La Creueta

Paradoxalment, sembla que l’individu no es beneficia d’aquesta exposició perquè queda atrapat entre l’autoexplotació i l’afany de protagonisme en un univers que és tan familiar com descarnat alhora

Per Pere Brincs

Hui ningú no s’estranya del fet que els mòbils espien les converses. No, s’accepta com a normal que després d’una xarrada sobre gossos, per exemple, quan al cap d’una estona algun dels contertulians engega el seu smartphone, que havia estat aparentment inert damunt la taula, li comencen a aparéixer per art de màgia tota mena de propagandes de pinsos, collars antiparasitaris i xampús canins. Com a molt, si algú ho comenta, segurament ho farà per elogiar, d’una manera més o menys jocosa, això de l’algoritme. Sens dubte, aquesta és una de tantes ferramentes que fa servir el Poder (amb majúscula) i que ens passa per davant dels nassos sense que diguem ni piu.

Històricament, segons han teoritzat filòsofs com Michael Foucault, fins fa poc existien dos tipus de domini sobre la societat. La primera forma que va aparéixer i que va durar fins al segle XVII va ser l’anomenat poder sobirà. En aquest cas la submissió era exercida per individus a qui s’atorgava uns atributs semblants al de Déu i, per tant, tenien la capacitat de suprimir la vida dels vassalls com a càstig exemplificador. Després, poc abans de la revolució industrial aquell model va ser substituït pel poder disciplinari. Aquesta modalitat entenia la població com una massa de producció que s’havia de regular de forma correctiva per a disposar d’homes dòcils i submisos. Va ser durant aquest període quan va començar a fer-se ús de l’estadística per a controlar la natalitat, l’esperança de vida, etcètera, etcètera, tot per a fiscalitzar el potencial productiu.

Però, actualment, en l’època postmoderna s’ha establert un nou ordre social: l’anomenat poder intel·ligent. És cert que aquesta forma de poder tan sols té sentit dins de l’actual tipus de producció de les grans empreses globals que és majoritàriament immaterial. Es tracta d’una mena de producció incorpòria que fabrica estats psíquics i anímics. Aleshores, l’estadística ja resulta insuficient per a tractar tota aquesta suma ingent de dades i, per això, es crea el Big Data que converteix la informació en una ferramenta de dominació perquè el futur siga controlable. És ací on intervé la psicologia digital que a través dels algoritmes modularà els desitjos i el comportament de la població.

Paradoxalment, sembla que l’individu no es beneficia d’aquesta exposició perquè queda atrapat entre l’autoexplotació i l’afany de protagonisme en un univers que és tan familiar com descarnat alhora. Qui s’aprofita d’aquest nou invent que no produeix ni comercialitza béns materials són aquestes tres entitats. En primer lloc, les plataformes digitals d’influència global que actuen com a fàbriques psíquiques; en segon terme el capitalisme financer que inverteix en els sistemes digitals. I, en últim lloc, els estats que s’alineen amb les grans empreses tecnològiques per a dirigir els ciutadans cap al seu profit i perpetuació en el poder.

Aquest nou règim explota la psique de l’individu perquè sap que és ací on rau la veritable força productiva de l’humà. Com déiem, es tracta del que alguns pensadors arriben a definir com a poder intel·ligent. Un poder que es disfressa de permissivitat, d’amabilitat, al mateix temps que suprimeix la disciplina i presumeix del lliure albir del seu ramat. És, aleshores, quan s’aconsegueix una massa de subjectes sotmesos, que no són conscients de l’encadenament perquè l’entramat de la dominació queda ocult darrere d’una dependència extrema i, sobretot, acceptada. El resultat és un home que se sent molt i molt lliure, però és, més aïna, un esclau que s’autoexplota de forma voluntària sense necessitat d’amo.

Aleshores, aquesta nova forma de poder tractarà de motivar, resoldre i satisfer sense imposar cap silenci ni límit. Ben al contrari, exigirà compartir, participar i expressar qualsevol mena d’opinió, desig o necessitat, fins a arribar a una exposició completa de la vida de cada persona, que al seu torn, acaba revalorant-se econòmicament. Aquest negoci, com indica l’assagista Byung-Chul Han, implica una crisi de llibertat perquè és aquesta mateixa condició la que es converteix en l’objecte d’explotació.

Dit d’una altra manera, ara que ens pensem tan lliures, la majoria som un ramat de devots que em compte d’un rosari duem a la mà un aparell que tant ens serveix d’oracle com de confessionari mòbil. El temple que freqüentem ja no té cap reminiscència romànica ni gòtica, sinó que se’n diu carallibre, telegrama-instantani, toktok. I per a combregar i poder dir amén, tan sols hem d’assentir amb un innocent, innocu i poc comprometedor “m’agrada” de lluny, molt lluny. Que Déu ens trobe, almenys, sense haver confessat tots els pecats on-line.