La Creueta

En poques paraules: al poble de l’Olleria no li interessa l’estudi del passat. Això pareix que vulga transmetre la coordinació del llibre, que diu tindre una línia editorial que només ells o qui els ha nomenats deuen saber quina és.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Amb la finalitat de promoure la cultura, alguns pobles ben organitzats i que vetlen per la bona salut mental dels ciutadans s’han tret de la mànega una comissió encapçalada per un(a) coordinador(a) que revisa els articles que els ciutadans tenen a bé de presentar per al llibre de festes.

No cal dir que aquesta publicació és d’un dels pocs instruments que la gent dels pobles té a l’abast per a culturitzar-se en facetes de la història local. No hem de perdre de vista que cada any nous lectors escolaritzats en el tram obligatori i postobligatori del sistema educatiu s’incorporen a la vida dels municipis, suposem que amb un bagatge formatiu cada vegada més alt.

Vostés ho saben tan bé com jo: l’evangeli bíblic sempre és el mateix, encara que nou per a qui el sent o llig per primera vegada. Però sempre hi haurà qui no voldrà saber-ne res, tancar els ulls i desentendre’s de tot. Nihil novum sub sole (Vulg.,  Ecles. 1, 10). Un altre dia, quan passe la calor, reflexionaré sobre què val la pena de transmetre de generació en generació, que és, al cap i a la fi, allò que en cada moment es considera oportú d’incloure en el currículum escolar, o per fer servir paraules menys tècniques: què volem que sàpien els escolars i que ho carreguen a la motxilla de ciutadans per a la vida.

Però tornem al fil. La novetat del llibre de festes de l’Olleria d’enguany és la “línia editorial centrada principalment en l’àmbit fester, cultural, tradicional i social del poble”, és a dir, la limitació de què volen que es transmeta als lectors. Em sembla que eixe detall, eixa frontera de continguts, només me l’han comunicat a mi, i quan ja m’havien refusat l’article. Això dóna a entendre que fins ara el llibre –només cal veure el del 2025— era un totum revolutum sense massa criteri ni trellat tret de l’element visual (o, si volen, fent servir l’expressió que Pepe Romero va emprar precisament en un llibre de festes del seu temps: “Lo mateix de l’any passat”).

Sembla que la comissió coordinadora-revisora ha oblidat d’incloure “l’àmbit històric”, si no és que s’entenga que “cultural” també engloba “històric”. No ho entenc bé, i ells tampoc. Per cert, que no entra com a fester l’article “L’Olleria als seus llibres de festes: any 1975”, una anàlisi de l’evolució de la festa i el poble cinquanta anys després? Doncs no, la comissió censora estima que el tema se n’ix de la línia editorial. Que algú m’ho explique, per favor. Arribe a la conclusió que algú em té mania. I jo, evidentment, no li tire la culpa a la coordinadora, complidora d’ordres, que no s’ha presentat a un concurs públic per a una plaça de “Coordinadora de llibre de festes amb línia editorial”.

Aquest filtre, invent d’enguany, és conegut de tota la vida com a “censura”, paraula que els que tenim certa edat associem indefectiblement al franquisme. En altres paraules, ataüllem el retorn a una mena d’inquisició posada al dia, amb un Torquemada inclòs que mou els fils. El poder sempre ens sorprén amb actualitzacions del control social i fa de la necessitat virtut (segur que aquestes paraules li són familiars).

Amb aquesta forma de filar tan prim, si fins al 2025 a penes hi havia al llibre pàgines d’espais que no foren el fester, i se’n deixaven en un racó altres com ara el “cultural, tradicional i social”, amb un resultat que deixava molt a desitjar (per no dir que era per a plorar), ara els responsables –que, d’altra banda, tampoc tenen mai diners per a altres publicacions–, volen dictar de què s’hi pot escriure i de què no. “Dictar” és una altra paraula que, per la meua edat, el cervell m’associa també al franquisme.

Així, per a fer les coses més interessants, ara tindrem pobles on les autoritats decidiran per nosaltres en un camp tan lliure com la divulgació. Recorden d’allò de “La calle es mía”, la cèlebre frase atribuïda el 1976 a Fraga Iribarne, ministre de governació amb Arias Navarro? Doncs bé, el lema del futur quant als llibres de festes ollerians sembla que serà: “L’escriptura és meua” o, més concretament, “El llibre de festes és meu”.

Perquè hi ha un altre article presentat i refusat, un text sobre l’anomenada “quinta del biberó” de la guerra de 1936-1939. No vull fer-ho llarg: parlem d’ignorància. Ara resultarà que a tot Espanya hi va haver “quintes del biberó” tret de l’Olleria. Els coordinadors del llibre de festes o els que en mouen els fils no saben per on van. Fa uns anys, quan vaig escriure sobre la Causa General de l’Olleria en l’article “Recorda-ho tu i recorda-ho a altres” no hi havia “línia editorial” i ara sí.

Com deia una amiga historiadora al respecte, “Els llibres de festes s’han convertit hui en dia en una eina extraordinària per a conéixer i estudiar l’evolució de les festes del poble, la qual cosa indica una ignorància total. Els llibres de festes estan estudiant-se en la nova historiografia moderna. Això es diu no tindre ni idea”. No són paraules meues, que conste, però coincidisc en la idea que buits de contingut no aporten res a les noves generacions.

En poques paraules: al poble de l’Olleria no li interessa l’estudi del passat. Això pareix que vulga transmetre la coordinació del llibre, que diu tindre una línia editorial que només ells o qui els ha nomenats deuen saber quina és.

Si a tot el que he explicat afegim que no es pot accedir a l’arxiu municipal, vostés acabaran d’entendre quin (des)interés tenen els governants locals, últims responsables, a promocionar la cultura.