La Creueta

Aquesta és la gran lliçó de Procust per a l’home contemporani: la intolerància comença quan deixem de respectar la realitat en la seua diversitat i intentem de forçar-la a cabre dins del nostre esquema.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

La frontera entre el mite i la llegenda sovint s’entrecreua, però en l’àmbit de la cultura clàssica grega compleixen funcions narratives, culturals i simbòliques clarament diferenciades. En tot cas, ara no filarem tan prim i no entrarem en aquestes disquisicions conceptuals.

Grosso modo, els antics grecs explicaven l’origen i el funcionament del món a través d’una rica tradició mitològica i un sistema religiós politeista, en què la natura no es regia per lleis físiques abstractes, sinó per la voluntat i els capricis d’una nombrosa nòmina de déus i deesses. Aquestes divinitats, encapçalades per Zeus al cim de l’Olimp, eren immortals i posseïen poders extraordinaris, però compartien passions, gelosies i defectes profundament humans.

Sense necessitar un llibre sagrat dogmàtic ni una doctrina moral centralitzada com la judeocristiana, els grecs responien als grans misteris de l’existència —els canvis d’estació, les tempestes, el Sol que apareixia cada dia, la Lluna que anunciava la nit, la vida o la mort— mitjançant relats d’herois, déus i monstres. I ho feien mirant de mantenir l’harmonia amb el cosmos a través de rituals, oracles i sacrificis per a acontentar unes forces naturals humanitzades i sovint imprevisibles.

Hui ens centrarem en la història de Procust (Προκρούστης en grec antic). La seua figura ens transmet, més enllà del mite i la llegenda, un patró de comportament social modern conegut com a síndrome de Procust.

Quantes vegades ens hem dit: “qui viu, quantes coses veu!”? Efectivament, hem vingut al món a viure i veure coses; eixa és la naturalesa humana. Vivim en un entorn on cada dia descobrim accions, personatges, partits polítics, institucions o associacions que rebutgen, ignoren o menystenen aquells que destaquen, pensen de forma distinta o tenen punts de vista diferents. Hi ha gent que pel lloc que ocupa, pel càrrec que exerceix o simplement perquè no accepta que ningú li recorde que no és depositari de la veritat absoluta, es dedica a, metafòricament, tallar caps o remodelar el cos dels altres al seu gust, com veurem a continuació.

Personalment, recórrec a la mitologia grega per a explicar-me determinats comportaments humans amb una certa dosi d’humor. Tinc a mà el Diccionario de mitología griega y romana de Pierre Grimal (1994, Ediciones Paidós), un volum al qual acudisc quan m’enfronte a una situació xocant. N’extrac la informació amb la qual ara m’entretinc i faig la corresponent exegesi, tal com fan els preveres en les homilies dominicals, o com feia Jesús mitjançant paràboles quan es dirigia a les multituds, als deixebles i als fariseus. Ací va.

Una vegada hi havia un hostatger (algunes versions el presenten com un bandit o un bandoler) que tenia un llit d’or (de fusta o de ferro segons altres interpretacions, detalls que no afecten gens el que ens interessa). L’home convidava a passar la nit els viatgers que transitaven pel camí de Mègara a Atenes. Si el viatger era massa alt i no cabia al llit, ho solucionava a l’instant: li tallava els peus o les cames que se n’eixien. Si era massa baix el deformava, tot estirant-li els membres violentament o a martellades. El viatger havia d’encaixar exactament en la mida del llit.

Les malifetes de Procust van acabar el dia que Teseu, l’heroi per antonomàsia de l’Àtica, va passar per la seua hostatgeria i li va aplicar el mateix castic que ell havia infligit als seus hostes.

De la mateixa manera que es fa amb les paràboles de l’Evangeli, d’aquest mite cal extreure una lliçó. El missatge central és que Procust no suporta allò que no encaixa en el seu model. El seu error no és només la crueltat física exercida, sinó la pretensió que la realitat s’ha d’adaptar al seu patró, i no ell a la realitat circumdant.

Per extensió, aquesta història ens ensenya que és perillós eixir-se’n de les regles que dicta el poder o qui l’exerceix. Al poder sempre li agrada de tindre el control i ningú pot gosar de contradir-lo, intentar superar-lo ni mostrar-se més competent: per a impedir-ho té serres i martells. El poder vol que calles, acatxes el cap i sigues conformista. És intolerant i no respecta la diferència; no admet que ningú siga més llarg ni tinga idees pròpies, no vol que ningú se n’isca un mil·límetre dels seus paràmetres ni desentone mig to del seu cant. Ens vol tots iguals: pensant i comportant-nos de la mateixa manera.

Els Procust que trobem en la societat tenen un llit (les seues idees, el seu full de ruta, el seu programa, la seua línia editorial) i volen que hi encaixem a la força. No admeten que existeixen més maneres de veure les coses i fan servir eines com la censura, l’eliminació o la marginació.

El mite ens convida a fer just el contrari: en compte de mutilar la realitat perquè encaixe en les nostres categories, hem d’actualitzar les nostres categories si la realitat no hi casa.

La síndrome en qüestió es manifesta en molts àmbits: l’educació, la política, l’empresa, les xarxes socials, la família o la vida cultural. Es veu en un sistema educatiu que pretén que tots els alumnes vagen al mateix ritme; en una ideologia que no tolera matisos ni versos lliures; en una empresa que vol treballadors tallats amb el mateix patró; o en unes xarxes socials que promouen models únics d’èxit i bellesa.

En tots aquests casos es planteja el mateix dilema: hem de fer que tothom encaixe en el mateix model de llit, o n’hem de construir de diverses mides que s’adapten a la diversitat humana?

Aquesta és la gran lliçó de Procust per a l’home contemporani: la intolerància comença quan deixem de respectar la realitat en la seua diversitat i intentem de forçar-la a cabre dins del nostre esquema. Em ve al cap un projecte europeu de primeries d’aquest segle en què va participar l’institut on treballava. El títol no ho podia dir més clar: “Tolerància, respecte a la diferència”.