La Creueta

Fins i tot el meu inspector se sorprenia que em preocupara de promocionar l’excel·lència en un moment que en educació primava el “café para todos”, és a dir, tots iguals, sense cap distinció.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

A mesura que escric, ja no tinc gaire clar si explique una història o faig un retrat. Procure, això sí, que siga tan fidedignament com puc, i sense faltar a la veritat. Em ve al cap una altra cita d’El Príncep de Maquiavel: “…un home que en tot vulgui fer professió de bo trobarà forçosament la ruïna enmig de tants que no són bons. D’aquí que a un Príncep que es vulgui conservar li cal aprendre a poder no ser bo, i a fer-ne ús segons la necessitat.”

Parle de la meua història personal. Qui tinga interés a saber les activitats dutes a terme aquell curs, les pot consultar en el llibre de festes de l’Olleria de l’any 2000. Veurà que no vam estar amb els braços plegats. Continuem.

Quan vaig aplegar a l’institut l’últim dia del curs m’hi vaig trobar l’inspector de centre García Puchol. Estava fotocopiant-se els meus escrits dirigits a la Direcció Territorial perquè, segons em va dir, no coneixia què havia passat. Em va fer llàstima. Ja ho deia jo, que no s’assabentava gaire de la pel·lícula: havia fet de transmissor de males notícies sense saber-ne els motius.

Crec que a la direcció territorial no la informava ningú de res. Si no, a quin sant venia a fotocopiar-se els meus escrits dipositats en el registre d’eixides? S’hauria pogut estalviar la faena manant-me-la, però tampoc no es fiava de mi, no fóra cas que li’n fotocopiara uns i li n’amagara uns altres. Els inspectors s’espavilen. Evidentment, el motiu de la visita no era fer-se còpies de les meues filípiques a l’administració educativa, sinó assistir al lliurament dels primers Premis IES de l’Olleria i donar suport públicament a la meua gestió; això m’havia comunicat la vespra telefònicament. Quin paperot li tocava: vindre a elogiar-me després de decapitar-me. Faenes d’inspectors, és a dir: pur numeret inspectoril.

L’acte de lliurament dels premis es va fer a migdia a la sala de plens de l’antic ajuntament, presidit pel batle, amb l’assistència de l’inspector de centre, l’equip directiu, el regidor d’Educació i dos membres de l’AMPA. S’hi van lliurar quinze diplomes als millors expedients, quinze plaques, cinc sobres amb vals per valor total de cent mil pessetes, i dos lots de llibres donats per la llibreria La Nova.

Perquè vegen com són les coses: fins i tot el meu inspector se sorprenia que em preocupara de promocionar l’excel·lència en un moment que en educació primava el “café para todos”, és a dir, tots iguals, sense cap distinció. Doncs no: eixa no era la meua política. Jo volia que es premiara l’esforç i el treball dels millors alumnes de cada grup. Com que no tenia res millor a investigar, en comptes de preguntar-m’ho directament, l’inspector va acudir a altres per a esbrinar-ho. Això em va pegar molt tort: molt pitjor que un puntelló on vostés saben. Exactament com li devia pegar a l’inspector en cap el dia que li vaig enviar una còpia de l’entrevista que havíem tingut. L’inspector García Puchol, en un esforç per veure per on m’agafava i presentar al seu cap alguna errada meua, volia descobrir d’on havien eixit els diners per als premis. Doncs jo els ho diré: no eren de les dotacions econòmiques de conselleria que l’institut rebia per a les despeses de funcionament, sinó que eren aportacions d’empreses locals. I quines empreses hi van col·laborar? No van ser, precisament, de les més grans i importants. Com més grans eren les empreses, més em van defraudar: eixes, em van dir uns tercers, no volen que ningú siga més sabut. No em va sorprendre gens tractant-se del meu poble.

Les empreses i institucions que van ajudar van ser les que ara esmente, i a les quals de nou done les gràcies: Ajuntament de l’Olleria, AMPA de l’IES, Llibreria la Nova, Caixa Popular, Galol, Petromar, Hotel San Miguel, Vidal Mediadores de Seguros, Asesoría Micro, Vila Asesores, S.L., Creaciones Santi, Such Impresores, Artesanía Cerdá, La Mediterránea, Manuel Villanueva Esteban, Plasgimeng, S.L., Ferretería Garsol, S.L. i Inmevasa.

Si m’haguera de quedar amb una imatge d’aquell curs, sens dubte seria la fotografia del 30 de juny a la sala de plens de l’ajuntament amb els alumnes premiats. I m’agradaria bona cosa de rebre de tots ells unes línies on em contaren breument què han fet transcorreguts aquests vint-i-cinc anys. Es va dipositar la confiança en ells: espere que no ens hauran defraudat. Eixos xicons i xicones d’aquella instantània deuen tindre ara entre 37 i 42 anys. I ara m’agradaria de fer-me una altra fotografia amb tots ells.

Acabat l’acte protocol·lari, l’ajuntament ens va convidar als directius a un dinar a La Barraca. Hi havia també els equips directius dels dos centres de primària, Sanchis Guarner i Isabel la Católica. A les huit es va fer un acte d’homenatge a quatre mestres de primària que es jubilaven aquell curs després de més de trenta-cinc anys de servei: Enriqueta Silvestre, M. Jesús Torrente, Emeterio Albiñana i Fina Martínez. Alguns encara els recordava de quan jo era menut. Em sonava sobretot Emeterio, destinat al CP Isabel la Catòlica l’últim curs que hi vaig estudiar. Entre els mestres presents en el dinar vaig veure també l’inspector Braulio López, imagine que com a inspector de les dues escoles perquè el meu inspector no hi era. No em vaig prendre la molèstia ni de saludar-lo.

Recorde molt bé que el batle em va demanar en aquell dinar: “Què has fet?”. Li vaig respondre que jo sabia què havia fet, però no que què havia fet ell exactament. Es va quedar estranyat. Segurament la resposta no va ser justa. Bé sabia jo quant m’havia ajudat l’ajuntament a l’hora de posar en marxa l’institut: sense la seua ajuda tot hauria estat molt més difícil. Cosa que demanava, cosa que em concedien. Gràcies de tot cor. Gràcies també al regidor d’Obres: sempre em va tapar la boca amb allò que li demanava. Sempre.

Després de tant de temps, ara que ho pense, no sé si el batle em va entendre. La meua intenció era dir-li que em semblava que ell no havia pressionat prou l’administració educativa per a accelerar la finalització de les obres, perquè l’empresa constructora s’ho va prendre amb paciència i acabat el curs encara hi havia obrers dansant per allà. Recorde que les pistes esportives, per exemple, no estaven pintades: es pot veure en el vídeo d’aquell any.

Reconec que no havia pressionat tant el batle com havia fet amb les autoritats educatives a València. Sabia bé que les corporacions municipals no tenen a penes competències en el funcionament dels centres de secundària, a diferència dels centres d’infantil i primària. Un altre dia parlaré d’això. A més a més, a l’institut treballava el regidor d’Educació i coneixia perfectament les penúries del dia a dia i del mes a mes, i segur que li n’informava puntualment. Per últim, he de dir que el batle tenia la seua faena i jo la meua. Les meues visites al seu despatx a l’antic ajuntament del poble es poden comptar amb els dits d’una mà. Però puc dir que sempre que vaig acudir a ell em va obrir la porta i em va escoltar.

+ 25 anys de l’institut de l’Olleria