La Creueta

S’observa un canvi substancial en la llengua de comunicació al llarg dels llibres revisats: arribat un moment he deixat de contar-ho. El valencià ha desbancat el castellà.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Confesse que ja no sé per on vaig. Estic més marejat que un allioli. No em queda més remei que obrir el llibre de nou per a centrar-me un poc. Continue en la pàgina 179 on la Junta Central atorga diversos premis corresponents al 2024: esquadres, dibuixos i composicions literàries escolars. Com que veig que es donen tants premis aplegue a la conclusió que n’hi deu haver per a tothom; imagine que la junta tindrà el detall d’anar alternant els premiats perquè no es tufe cap de filà; personalment em perd amb tant premi d’esquadres i bàndols, tratges i maquillatges, i seria incapaç de formar part de les comissions avaluadores de tanta bellesa i malbaratament de color. No sé com s’ho faran els avaluadors. Les escoles en tots els nivells i cursos, però no l’institut, participen en aquests concursos perquè els menuts vagen imbuint-se, com més prompte millor, de l’esperit fester. Ho conec bé per viure a la capital de l’Alcoià.

Després de tretze pàgines dedicades a aquests afers, en trobem dues de dobles amb la reina de festes i cort d’honor amb indumentària diferent. Les fotografies estan fetes a l’altar major de la parròquia: no és mala idea, ja que segurament no se sap quan hi tornaran a posar els peus, i veuran imatges de sants que encara no havien vist. Un detall: hi trobe quaranta-quatre pàgines dobles al llarg del llibre. Massa.

Hi ha tantes imatges –algunes, per cert, desenfocades–, que ja no sé què més podré dir-ne quan aplegue a eixe capítol.

Les pàgines 198-205 es dediquen al Mig Any Fester: no es preocupen que l’any que ve ens ho tornaran a recordar. No sé a quin sant en la pàgina 203 apareix altra volta la mateixa fotografia de la portada: que algú m’ho explique, per favor.

Els festers i festeres de Loreto del 2024 tenen el seu espai fotogràfic entre les pàgines 206 i 211.

Si fins ací no teníem prou imatges, el capítol 9 porta precisament eixe títol. N’hi ha cinquanta-huit per a continuar delectant-se.

El capítol 10 l’ocupen els càrrecs festers del 2025: per l’amor de Déu, que no ens ho tornen a repetir en el llibre de l’any que ve. Són dotze pàgines de més fotos i els noms dels membres de la Junta Central i membres honoraris, la publicadora, la mantenidora i pregonera, els ambaixadors cristià i moro, els capitans cristià i moro.

Si no en teníem prou, el capítol 11 es dedica al bàndol cristià amb díhuit pàgines. El capítol següent són díhuit pàgines més dedicades al bàndol moro. En cadascuna de les díhuit filaes tenim la relació dels membres de les seues juntes i dels components. Molt empalagós tot açò! El capítol 13, de deu pàgines, està dedicat a les regines i festers (ara en plural genèric); en la pàgina 325 trobe una innovació lingüístico-ortogràfica que no havia vist fins ara: festeres/s. En fi, al que anava: açò necessita una supervisió, tot i que sempre queda el recurs de tirar les culpes als impressors; algú ho ha de pagar.

El programa d’actes, amb huit pàgines, ocupa el capítol 14 i inclou actes del 25 de juliol (publicació de festes i presentació del llibre de festes) al 27 de setembre (Sant Miquel), dia que ens tornaran a relatar detalladament en el llibre de festes del 2026 canviant el temps verbal.

El tancament ocupa quatre pàgines amb més fotografies dels càrrecs del 2024. En la pàgina 339 s’explica que els continguts de les col·laboracions literàries expressen només l’opinió dels autors, i que els editors han “intentat fer una mínima” revisió ortogràfica i gramatical. La faena dels editors no és “intentar” ni de “mínims”, i en aquesta mateixa pàgina ja trobem pres-tat i L’Olleria (la majúscula induïda).

En l’anàlisi del llibre de 1975 vaig dir que compararia la publicitat d’eixe any amb la de 2025, cinquanta més tard; i ja som en 2025. Vegem què ha passat:

Tenim finalment quaranta-sis pàgines d’anuncis de diferents mides i huit pàgines amb una guia de setanta-nou indústries, comerços i servicis que s’hi anuncien. Tot açò cal agafar-ho amb pinces. Els temps i les coses canvien: pensem en la irrupció dels supermercats, per exemple. Les indústries i comerços s’anuncien d’una altra manera. La gent es mou molt més i fa les compres de maneres molt diverses: per internet, per exemple. Entenc, per tant, que aquesta relació no és gaire representativa. Si de cas, ho és dels comerços, indústries, etc. que col·laboren econòmicament en l’elaboració del llibre, que no és poc. Vostés tenen la paraula per a dir si el poble ha canviat o no i si el llibre de festes reflecteix el canvi produït.

Trobe a faltar que es parle de la immigració al poble. Cap organisme institucional s’ha plantejat, amb l’aportació que fan els immigrants a la societat, que tard o d’hora ens acusaran de racistes per omissió? Ni els rectors (seguidors de Jesucrist, no ho oblidem) denuncien en missa la situació en què viu la major part d’aquest col·lectiu. Poden llegir l’article de Javier Cercas “El escándalo del cura de Valdepeñas”, per exemple. Sembla que és millor ignorar-los i invisibilitzar-los perquè no facen malbé la festa.

S’observa un canvi substancial en la llengua de comunicació al llarg dels llibres revisats: arribat un moment he deixat de contar-ho. El valencià ha desbancat el castellà.

Les imatges, fotografies i iconografia protagonitzen el llibre. Eixe capítol supera i anul·la la resta. Els editors són conscients que la gent no llig i que només es torba amb fotografies: doncs, donem-los fotografies. En el capítol de les imatges n’he contat prop de trenta del regidor de Festes en diferents circumstàncies. Moltes me’n pareixen, tret que hi haja un missatge encriptat de culte a la personalitat, com ja vaig dir en un altre moment. Per a mi les millors fotografies del llibre són les dues primeres. La de les dones que esperen l’arribada de la cisterna d’aigua en època de sequera és impagable i em transporta a la meua infància, quan m’enviaven a la Font Nova per aigua amb un cànter. La imatge deu ser de finals dels anys cinquanta; en recorde una altra de semblant a la plaça de la Vila. Eixa fotografia sempre serà més significativa que tota la resta d’instantànies que porta el llibre enguany: reflecteix una època a través d’una de les seues problemàtiques. Hi veiem un home solitari, cigarret als llavis, que observa les dones amb davantals, una indumentària molt habitual aquells temps.

Nota: Una de les fotos que em desperten de la letargia en què estic sumit, la de les dones esperant la cisterna d’aigua, va i resulta que no és al poble: el que faltava! Com si no tinguérem un patrimoni fotogràfic que ens identifique i ens diferencia dels pobles veïns!

L’altra imatge que m’ha captivat és una fotografia excel·lent de M. Nieves Sánchez, a qui només conec per les instantànies amb què ens adelita en À Punt. Enhorabona, a veure si un dia ens coneixem i ens fem un café. D’eixa fotografia se n’hauria de fer un pòster que tingueren totes les cases com a record del 2025. Llàstima que el sembrat de plaques solars no siga un llac per a convertir-se en una autèntica imatge bucòlica. Ens anuncia les “Festes Patronals MOROS I CRISTIANS”. Imagine que l’ús de les majúscules i minúscules és algun missatge subliminar i que els editors no ho fan innocentment.

Dit tot això, segur que el llibre porta assumptes més interessants i que se m’han escapat.

Ja m’agradaria veure Jacques Derrida o algun deixeble seu ben espavilat desconstruint un llibre com el present i posant en pràctica la teoria de la desconstrucció, una filosofia que serveix alhora per a analitzar edificis, llibres, moda, pel·lícules, plats gastronòmics, discursos polítics i sociològics, etc. Ho dic perquè el llibre de festes és una “constel·lació de desconstruccions”, ideal per a fixar-se en les notes marginals i allò que és esquiu.

Això sí, si algú entén una sola paraula d’eixa filosofia, que m’ho diga; té un café pagat! A veure si algú ha trobat algun significat a les seues paraules i idees i a aquest mètode d’anàlisi que es redueix a xerrameca pura. Recorde que en un curs sobre teories de la traducció, fa molts anys, el director es va escabussar en les teories desconstruccionistes de la traducció (només faltava no haver-ho inclòs!): no sé qui de tots va suar més, si el ponent o els assistents al curs en l’intent de traure una sola idea en clar. Això és, resumint, el que em passa amb el llibre de festes d’enguany.