La Creueta
Revista d'opinió i divulgació de la Vall d'Albaida (sempre en reconstrucció)
El llibre de festes i l’arxiu municipal de l’Olleria, tancats amb pany i forrellat (i 2)
Doncs bé, si tan poc els agrada la veu lliure d’un servidor que prefereix contar la realitat sense maquillar, la resposta és simple: “Que escriguen ells”.
Tot el que he dit fins ara molt bé es podia convertir en un altre capítol de “Visca la ignorància”, però no vull desbaratar eixa secció dedicada a l’inefable emperador Donald Trump, de qui tantes coses aprenem dia rere dia.
No sé quin interés amaguen les autoritats d’inocular-nos de tant en tant una dosi d’amnèsia de la història immediata de manera que el passat continue ocult. Doble dosi: d’amnèsia i d’ocultació.
En la Transició, recordem-ho, hi va haver un “pacte d’oblit”: els hereus dels vençuts en la guerra causada per l’alçament militar renunciaven a traure comptes pel que havien patit durant quaranta-tres anys (guerra i llarga postguerra); per la seua banda, els hereus dels vencedors s’adaptaven a un sistema polític que acollia tot el món, inclosa l’oposició antifranquista.
Crec que no ens podem queixar del resultat de la Transició. Es va fer el que es va poder per la reconciliació, quan molts temien que la mort de Franco desencadenara una altra guerra. Per a aconseguir-ho ens vam vaccinar tots amb una bona dosi d’oblit i de consciència col·lectiva. A hores d’ara, un estudiant de batxillerat sap, crec jo, que el 18 de juliol de 1936 hi hagué una rebel·lió militar. I en tot cas, si no volen saber res de tot això poden llegir la novel·la La familia de Pascual Duarte (1942), de Camilo José Cela, en què un criminal que mata sa mare accepta el garrot vil com un castic just. La novel·la reflecteix l’Espanya anterior a la guerra. Descriu una terra de misèria crònica, d’analfabetisme, desigualtat social extrema i una violència latent que s’hereta de generació en generació. S’hi respira un aire que reclama reformes socials urgents. Eixa terra va acudir a les urnes el 14 d’abril del 1931 cansat i fart del desastre social i econòmic d’Espanya i dels qui estaven al costat dels borbons. Pascual Duarte funciona com una metàfora de les causes de la Guerra d’Espanya: una societat asfixiada, incapaç de fer servir la paraula per a resoldre els conflictes, on l’única eixida possible acaba sent la violència i la destrucció de l’altre (el fratricidi, l’assassinat de la mare o del terratinent).
Quan es publica la novel·la, Espanya estava submergida en la fam, la repressió franquista, la por i el trauma dels afusellaments diaris. El llibre respira directament eixe trauma col·lectiu. Tot i que la censura de l’època vigilava estretament la literatura, Cela, que havia lluitat en el bàndol franquista, va aconseguir esquivar el filtre retratant la violència com un mal “individual” o “ancestral” en compte de polític.
La novel·la és, en el fons, un retrat desmoralitzador de la condició humana en un país que s’havia dessagnat a si mateix: una crònica de com la barbàrie s’acaba imposant quan les estructures socials i familiars fracassen per complet. Tanquem aquest parèntesi literari.
En els anys noranta es va passar de l’oblit a la reivindicació del record i es van crear associacions per a recuperar la memòria històrica i democràtica: la gent començà a voler saber què havia passat. I encara continua fent-se preguntes.
Amb la censura de què sóc víctima per dos articles innocents –un sobre la quinta del biberó i l’altre una anàlisi del llibre de festes de 1975— entenc que les autoritats locals es neguen a reparar moralment les víctimes, precisament quan ara fa noranta anys de l’inici d’aquella guerra i que ha continuat amb trifulques sobre noms de carrers i places, d’escoles i d’instituts i de memorials amb polèmiques com la del Valle de los Caídos i l’exhumació de Franco el 24 d’octubre de 2019.
I com qui no vol la cosa, apleguem al capítol de l’arxiu municipal local. Els arxius municipals són els llocs on els investigadors acudeixen per tal de recercar en la història d’un poble i fer-la visible. Sense els arxius oberts als interessats i investigadors és impossible d’avançar en la reconstrucció del passat; això si no és que algú amb accés directe a eixos fons en fera desaparéixer de comprometedors per a algú altre per les seues activitats durant el conflicte armat o els anys de la repressió.
No he vist fins ara gens d’interés per resoldre els entrebancs amb què ens troben els interessats a accedir-hi. I ja du molt de temps tancat.
Hom segueix les instruccions que li manen: fa la sol·licitud reglamentària i necessària com qualsevol ciutadà per a qualsevol tràmit burocràtic, espera tres mesos abans de fer la reclamació oral pertinent. La fa. Passa el temps. No hi ha cap resposta en el nou termini reglamentari. Toca a la porta del responsable màxim de l’organisme. “Ho veurem… Ens posarem en contacte amb…” Paraules, paraules, paraules. En açò, els polítics són mestres d’oratòria o de passar amb romanços.
Al final hom aplega a la conclusió que els que suposadament han de donar solucions als problemes plantejats pels ciutadans, en realitat contribueixen a la ignorància del poble. Ah! I últimament, escudats amb la llei de protecció de dades, tots els organismes tenen l’excusa perfecta per a parar els peus a qui vulga esbrinar, posem per cas, els noms dels components de la seua quinta, i no diguem els de la quinta del biberó, com en el meu cas.
Ajuntaments, parròquies, etc., tots contribueixen a tindre adormit el poble i que no sàpia res. Allà on tenen un arxiver professional poden donar gràcies. No hi ha satisfacció més gran per a qui vol fer una recerca, per xicoteta que siga, que topar amb un bon arxiver que l’oriente adequadament en la selva que significa entrar en eixa mena de santuari.
En fi, açò és el que hi ha.
En el fons, crec que el que volen és que la gent no escriga i es torne àgrafa. Ja em sorprén la pràcticament nul·la presència d’autors del poble en revistes comarcals com Almaig o Alba. No sé si hi ha més revistes periòdiques a la Vall.
En definitiva, davant la censura subtil i el rebuig encobert de les autoritats locals a qualsevol tema que se n’isca del guió que tenen predeterminat o preparat a favor seu (una mena de full de ruta oficial), la resposta no pot ser el silenci, sinó la dignitat. Si els meus articles els resulten incòmodes perquè no s’ajusten als aplaudiments, la conclusió és tan clara com la famosa frase de Miguel de Unamuno: “Que inventen ellos”. Doncs bé, si tan poc els agrada la veu lliure d’un servidor que prefereix contar la realitat sense maquillar, la resposta és simple: “Que escriguen ells”. Que s’òmpliguen ells mateixos les pàgines amb les seues pròpies complaences amb gent del seu entorn; jo no he escrit per a fer de megàfon de cap despatx, sinó en l’exercici de la meua llibertat crítica. Amb eixa línia editorial treta de la mànega no tinc dubte que la ignorància del poble estarà ben alimentada i anirà pel bon camí.
Resumint molt resumit, si mirem sobre què s’escrivia fins al 2025 (i sobretot eixe any), considere que és a partir de l’any passat que s’instaura una censura. És a dir, només s’acceptaran temes inofensius i asèptics (campanes, vímet, vidre, etc.): costumistes.
D’ara endavant tindrem ”escriptura domesticada”: qui escriu renuncia a la llibertat de criteri i a l’autenticitat per a acomodar-se a les exigències externes, filtres o línies ideològiques de qui controla la publicació. Quan el discurs d’un autor es veu condicionat per allò que se n’espera o per les fronteres del que es permet, la paraula perd l’impuls crític i la independència. En compte de ser un reflex del pensament lliure i de la veu pròpia de qui escriu, el text acaba convertint-se en un producte inofensiu, llimat i adaptat als interessos o a la comoditat de la casa que el publica. Així doncs, ho repetiré: “Que escriguen ells!”.
Acabe mostrant la meua solidaritat amb la gent que no hi ha volgut escriure; per la meua banda no ho tornaré a fer amb aquestes condicions.
+ El llibre de festes i l’arxiu municipal de l’Olleria, tancats amb pany i forrellat (1)
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Enhorabona Bartolo, ara més que mai cal adquirir un compromís ferm amb destapar fets històrics objectius que per raons polítiques interessades, han estat amagats a l’opinió pública, exigint als responsables dels arxius, la seua col.laboració en les investigacions facilitant l’acces als documents com ho deu fer qualsevol funcionari o com a mínim , no entrebancan eixe dret a la informació.