La Creueta

La fotografia de Franco (en blanc i negre, com les de la resta d’autoritats) apareix per última vegada en els llibres de festes. Va vestit amb uniforme militar per a fer a recordar que vivíem en un país no poc militaritzat.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

El viatge que vaig emprendre fent parades i obrint els llibres de festes de l’Olleria, el vaig començar per l’any 2000. Després vaig tornar cinquanta anys arrere, a 1950, ara n’avance vint-i-cinc i em plante en el 1975. La pròxima parada (l’última) serà l’any 2025, cinquanta anys més tard.

L’objectiu és l’anàlisi d’aspectes del poble en quatre visites al llarg de setanta-cinc anys. No és exhaustiva ni profunda; per a això hi ha els sociòlegs, professionals que s’escabussen en l’estudi de l’estructura i funcionament de qualsevol organisme i institució que els hòmens han creat, i en trauen conclusions.

Seguisc l’esquema aplicat als dos anys anteriorment analitzats: el 1950 i el 2000.

El context històric

[Aquesta volta l’apartat és més llarg pels motius que entendran fàcilment en llegir-ho]

A Espanya augmenten els símptomes de crisi. L’atur forçós passa de mig milió de persones. L’índex de producció industrial retrocedeix d’un 7%. La indústria turística, tot i això, implica l’arribada de més de trenta milions de persones.

Al febrer d’aquell any es produeixen nombroses prohibicions d’actes commemoratius del centenari de Machado. Al juny, Adolfo Suárez i altres constitueixen la Unión del Pueblo Español. Entre el maig i el juny es produeixen nombrosos atemptats contra policies atribuïts al FRAP. El 2 d’agost els GRAPO cometen el seu primer assassinat i maten un guàrdia civil. El 27 de setembre, la dictadura franquista executa els últims afusellaments: tres membres del FRAP i dos de la banda terrorista ETA.

A l’octubre, després de les execucions i la reprovació internacional hi ha una manifestació multitudinària pro-franquista impulsada pel règim a la plaça d’Oriente de Madrid. Franco parla una vegada més, crec recordar que és l’última, de la “conjura maçònica internacional”, un fantasma que solia visitar-lo en els somnis. Aquell mateix dia, el FRAP assassina tres membres més de la policia armada.

El 13 d’octubre Franco emmalalteix de gravetat. Tres dies més tard, Hassan II, rei del Marroc, convoca la Marxa Verda contra la sentència en què la Cort Internacional de Justícia confirma la no legitimitat marroquina sobre el Sàhara espanyol. El 30 d’octubre, el príncep Juan Carlos de Borbón es converteix interinament en cap de l’estat per l’agreujament de salut del dictador.

El 6 de novembre comença la Marxa Verda. 350.000 civils i 25.000 militars avancen cap a la província africana de l’estat espanyol. El 8 de novembre, el govern d’Arias Navarro es compromet amb Hassan II a trobar una solució al conflicte, i el 14 de novembre, amb Franco agonitzant, se signa l’Acord de Madrid pel qual Espanya lliura  al Marroc i Mauritània el Sàhara Occidental, la “província número 53”. [Crec recordar que la consulta d’autodeterminació no es va arribar a fer mai, i el que va passar el març del 2022 va ser un gir radical d’Espanya que només ha empitjorat les coses. Ens vam portar bé amb l’antiga província? Ací deixe la pregunta.]

La matinada del 20 de novembre, després d’una espectacular i dolorosa agonia, perllongada amb tota mena de mitjans, Franco es va morir. Dos dies més tard, el 22 de novembre, les Corts franquistes van proclamar Juan Carlos de Borbón rei d’Espanya.

[Encara com que tenim el NO-DO per a recordar millor com eren aquells temps, amb el discurs i les imatges que eren l’única finestra visual al món que hi va haver durant anys i anys per als espanyols. El NO-DO era un instrument propagandístic del règim, projectat obligatòriament en tots els cinemes públics abans de les pel·lícules que la censura ens permetia veure. S’hi posava en pràctica la retòrica de la manipulació que vam interioritzar en silenci: ens recordaven les dates, llocs i fets que no havíem d’oblidar: 1 d’abril, 18 de juliol i 20 de novembre; dies de la Victoria, de l’Alzamiento i del fundador absent; els 25 Años de Paz; el Alcázar, el Valle de los Caídos i El Escorial. Eixos deu minuts que començaven amb aquella musiqueta, tan, tararán, tararán…, seguits per la dicció del locutor entusiasta van aconseguir assentar mites, creences i valors en l’imaginari col·lectiu. I em dol dir que continuen ben arrelats en moltes ments vistos els resultats de les eleccions del 2023. Per cert, del NO-DO només em vaig salvar, curiosament, durant els anys de la meua inoblidable estada a Montcada.]

En aquells anys va començar a publicar-se la revista Tiempo de Historia. El setmanari Triunfo va patir una nova suspensió governativa. Carlos Barral publicava Años de penitencia; Jaime Gil de Biedma Las personas del verbo, i Carlos Saura presentava Cría cuervos.

El 1975 el percentatge d’analfabetisme a Espanya se situava al voltant del 5%.

[En aquest ambient excitant i inoblidable va transcórrer el meu últim curs de carrera a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de València, vigilat pels grisos que et trobaves a qualsevol cantó del campus, i quan no, a les furgonetes que patrullaven amunt i avall, d’extrem a extrem de l’antiga avinguda de València al Mar. Estàvem militaritzats.]

Característiques formals i paratextos

El títol de la coberta en color era Ollería. Fiestas. 1975. Cap al·lusió a les festes de moros ni a les festes religioses. Paper de cartolina (blanet, si es compara amb la del 2000). En la portada, dins de la silueta de l’escut local, una fragment de la gran placa “Ollería. Villa real, artesana e industrial” que donava la benvinguda al poble, i també dels senyals indicatius de “Centro Urbano” i “Circunvalación” situats a l’entrada del nucli urbà. La contraportada també és a color i conté, ara sí, símbols al·lusius a les festes de moros i cristians: la creu, la mitja lluna, espases, una cara de moro, una cara de cristià, tot símbols recurrents de la festa.

Quant a les característiques formals, en destaque les següents: mides: 31x21x1 cm, pes: 650 g. La qualitat del paper, és clar, ha millorat respecte de la de 1950; és la típica de les dècades fins a l’any 2000, quan es passa a la tapa dura que tenim fins ara. La tipografia també ha millorat.

En la pàgina 145 ja apareix la informació que el programa ha estat confeccionat als tallers de la Imprenta y Litografia de Francisco Piera (Alzira).

Cap al final del llibre tenim més dades de l’edició. Repetició de les de la impressió: Imp. y Lit. Piera-Alcira. Fotografies: Martin, Merino, Cuesta y García. Reproduccions: Arheco. Estudi gràfic: Sayfer. Edita: Negociado de Fiestas del Ilustre Ayuntamiento. No consta quina tirada se’n va fer.

Continguts

Hi ha un sumari a la pàgina 25. A més dels col·laboradors que veurem en l’apartat següent, a la pàgina 37 tenim els noms de les autoritats locals, de la corporació municipal i de la comissió permanent. La comissió de festes del 1975 ocupa la pàgina 38: quatre membres de l’ajuntament, huit membres de l’associació de Sant Miquel i vint-i-set vocals de les filaes-comparses (21 hòmens i 6 dones). [Comparat amb Alcoi, he de dir en favor del meu poble que la dona es va incorporar ben prompte a la festa, i no es va guiar per les guilindaines que distingeixen els alcoians.]

Col·laboradors

Tot i que siguen textos institucionals amb el típic “Saluda”, incloc ací el del batle Francisco Engo, i el del rector Alberto Biosca (sense dades estadístiques parroquials de batejats, casats, defuncions: oportunitat perduda!), que en un altre article ens presenta la creació del museu d’utensilis i objectes de culte que s’han anat convertint en patrimoni de l’església local: bona idea. Hi ha un editorial signat per les comissions de festes: hi recorden que, vint-i-cinc anys abans, el 1950, es van encetar les obres de restauració de l’ex-convent de sant Doménec i de l’ermita del Crist, on es van tornar a dur, respectivament, les imatges de la Mare de Déu de Loreto i del Crist de la Palma.

El secretari de l’ajuntament, Jorge Lorente Moliner, signa l’article “Vida Municipal”, on trobe a faltar les dades del nombre d’habitants, naixements, defuncions: una altra oportunitat perduda!

Un poema a Sant Miquel de Ricardo Albiñana Oviedo (pàgina 40) i dos articles dedicats al primer congrés nacional de moros i cristians, a més de la crònica festera del 1974 en foerma d’auca, sumen, fins ara, huit col·laboracions.

Emilio Gil Lila signa un article sobre el 25é aniversari de les festes de l’any 1950.

En la pàgina 62, Francisco Ferri Puerto es fa ressò de les noces d’or sacerdotals de qui fou rector del poble, José Gregori Miralles (natural de Rafelcofer). [Dedique unes paraules addicionals a aquest professor de l’Escola Industrial d’Alcoi (la meua destinació docent el 1979): va ser professor de religió durant els cursos 1953-57, ja que entre moltes altres destinacions com a prevere va estar a Alcoi; en la meua relació de professors de l’institut ocupa el número 532. Està soterrat a la capella dels capellans del cementeri municipal de l’Olleria, juntament amb Antonio Cerdà, de Canals. Els altres dos soterrats són fills del poble: Vicente Rausell i Francisco Ferri. Crec que ja no hi ha espai per a més soterraments. De tota manera, poca gent els recorda!]

Julio Sánchez parla sobre el probable origen del nom d’Olleria, i Elies Borràs dedica un poema en valencià a la Mare de Déu de Loreto.

De nou Francisco Ferri, en un seu article, ens transporta al passat i repassa jocs i diversions infantils que ja quasi ningú recorda.

A Elies Borràs se li dediquen dos articles: Emilio Gil fa una relació dels nombrosos premis que ha rebut en el seu quefer poètic, i Francisco de Paula García Sabater escriu sobre la figura local del Mestre en Gai Saber, qui té un carrer al poble des del segle passat.

En les pàgines 69-71 trobem una “Carta a los festeros de Olleria”, de Jenaro Vera, i un article sobre la crisi social, signat per Juan José Albiñana. Amb l’últim article arribem a les dèsset col·laboracions.

El prevere Vicent Micó Garcia, destinat a la parròquia de Santa Rosa d’Alcoi la dècada dels setanta, escriu “La llengua vernacla”. [Al pare Vicent Micó el seguiria Alberto Biosca en la mateixa parròquia alcoiana a finals dels setanta. Micó era col·laborador habitual del periòdic Ciudad de Alcoi amb articles d’opinió, recollits més tard en un llibre titulat Reflexions des de Turballos (2017). La seua vida i obra es conta en el llibre Vicent Micó i Garcia. Un rector compromés (2022), de Pedro Juan Parra i Pep Frasés. Per Alcoi em pregunten de tant en tant si el pare Micó ja té un carrer amb el seu nom al seu poble natal. Crec que no.]

En les pàgines 74-78 trobem un article d’un altre prevere fill del poble, Vicente Rausell. Es titula “Apunte sobre la historia de Olleria” i pare atenció a l’apartat “Última Guerra Civil Española”, on trobe dades interessants d’aquells dies. És ja l’any 1975, però repetisc allò que deia sobre el llibre de festes de 1950: “Sembla que siga el segle XIII”, quan l’Església era l’únic instrument transmissor de cultura.

Amb la col·laboració de Ricardo Albiñana, en valencià, ja portem vint articles; el seu es titula “Lo que es parlava un dia estant jo en la barberia” i és una crònica en vers de les festes de  l’any 1950.

A continuació hi ha una col·laboració no signada sobre la història de la banda de música  de l’Olleria.

Un nou article de Francisco Ferri que recorda les festes de 1950, i un de M. Consuelo Albiñana titulat “Fechas y amor patrio”, acaben les col·laboracions, vint-i-quatre en total: no obliden el número, que quan t’encantes ja és el 2025 –un bot de cinquanta anys– i podrem traure conclusions sobre cap on ens dirigim.

Llengua i comunicació

Continua l’ús majoritari del castellà en les col·laboracions: vint-i-un en castellà i tres en valencià. Ja he detallat en l’apartat anterior quines són. Veurem si cinquanta anys després trobem canvis substancials en el llibre de  festes del 2025.

Publicitat

Tenim vint-i-quatre pàgines de publicitat al principi del llibre, la majoria a un color (roig, blau, rosa, etc.) encara que n’hi ha alguna de multicolor.

La publicitat continua entre les pàgines 99 i 144 amb 44 pàgines addicionals. Un banc desaparegut tanca aquest apartat: ironies de la vida. La major part correspon a empreses locals, i el ventall de sectors econòmics ha augmentat en relació amb el llibre de 1950. Els anuncis tenen mides diverses.

Aquesta vegada no m’he molestat a contar els anuncis publicitaris i classificar-los, ja que de la pàgina 146 a la 153 hi ha una Guía Comercial y Industrial que no sé si és molt fiable perquè al poble hi havia dues farmàcies, però només n’hi apareix una. Faig un extracte d’empreses, comerços i serveis que hi havia.

Agències de transports: 6
Cafeteries i bars: 9
Fusteries: 5
Carnisseries: 12
Fàbriques de cadires: 37
Fàbriques de vidre: 4
Pirotècnies: 2
Tallat i decoració de vidre: 11
Transformació de plàstics: 2
Ultramarins i comestibles: 50
Constructors d’obres 15
Tendes d’electrodomèstics: 33
Espectacles: 4 (2 cines i 2 discoteques)
Fontaneries: 4
Fotògrafs: 2
Impremta: 1
Llibreries: 2
Panaderies: 7
Venda de mobles: 3
Perruqueries d’hòmens: 11
Perruqueries de dones: 9
Venda de vins: 4

[Aprofitaré aquest mateix llistat per a comparar el 2025 si hi ha hagut canvis substancials; em fixaré en com les innovacions tecnològiques han influït en la indústria locals i com tot això posa de manifest que, encara que no ho parega, el poble ha canviat. Tots hem canviat.]

Imatges, fotografies i iconografia

La fotografia de Franco (en blanc i negre, com les de la resta d’autoritats) apareix per última vegada en els llibres de festes (pàgina 26). Va vestit amb uniforme militar per a fer a recordar que vivíem en un país no poc militaritzat. Després ve el príncep Juan Carlos. A continuació hi ha Enrique Oltra Moltó, governador civil i cap provincial del Movimiento, càrrec aquest últim que tenia els dies comptats. [Em detindré un poc en Oltra per resultar-me familiar. Ocupa el número 834 segons la meua relació del claustre de professors i PAS de l’Escola Industrial d’Alcoi. Hi va ser professor de diverses matèries i hi va tenir uns quants càrrecs. Era doctor en Dret, va ser batle d’Alcoi del 1954 al 1962, director general d’Universitats Laborals i governador civil d’algunes províncies. Es va morir el 1993.]

L’arquebisbe era José M. Lahiguera. Salvador Escandell, fins llavors president de la Diputació de València, és nomenat governador civil de Las Palmas, i el substitueix Ignacio Carrau.

La imatge de Sant Miquel en color (pàgina 39) obri l’apartat de filaes i comparses (a un color) que ocupen quinze pàgines. Hi ha nou pàgines per a les set filaes cristianes (quatre d’homes i tres de dones), i sis pàgines per a les quatre mores (totes masculines).

De la imatge de Sant Miquel, patró dels vidriers, a les tres dels patrons tradicionals hi ha quaranta-cinc pàgines pel mig: no sé si açò és premeditat, perquè me’n pareixen moltes; com si volgueren dir que la festa de moros i cristians està molt lluny de les festes patronals. Potser tampoc cal que facen gaire cas de la forma particular amb què jo interprete el llibre.

Després de les imatges en color dels patrons vénen quatre pàgines dedicades a la regina de festes, Maria Consuelo Albiñana Cuquerella, i a les dotze components de la cort d’honor.

La programació de festes va a continuació i ocupa quatre pàgines.

No m’he fixat en qui apareix en les fotografies, ni comparat el nombre d’homes i dones; només he parat atenció a les fotografies antigues, les que em produeixen sensació de distància en el temps. N’hi ha dues només: una de la banda de música i una altra d’Elies Borràs declamant un poema a la Mare de Déu de Loreto a la plaça de Tetuan de València. De fet, no hi ha ni les suades fotografies de la “plaza del Caudillo”, ni les de les fonts Nova i Vella; o per l’estil (fotografies d’arxiu, ja m’entenen), que són les imatges que el meu cervell encara reté en el seu calaixet, però que segurament a penes són ja significatives per a les noves generacions.

+ L’Olleria als seus llibres de festes: any 2000
+ L’Olleria als seus llibres de festes: any 1950