 vots; i J. Manuel Peris Perales (PSPV-PSOE) 160 vots. Gloria lamenta no recordar més coses d’eixa etapa: “Si vivia Ángel Moscardó ell t’ho explicaria millor”. Desgraciadament, es va morir el 12 de gener de 2024, a 91 anys. Segur que ell ens podria haver parlat d’Adolfo Suárez, un dels artífexs principals de la transició espanyola, si no el més important, i una figura desconeguda per a les noves generacions.

Ángel Moscardó amb Adolfo Suárez a Gandia. 1982

I qui era Adolfo  Suárez? Recordem-ho:

«Poco a poco la gente se olvida de quién fue Adolfo Suárez; las nuevas generaciones  como mucho lo ven en los libros de historia; tampoco fue un político de fama internacional; pero fue quien posibilitó, a grandes rasgos, la llegada de la democracia en España y dirigió la política española a finales de los años setenta y  principios de los ochenta.

En aquellos años, toda España le tenía mucha fe a Adolfo Suárez, se identificaba con él. España entera era Adolfo Suárez. Mi padre era Adolfo Suárez. El médico que me atendía era Adolfo Suárez. La gente que paseaba por la calle era Adolfo Suárez. La vida se llamaba Adolfo Suárez. […]

Luego, con el paso de los años, todo el mundo acabó odiándole, porque en España es inevitable que te acaben odiando, pues procedemos del odio. Y se le odió  de una manera nauseabunda. Aunque existiesen motivos para profesar toda la desafección política imaginable por Adolfo Suárez, el odio que se le tuvo hablaba mal del odiador y no del odiado.»

Manuel Vilas. Alegría (2019)

Recorde que Pepito, el marit de Gloria, volia contar-me com, en guerra, van amagar la imatge del Santíssim Crist del Mont Calvari en la casa número 26 de la plaça del Calvari, on viva la seua família. Ella m’ha afegit ara que la van posar en una caixa de fusta, tapada amb una manta, però que algú va dir a la família de Pepito: “Si vénen i ho descobreixen vos tallaran el coll”. Per això la van traslladar una nit pel camí de vora la séquia (que no es pareix en absolut al passeig  d’ara), i la van tapiar en una casa del carrer de Sant Roc. És per això que Pepito pensava que, en la processó del Crist, estaria bé que la imatge es girara cap a eixe carrer en record d’on va passar algunes nits.

M’atrauen totes les històries de la religiositat popular que encara recorden moltes persones, i que ens transmeten gràcies a la memòria oral. La de cada família és molt important, i cal recollir i preservar els records per al  coneixement i gaudi de les generacions futures.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.