La Creueta

Quan els ulls s’acostumaren i pogueren travessar l’espill superficial on es reflectien el canyar i el cel, l’esguard penetrà la columna d’aigua travessada per les ratlles de llum que il·luminaven la profunditat com els focus d’un escenari.

Per Pere Brincs

A mon pare sempre li van agradar els pardalets. Toda la vida li he conegut gàbies de canaris i també de caderneres i gafarrons. Sobretot, quan es va fer major, dedicava molt de temps a tindre cura d’aquella bandada multicolor en la qual predominava el groc. Encara que els tenia en un quartet al terrat de casa, els dies de massa fred o massa calor patia per ells i, aleshores, tapava amb diaris doblegats qualsevol badall que hi haguera sota la porta o sota les finestres; o bé, els engegava el ventilador per a escampar la basca estival. A banda del gra amb què els omplia la menjadora, amb freqüència enganxava entre els barrots molletes de bescuit, d’encisam o trossets de poma. A més, anotava diàriament, de forma acurada i individual, tots els detalls de cadascun d’aquells col·legues emplomats: si un feia bolo, si l’altre espolsava els grans de cànem o si algun havia començat la muda, procés que sempre tractava com un moment delicat.

Després, a les vesprades, quan seia a la butaca i se sentia el cant d’un dels canaris, de vegades, deia:

-Eixe pardalet és un fenómeno! -com si la refilada de l’ocell l’hagués fet tornar d’allà on estava amb els seus reservats pensaments. No sents com repassa? -afegia. No s’enganya, no; ni en una nota!

Crec que, aleshores, jo ni tan sols li contestava. Els pardalets engabiats, tot i haver sigut criats en captivitat, sempre m’han produït un dolor al fons del cor, una mena d’impotència emmudida perquè mai no he trobat les paraules adients per a poder explicar aquella aflicció. Qui m’haurà sentit haurà cregut que simplement era una exageració o un conat d’animalisme, més flonjo que subversiu, religió que, per altra banda, no he professat ni professaré mai.

Quan era menut m’agradava molt d’acompanyar mon pare, tal vegada perquè ell era un home solitari i quan rarament em proposava d’anar amb ell a algun lloc era per a mi un esdeveniment de goig indescriptible. Ho vaig fer poques vegades, però ell sempre em sorprenia trobant un caragol de pedra, fent un farcellet de pebrella, descobrint-me que els cullerots -increïblement, assegurava- esdevindrien granotes o identificant la veu d’un ocell silvestre pronunciant el seu nom en veu alta, com si repassara una lliçó d’història natural. Quina llàstima! –pense ara– que jo només haja aprés tan poc comparat amb tot el que ell sabia.

Una vegada em va dur a l’ullal on solia omplir una gerra de vidre verd folrada de vímet, que a mi se m’entoixava descomunal, amb l’aigua per als pardalets. Assegurava que aquella era una aigua neta, excel·lent, exempta de lleixiu i de qualsevol altre químic que els poguera perjudicar. D’aquell ullal, hui desaparegut, recorde que estava davall de la carretera nacional, entre la via del tren i el començament de les terres de la marjal. Era un toll rodó que quedava amagat entre les bogues, els joncs i els senills que a penes deixaven un caminet perquè les persones, com mon pare, anaren a poar d’aquella aigua pura. Ara sé que aquesta condició era deguda a la mil·lenària filtració a què està sotmesa l’aigua de pluja que recarrega els aqüífers de la Vall d’Albaida i la Costera, i que viatja, vessant avall, fins a manar cristal·lina arran de terra quan arriba prop de la costa, després de travessar tots els porus i racons amb què l’interior de les muntanyes han entretingut els corrents subterranis.

A mi, aquell toll em va semblar d’una geometria perfecta, com una mena d’espill lluent de pocs metres de diàmetre on mon pare, agenollat, sostenia la gerra mig submergida agafant-la per l’ansa. Per l’obertura entrava el líquid seguint un règim laminar i silenciós fins que en les darreres glopades deixà sentir una entretallada ranera per a indicar que la gerra estava tipa. Jo recorde observar el procés callat i incòmode per la vegetació que ens afalagava amb una vehemència exagerada i més aïna molesta. Quan va tindre el recipient ple el va traure de l’aigua i li va posar un tap de suro mig corcat. Segurament, després encendria un cigarret -no ho recorde-, però sí que em va dir:

-Ves espai, acosta’t i mira el fons.

Jo vaig recolzar les dues mans sobre l’herba mullada i vaig flexionar els colzes ajupint-me. Quan els ulls s’acostumaren i pogueren travessar l’espill superficial on es reflectien el canyar i el cel, l’esguard penetrà la columna d’aigua travessada per les ratlles de llum que il·luminaven la profunditat com els focus d’un escenari. El fons va aparéixer pedregós, amb una lleugera capa de llim, ara verdosa, ara blava, com si es tractara d’un decorat fantàstic. I en un moment, vaig veure entre aquella meravella de colors i densitats brillants les siluetes dorsals dels peixos que habitaven el lloc. Nadaven més que lents, pausats, arran del fons sense quasi impulsar-se. Vaig quedar fascinat per la suavitat dels moviments, per la tranquil·litat que exhalaven aquells éssers màgics, que potser ni tan sols, allà baix, sospitaven que eren observats.

-Els que duen la barba més llarga als costats de la boca són barbs, els altres són tenques.

-També n’hi ha de colors! Rojos i taronja! -vaig dir-, són més menuts.

-Ah!, les carpes… -em va aclarir.

Quin món em va fer descobrir mon pare aquell dia! Quina bellesa! Ara mateix, mentre escric, encara veig l’harmonia de les aletes a frec entre elles. L’aigua fonda, plena d’ombres i clarors. Durant algunes temporades aquesta imatge apareix, recurrent, en els meus somnis i intente viure-la de bell nou, tant com puc. Però sovint, tan sols puc arribar fins a la vella carretera flanquejada per plataners d’ombra que conduïa al lloc on es trobava aquell l’ullal, ocult, misteriós, màgic i ja desaparegut; encara que ja amb això, retorne d’allí content.