La Creueta

Dic que estaria bé que ho fera gent dedicada a la sociologia, perquè fussar en els llibres de festes és un exercici excel·lent per a ajudar a entendre com evolucionem com a societat culturalment i econòmica.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Als qui tenen certa edat, l’any 2025 els ofereix una oportunitat única de fer una anàlisi de les revistes de festes del poble amb la perspectiva que dóna el temps. Jo he triat les dels anys 1950, 1975, 2000 i 2025 per aquests motius:

1950 és l’any en què s’edita la primera revista de festes de l’Olleria i estic a punt de nàixer. 1975 és l’any en què jo ja estava mig desaparegut del poble, però fullejava la revista a veure què hi passava. El 2000 em troba al poble. I, per últim, el 2025 l’observe des de la llunyania. En la primera encara no havia nascut; en la segona estava acabant la carrera; en la tercera em trobava al capdavant de l’institut ollerià. En la quarta ja fa un grapat d’anys que m’he jubilat. Els llibres de festes són una excel·lent font d’informació. Com es pot veure és un esquema ràpid, a rajaploma.

S’adonaran que l’anàlisi es basarà en capbussades o mostres de vint-i-cinc en vint-i-cinc anys. Ho hauria pogut fer de deu en deu: deixe l’experiment en mans d’algun estudiant de sociologia, si és que encara existeixen eixos estudis. Dic que estaria bé que ho fera gent dedicada a la sociologia, perquè fussar en els llibres de festes és un exercici excel·lent per a ajudar a entendre com evolucionem com a societat culturalment i econòmica. Afortunadament, ma mare, Teresín la de Tomeu (l’Olleria, 1924-2019), com si sabera que jo consultaria eixos documents, els va guardar curosament. Una vegada més li he de donar les gràcies, com ja ho vaig fer quan m’endinsava en la revista local Els Grisons.

Comence pel llibre de l’any 2000: és el que tinc a mà, no per cap altre motiu.

El context

En arribar a eixe any l’efecte 2000 es va quedar sense efecte, cosa que ens va produir a tots una gran alegria. Vladimir Putin va ser elegit president de Rússia. José María Aznar fou reelegit president del govern espanyol pel PP per majoria absoluta. Europa vivia en la psicosi del mal de les vaques boges. Aquell estiu el submarí nuclear rus Kursk va quedar atrapat al fons del mar de Barentsz i hi van morir els 118 tripulants. Pedro Almodóvar presentava el film “Todo sobre mi madre”.

Característiques formals i paratextos

El títol a la portada és: Moros i cristians. Festes patronals d’interés turístic. L’Olleria. Del 2 al 5 de setembre de 2000. La il·lustració a color és de Vicente Gil Martínez (1r premi del XVI concurs del cartell anunciador). Les paraules “moros i cristians” ocupen pràcticament el doble que la resta del text. Dels paratextos, a més de la coberta, destaque que hi ha un editorial signat pel coordinador del llibre, el nom del qual no s’hi inclou. En la contraportada apareix el conegut escut del poble sense cap més informació.

Quant a les característiques formals destaque les següents. Edita i patrocina: l’ajuntament. Coordinador: Joaquín Camarena Reig, cronista oficial. Auxiliar de coordinació: Miguel Ángel Martínez García. Realització i impressió: Artes Gráficas Alcoy, S.A. Autor de la portada interior: Juan Vicente Valls Massanet. Fotografies de Pedro, Mauri i arxiu, Tirada: 1.600 exemplars. Mides: 40 x 21,50 x 3 cm. Pes: 1,850 k. Pàgines: 272 (textos i fotos, publicitat a part). Paper de molt bona qualitat. Tapes dures.

Continguts

Hi ha un sumari a la pàgina 2 amb 14 apartats. El primer apartat, titulat “Apertura”, conté, a més de les imatges dels patrons religiosos del poble, les típiques aportacions institucionals que es repeteixen en totes les revistes de festes dels pobles: les  salutacions habituals de les autoritats del moment: tots volen deixar la seua empremta per si de cas l’any els ha canviat (batle, regidor de Festes, comissions de festes). Cal prestar atenció als canvis dels temps, ja que de la pàgina 7 a la 13 totes les jerarquies institucionals, polítiques, religioses i festeres han canviat respecte a 2025. Ningú no és etern. Algunes de les firmes de la revista sembla que han estat actives tota la vida: són els col·laboradors incombustibles que apareixen una vegada i una altra, any rere any, lustre rere lustre, que no paren atenció al fet que els temps han canviat i que han navegat com si res de la dictadura franquista a la democràcia: impassibles com els toreros que fan un passe i es diuen “Què t’ha paregut!?”. I n’hi ha que es creuen imprescindibles, que sense ells les coses no aniran tan bé.

La informació municipal (components de la corporació i autoritats, àrea econòmica, pressupost anual, i balanç de l’any anterior, així com una comparació amb els cinc anteriors) ocupa sis pàgines. Evidentment, totes les àrees tenen el seu espai i els responsables-regidors informen de les activitats rellevants dels seus departaments: Cultura, etc (2 pàgines), Sanitat, etc. (1), Dona i Benestar Social (1), Serveis Públics, etc. (2), abastiment d’aigua potable (3), Patrimoni (2), Urbanisme, etc. (2), serveis realitzats per la Policia Local (1), informe de Secretaria (1), parc de vehicles i negociat d’activitats (1), altres (2). Total: vint-i-cinc pàgines.

El noticiari local ocupa huitanta pàgines. El contingut és variat (teatre, UDP, taekwondo, bonsais, tenis, banda de cornetes, danses, La Morralla, Ball del Locos, ràdio, futbol, columbicultura, un dossier del vidre ACUREMA, AFYMAV, el llibre Llauradors i vidriers, articles sobre el vidre, Casa Santonja-Palau del Marau). Les escoles de primària, l’institut i l’associació contra el càncer també tenen el seu espai on conten les activitats desenvolupades. Els retalls de premsa del diari Las Provincias amb informació local ocupen trenta-tres pàgines. Les col·laboracions literàries, cinc. L’apartat d’història, costums i gents en té cinquanta-una, la majoria amb articles signats per Joaquín Camarena Reig, seguit de Francisco Ferri Puerto. Hi ha un article sobre topònims locals d’Alícia Boluda Albinyana. Al capítol religiós se li dediquen nou pàgines. La crònica festera de l’any anterior en té dènou. L’apartat “Comentarios festeros” ocupa onze pàgines. Als càrrecs festers se’n dediquen vint-i-set, i a les regines i corts d’honor, dèsset.

Hi ha cinquanta pàgines de publicitat que precedeixen el sumari, i setanta-quatre més al final. El llibre es tanca amb una guia de dotze pàgines de les indústries, comerços i serveis que col·laboren econòmicament en la publicació. Deixe en mans d’altres una anàlisi del percentatge d’empreses, negocis i comerços locals –i de fora– que encara existeixen, quines han desaparegut, les que s’han hagut de reciclar i les que han nascut. Seria molt interessant un estudi sociològic sobre com el poble s’ha adaptat i reinventat davant les adversitats i les crisis que ens han acompanyat. I seria molt trist per als estudis locals l’absència d’una història de cadascuna de les empreses del poble. Cada vegada que passe per davant del que queda de Vidrios Levante em ve al cap la mateixa pregunta: no n’escriurà ningú la història? I qui diu aquesta, diu qualsevol altra que va donar faena a tants treballadors, empreses que van dur el nom de l’Olleria arreu del món.

Hi ha articles que, amb una mirada retrospectiva pels vint-i-cinc i cinquanta aniversari, revisiten les festes de 1975 i 1950.

M’agraden els articles sobre tradicions i costums, patrimoni, records, temes històrics i per l’estil. Afortunadament, n’hi ha. Però per a gustos, colors. Ho dic perquè si no s’escriuen eixa mena d’articles, al final tot s’oblida i ens convertim en un poble anodí, sense personalitat pròpia. Un exemple: quan vaig pel poble m’agrada veure els taulells devocionals dels carrers, que interprete com si els nostres avantpassats ens volgueren recordar que hi hagué un temps en què les coses no eren com ara. Crec que no està fet, i s’hauria d’escriure un llibre com el de Josep M. Segura, Beatriu Navarro i Josep Ll. Cebrián Taulelleria devocional d’Alcoi (segles XVIII i XIX), publicat per l’Ajuntament d’Alcoi i el Museu Arqueològic Municipal Camilo Visedo. Però clar, si ara resulta que l’Ajuntament de l’Olleria no edita llibres (per cert, qui ha editat els llibres de festes fins ara?) ho tenim ben fotut i cal dir claret i fort que la cultura del poble no està en bones mans. Continuem.

Hi ha bona cosa d’articles sobre temes religiosos en el llibre del 2000: la festa de la Divina Pastora, la Mare de Déu de Loreto a la Comunitat Valenciana, l’ermita i el rosari de l’Aurora i dos simpòsiums consecutius… Ja veurem com va la cosa en 2025: segur que la presència de temàtica religiosa ha disminuït i uns altres actes ocupen el seu lloc.

També trobe a faltar informació de les bandes de música locals: o bé cada banda té una revista o bé estan molt ocupats amb concerts i entrades de moros i cristians, i no tenen temps per a escriure quatre ratlles explicant la seua activitat, no sé. També trobe a faltar articles de memòria oral.

Com que l’any 2000 jo estava al poble recorde, perquè m’hi van convidar, el nomenament d’un fill predilecte i d’un fill adoptiu eixe any. Hi ha articles dedicats a personatges com ara Elies Borràs i Conchita Quero: cal recuperar personatges locals mig oblidats; segur que la gent en recorda molts.

Quan era jove, els focs artificials eren un punt fort de les festes: no sé si això continua igual o si ha canviat molt. Les atraccions musicals a la plaça de la Vila se superaven any rere any: encara se’n fan? I què em diuen del partit de futbol de l’equip local contra els veterans del Valencia FC?

El programa d’actes apareix en la pàgina 265.

Col·laboradors

No em veig capacitat per a opinar si la llista d’autors i col·laboradors és recurrent o si tots els anys n’hi ha de nous. Caldria pujar el llistó dels col·laboradors, i convidar gent que puga augmentar la qualitat del producte final, com ara historiadors, sociòlegs, geògrafs, escriptors locals, artistes, membres destacats d’entitats culturals i esportives.

Crec que hi ha prou presència d’entitats i associacions locals, i si en falta alguna no és perquè l’ajuntament no els convida a la participació. A mi no em convida ningú a escriure, però tinc contactes que m’informen de quan s’obri el termini de presentació de col·laboracions. Una altra cosa és el grau de satisfacció que em produeix ja publicat; no n’estic mai satisfet: quan no em queixe per l’ortotipografia, és la mida de les fotografies amb peus que no es poden llegir ni amb lupa.

La figura del corrector és fonamental en aquestes publicacions: a vegades m’he fet roig en veure gent que escrivia en valencià sense tindre una mínima idea; amb la bona voluntat de presentar els textos en la llengua que la majoria vam aprendre a casa i ens van negar a l’escola. Però un mínim sí que demane, i per a això hi ha els correctors, no només de valencià.

Llengua i comunicació

La llengua emprada majoritàriament és el castellà; només hi ha vint-i-quatre articles o comunicacions escrites en valencià. Sembla que la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, de 1983, encara no ha produït bons efectes l’any 2000. Els que han de donar exemple (els tres centres escolars) la fan servir sense excepció. Crec que no he trobat un sol article de l’administració local escrit en valencià: ací cal posar-se les piles. Ja veurem què passa en l’any 2025. Ací són els sociolingüistes locals els qui tenen l’última paraula sobre la situació de la llengua al nostre poble en comparació amb la resta del territori. És clar que l’any 2000 l’ús del valencià està més assentat que vint-i-cinc anys en arrere, i no diguem fa cinquanta. També cal tenir en compte que la immigració de l’any 2000 no té el mateix origen que la de l’any 2025. Hi ha hagut un increment molt accentuat d’immigració externa amb l’arribada del nou segle, mentre que la immigració interna, com als anys seixanta, és residual.

Publicitat

Ja m’he referit a la publicitat en l’apartat 2 perquè la considere un element informatiu important.

Tenim empreses locals i també de fora pràcticament de tots els sectors econòmics. Quan un fulleja els apartats de publicitat de diversos anys es pot veure com el poble ha passat de l’agricultura a la indústria, encara que l’Olleria sempre ha sigut més coneguda per la indústria. Un poble sempre canviant: el recorde ple de cistelleries i fusteries; on se n’ha anat tot eixe món? Ja no tenim cistelles de vimen ni cadires de fusta i boga: però per això s’ha acabat el món? Ni pensar-ho!

La publicitat també ha evolucionat: tenim anuncis de diverses mides, multicolors o blanc i negre; cada empresa o comerç s’adapta a les seues conveniències.

Imagine que el llibre de festes es finança amb els recursos de la publicitat, però no oblidem que l’edita i patrocina “El Ilustre Ayuntamiento de la Ilustre y Real Villa de l’Olleria, con la colaboración especial de la Junta De la Junta Central de Fiestas de Moros y Cristianos de l’Olleria, entidad integrada en la UNDEF” (sic). Això posa el llibre de festes del 2000. Molt rimbombant em sembla. No sé si hi havia subvencions públiques per a la publicació o si es demanaven préstecs.

Imatges, fotografies i iconografia

Quant a les fotografies, autors i procedència, ja m’he referit en l’apartat 2. Igual passa amb la coberta o portada, triada per concurs. Caldria examinar qui apareix en les fotografies i traure’n conclusions, cosa que deixe en mans dels lectors per tal que ningú em prenga per tendenciós. Hi ha libres la coberta dels quals sempre té un motiu que reiteratiu (exemple: Atzeneta d’Albaida), però en el cas de l’Olleria tant la coberta com el disseny gràfic és variable.

Per regla general, en les fotografies apareixen les autoritats, personatges del poble, imatges dels patrons, actes de diversa índole, el paisatge urbà. En el blanc i negre original si són de motius, personatges i imatges del passat, o tècnicament forçat per a fer sensació de distància en el temps; en color quan es tracta d’esdeveniments més contemporanis. I quant al repartiment en la presència fotogràfica entre homes i dones, si tenim en compte només les fotografies individuals hi ha un equilibri numèric entre les de dones i les d’hòmens: 30 d’hòmens i 36 de dones. Això sí, 28 de les 36 són de regines i corts d’honor. No entre ara a analitzar el lloc i paper femení que mostra el llibre. En aquell temps no es filava tan prim com ara: hui en dia cal anar amb molta cura.