La Creueta

Cal destacar l’aparició d’una junta organitzadora de festes, amb ni més ni menys que dènou membres, cosa que fa pensar que entrem en un nou període on tot estarà més organitzat i lluny d’improvisacions

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Feta la introducció general als presents textos sobre l’Olleria als llibres de festes en l’article anterior, ens en tornem cinquanta anys enrere, a 1950. Recordem que un dels objectius del meu exercici és d’examinar com hem evolucionat tenint en compte aspectes culturals i tradicions locals, entre més. Els llibres de festes són molt més que un simple programa d’actes. En el meu arxiu també tinc programes de festes del període 1947-1949, als que em referiré de passada i em fixaré, per exemple, en els símbols de les cobertes, ja que reflecteixen directament el context polític de l’època: més concretament, l’escut franquista, que desapareix en el programa de 1950, però torna a aparèixer al llarg d’eixa dècada.

Cal destacar l’aparició d’una junta organitzadora de festes, amb ni més ni menys que dènou membres, cosa que fa pensar que entrem en un nou període on tot estarà més organitzat i lluny d’improvisacions. Tot indica que, passats deu anys del final de la guerra, el poble comença a caminar, d’ací el títol de l’editorial “Horizontes… En el resurgir de nuestras fiestas”. Però encara haurem d’esperar l’any 1963 per a veure com la festa es renova completament amb la inclusió dels moros i cristians, festa creada el 1954 pels vidriers. Aquell any, l’Olleria té 4.797 habitants, s’inaugura la casa del metge i el dipòsit de l’aigua. Maribel Sancho és la regina de festes.

En poques paraules, els llibres de festes no són simplement una guia d’oci, sinó molt més que això: són  una font d’informació de la història i cultura recents, en què els historiadors, sociòlegs i curiosos ens examinaran en el futur. D’ací la seua importància i la necessitat d’una  coordinació, supervisió i correcció adequades.

Entrem en el tema.

El context històric

L’agost de 1950, els Estats Units concedeixen a Espanya un crèdit de 62,5 milions de dòlars (primer acord hispanoamericà). El novembre, l’ONU revoca la decisió de 1946 de condemnar el règim de Franco. El nombre d’estudiants de batxillerat s’eleva a 221.809. (Algú s’ha preguntat qui estudiava al poble eixos anys? Algú podria esbrinar què feien els nascuts del 1945 al 1950, i prompte descobrirà que la majoria anava al bancal, treballava en una torneria o cistelleria, en l’obra o en una fàbrica de vidre).

Luis Buñuel rodava “Los olvidados” i Pablo Neruda publicava Canto general, a Mèxic les dues obres.

Característiques formals i paratextos

La revista de 1950 es titula “Fiestas de Olleria. 1950”. La coberta és molt explícita: oblida l’escut franquista, reemplaçat per l’escut del poble. L’empremta de l’Església és present en l’angle superior esquerre amb el lema “Año Santo” i un dibuix de la basílica de Sant Pere de Roma: uns rajos, com si es tractara de l’astre solar, envolten la imatge. Tot aquest simbolisme no és innocent i posa de manifest el poder de l’Església en aquell temps. Això seria impensable setanta-cinc anys més tard, el 2025. Enguany també és Any Sant catòlic, i segur que a cap responsable-coordinador de programes de festes se li ha ocorregut d’incloure eixe lema. Són signes dels temps.

En la portada apareix per primera vegada la imatge dels Grisons, un racó amb què tots els ollerians s’identifiquen. Jo em pregunte per quin motiu l’escut franquista, símbol omnipresent de la dictadura a tot arreu (monedes, banderes, publicacions, edificis, monuments, segells i membrets dels impresos dels organismes oficials, etc.) hi va ser reemplaçat. Ho dic perquè apareix en les portades dels programes de festes de 1953, 1954, 1955 (primera coberta en color), 1957 i 1959 (any en què també apareix la imatge de Franco en l’interior per primera vegada).

Quins símbols incloïa l’escut franquista? Era una versió actualitzada de l’escut dels Reis Catòlics. El règim el va voler adoptar per a fer l’efecte que connectava amb la monarquia catòlica i simbolitzava la unitat d’Espanya. L’àguila de Sant Joan dels Reis Catòlics, amb Franco, desplega les ales en posició d’emprendre el vol i simbolitza poder i grandesa; el jou i el feix de fletxes eren l’emblema de la Falange de las JONS, únic partit del règim; les columnes d’Hèrcules, la divisa “Una, Grande y Libre”, etc. Em crida molt l’atenció que l’àguila, a punt d’alçar el vol, sembla que vulga agafar amb les urpes les columnes d’Hèrcules (Plus Ultra), com volent dir “Açò no ho para ni Déu!”

I pensar que els de la meua edat hi vam conviure fins a l’edat en què la majoria ens casàvem!! Recorde que en la mili sovint passava pel carrer Alcalá, a Madrid, on hi havia el Ministerio de Educación y Ciencia. Allà hi havia, a la façana, un joc d’aquell jou i fletxes difícil d’oblidar per les mides. No sé quan ho van llevar, però diria que era ben entrat el període democràtic.

Tinc les revistes del període 1947-1950 fotocopiades, però no en les mesures originals, així que no puc descriure’n gaire bé les característiques formals (pes, mesures, etc.). Imagine que la qualitat del paper, tenint en compte les penúries de la postguerra i escassetat de materials, era l’habitual de l’època, és a dir, paper de baixa qualitat, feble i porós, fet de polpa de fusta, com el paper de premsa; l’enquadernació és amb dues grapes. La impremta del de 1950 és Imprenta Sáez (de València). La de 1947 no hi figura, la de 1948 és Ricardo Matéu (de Xàtiva), i la de 1949 Imprenta Marbau (també de Xàtiva).

El llibre té cinquanta-sis pàgines no numerades (que jo he numerat per comoditat manipulativa). No sé quina tirada se’n va fer. Tampoc de qui era el disseny de la coberta, que no està malament, tot s’ha de dir.

Continguts

No hi ha índex ni sumari. Els articles no estan organitzats en seccions, i se succeeixen sense cap ordre. Hi ha catorze escrits: l’editorial signat pel prolífic Francisco Ferri Puerto, i tretze més que en alguns casos tenen més d’una temàtica: sis en tenen de religiosa, dos d’història, un de festes, tres de patrimoni, dos poemes humorístico-festius (en valencià), un sobre el vidre, un de personatges locals, un que fa referència de forma velada a la guerra d’Espanya (tema tabú durant el franquisme). Els noms dels autors els detalle en l’apartat següent.

Encara no han fet acte de presència els típics “Saluda” amb què totes les autoritats ens obsequien any rere any.

Col·laboradors

Com he dit, l’editorial va a càrrec de Francisco Ferri, qui també signa un article sobre el temple parroquial dedicat a Santa Maria Magdalena. Pepe Romero escriu sobre les festes, i Ricardo Romero retrata la comissió festera: tots dos escrits en valencià i en to humorístic. Julio Sánchez ens regala un complet repàs de prehistòria del poble. L’abat de Xàtiva, Juan Vayá, parla de les festes patronals. A continuació tenim el programa de festejos que ocupa quatre pàgines. Vicente Rausell parla de l’ermita del Santíssim Crist de la Palma. El frare caputxí fra Manuel de l’Olleria conta la història del Padre José (sense cognom, del segle XVII) i ens deixa intrigats en no revelar-nos-en la identitat. Gregorio Caldes escriu sobre el vidre; María Consuelo Albiñana sobre la Mare de Déu de Loreto; Emilio Gil fa un esbós  històric de l’Olleria; i el frare caputxí fra Diego José de l’Olleria parla del retorn de les festes amb “Olleria renace”.

En total, catorze col·laboradors, cinc dels quals són frares o rectors. La major part dels articles són de temàtica religiosa, de manera que, si no fóra que sabem que és el 1950, diríem que som al segle XIII, quan la vida de les persones estava profundament marcada pels cicles litúrgics de l’Església, que influïa en les decisions dels reis i nobles i els tres estaments anteriors en el poble. Obres literàries del moment (les de Ramon Llull o Gonzalo de Berceo, posem per cas) i catedrals tenen un mateix objectiu didàctic: acostar la fe al poble i narrar com la Mare de Déu intercedeix per la salvació de les ànimes. L’Església, no ho oblidem, era el principal canal de transmissió de coneixement i controlava la major part dels centres d’ensenyament.

Al nostre país, en el context d’una postguerra amb vencedors i vençuts, és a dir “bons i roïns”, no hem de perdre de vista que la cosa essencial era la supervivència (menjar); anar a escola era secundari.

Per cert, transcorregut un quart del segle XXI, trobe a faltar al poble un llibre de consulta que es podria titular Gent de l’Olleria, amb els noms de literats, pintors, polítics, esportistes, religiosos, intel·lectuals, vidriers, metges, coeters, fotògrafs, dibuixants, personatges populars… i organismes i entitats culturals, fotografia històrica, entrevistes, memòria oral,  etc. Però potser no aplegaríem a un consens sobre qui incloure-hi. A vegades sentim o llegim noms de segles passats que no sabem bé per quin motiu ens sonen. Es tractaria d’escriure quatre o cinc línies amb informació rellevant. Un llibre molt senzill, però necessari abans que siga massa tard. Espere que algú llija aquestes paraules i en prenga nota. Això costa diners, és clar, però com que l’Ajuntament de l’Olleria no edita llibres, doncs estem en la de sempre: idees que cauen en sac foradat. En fi, pobra cultura local! Més clar no ho puc dir.

Llengua i comunicació

A excepció de dues col·laboracions en valencià (dos poemes humorístics i festius), els altres dotze són en castellà. En aquell temps l’escola era en castellà, la missa en llatí, l’administració local en castellà, els bans en valencià. Només es parlava valencià a casa i al carrer. Et dirigies a Déu i al metge en castellà i a l’avi en valencià (“Auelo, done’m una pesseta per a comprar-me uns xurros”). Érem diglòssics sense saber-ho.

Publicitat

El llibre té vint-i-tres pàgines de publicitat, amb anuncis de diferents formats que mostren les activitats econòmiques del moment: tretze van  al principi i deu al final, d’un total de cinquanta-sis pàgines. En la meua anàlisi no pare esment a si es tracta de publicitat local o de fora, però es podria fer. Em crida l’atenció que hi ha moltes empreses de Xàtiva i cap d’Ontinyent. Per sectors són: vidre i relacionats (5), pirotècnia (1), cadires (3), vimen i cistelleria (2), transport (3), pells, adobats i llanes (6), botigues (1), teixits (2), calcer (1), adrogueria (1), tall i confecció (1), fusta (1), balnearis (1, el de Bellús), joguets (1), làpides (1), màquines de cosir, bicicletes, aparells de ràdio, material elèctric (1, Vicente Boluda, de Xàtiva), rellotgeria (2), Radio Vica (1), Cine Cervantes i d’estiu (1), fàbrica de rajoles (1), reparacions mecàniques (1), carros (1), paqueteria i gèneres de punt (3), farmàcia i laboratori (1), gestoria (1), assegurances (1), pianos, etc. (1),  fàbrica de paper  (1).

Imatge i iconografia 

El volum conté imatges o fotos dels patrons del poble, d’autoritats religioses i civils i de diferents indrets locals, alguns dels quals han canviat al llarg del temps i només perduren en la memòria dels més grans: plaça del Caudillo amb una font al centre, la Font Nova i la Font Vella, panoràmiques generals, la façana i l’interior de l’església parroquial, els Grisons, el convent de caputxins, el convent de Sant Domènec, l’hospital de Sant Joan Baptista, etc.

Entre fotos i imatges hi ha 19 il·lustracions: arquebisbe, batle; llocs (9), patrons i relatius a l’església (7), personatges (1), etc.

De dones, només n’ix una, i en una imatge publicitària d’abrics; en serien dues si incloguérem la imatge de la Mare de Déu de Loreto. De xiquets, en només en un altre anunci. Si comptem Sant Jordi (de la contraportada) i els patrons, a més de les autoritats, els homes ixen en sis imatges (Franco ha d’esperar fins al 1959 per a aparéixer en el llibre del poble).

A excepció d’unes fotos firmades per Gil, de la resta no en sé els autors.

Coberta i disseny gràfic

De la coberta de 1950 ja he parlat en l’apartat 2. En la resta de cobertes dels anys cinquanta, en la majoria apareix l’escut franquista, o bé un xirimiter o un dolçainer o tots dos músics. Com ja he dit, la imatge de Franco apareix per primera vegada al llibre de 1959, vint anys després d’acabada la guerra, cosa que em resulta molt estranya. De tota manera, la imatge del dictador era ben coneguda per tots gràcies als documentals del NO-DO des de principis dels anys quaranta.