La Creueta

Revista d'opinió i divulgació de la Vall d'Albaida (sempre en reconstrucció)

7 d'octubre de 2026
0 comentaris

Manuel

Poques vegades li vaig sentir la veu de no ser quan remugava, de forma inintel·ligible, per algun soroll o un comentari que el feia eixir de l’estat de gràcia en què volia estar instal·lat.

Per Pere Brincs

La neboda em va dir que el seu oncle va nàixer l’any vint. M’hauria agradat de saber més coses d’ell, de continuar preguntant-li, però una inoportuna trucada de telèfon, i que ella tampoc es veia molt catòlica, va dissoldre la conversa que havíem començat al bell mig del carrer. Ella acabava d’eixir fumant de la perruqueria i es va aturar fins que jo vaig arribar on estava. Com sempre que topàvem, em digué que se’n recordava sovint de mon pare i afegí que feia temps que no em veia. Era cert. Vaig notar que les arrugues havien excavat més solcs al seu rostre, encara que les guspires que li brillaven als ulls eren les de sempre. Quina casualitat trobar-me-la pel carrer! Feia uns dies que pensava a escriure sobre el seu oncle Manuel, un germà fadrí de sa mare. Hauria estat bé de saber alguna cosa més del que jo coneixia tan sols d’observar-lo agenollat a missa durant els anys que vaig ser escolanet.

Manuel sempre es col·locava al mateix lloc, al primer o segon banc de l’entrada, tot just al costat de la capella de Sant Vicent, amb els genolls tocant el pis nu, prescindint de qualsevol encoixinat; l’esquena erta, els braços caiguts i el cap catxo, com si la indignitat que duia al damunt li pesara tant que només poguera entrar unes passes en aquell lloc sagrat. Era un home alt. Tenia una testa dura, lluent, amb una mitja corona de pèls més que blancs que anava de pols a pols, passant-li pel bescoll. Les celles eren filferros canosos i rebels que s’arrufaven tot acompanyant les línies del front. Altres plecs de la pell, amb algunes unes venes frenètiques, li convergien, com puntes de fletxa, en la cua dels ulls. A les parpelles conservava la negror de la joventut i els ulls defugien qualsevol contacte. Tenia nas de jueu convers i duia l’esguard mirant sempre a terra. De fet, passaven d’una beatitud esmortida, quan tot al seu voltant era calm, a una incomoditat palesa, quan detectaven massa moviment al voltant. De tant en tant, quan podia afluixar aquell nus que li congelava el mentó i li baixava gola avall, deixava entreveure les dents grans i blanques. La postura que mantenia tostemps era amb el cap catxo i les mans creuades davant del pit, agenollat, com si hagués copiat la pose d’algun anacoreta pintat per Zurbarán.

Poques vegades li vaig sentir la veu de no ser quan remugava, de forma inintel·ligible, per algun soroll o un comentari que el feia eixir de l’estat de gràcia en què volia estar instal·lat. Però tota l’aspror que aconseguia projectar no anava més enllà dos o tres monosíl·labs, pràcticament escopits a barra catxa.

Veig Manuel ajupit al final de l’església, amb el coll d’aquella eviterna camisa beix replanxat fins a l’extrem, tota botonada, però, així i tot, mostrant una virilitat reprimida que se li n’eixia tan blanca com els cabells de la bronzejada testa. La tela continuava sense un sol plec endinsant-se, perfecta, sota la cintura del pantaló on duia una corretja d’un negre rascat. Calçava espardenyes de sola d’espart o de cànem, d’hivern i d’estiu, sense calcetins.

De les poques vegades que el veia dret, era quan caminava com un penitent a les processons, tot just darrere de la creu que obria el pas. Marxava rígid, amb els muscles encollits i el pit enfonsat, mirant tot el temps a terra amb aquell cap de mantis turmentada tot inclinat. Duia el ciri recte, com l’extensió del mateix braç, amb la mínima inclinació perquè  la cera xorrara sense esguitar-lo. Jo, si el tenia a prop, no li llevava ull i el veia balbucejar amb les dents tibades i un levíssim moviment dels llavis tot el temps que durava la desfilada.

No sé si aquest Manuel tindria ofici, i aquesta és una de les coses que m’hagués pogut aclarir la neboda. Malgrat que es veia home fort, dubte que la tensió que l’estenallava li permetera de poder guanyar-se el jornal amb normalitat. Diria que de matí es torbava en un hort de la família, però no n’estic segur. Sé que era la germana qui es feia càrrec d’ell i cada dia pujava a la casa que tenien al Ravalet a dur-li el dinar i a endreçar-li les coses. Feia l’efecte que ell només trobava conhort resant, passant llargues estones agenollat amb les mans creuades sobre el pit, enfront de la capella de Sant Vicent, sempre que l’església era oberta. Tostemps en silenci en un recolliment tan místic com insofrible, tan impertorbable com, possiblement, tempestuós.

Mentre parle per telèfon veig com la neboda segueix carrer avall. Encara va fumant; el segon que li he demanat per a contestar li deu haver semblat l’eternitat. Crec que no es deu haver molestat, tan sols continua la seua marxa com si no hagués topat amb ningú. No ho sé. Una altra vegada que la veja eixiré del dubte si s’atura a dir-me alguna cosa.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.