La Creueta

Als anys cinquanta i seixanta era impensable una altra llengua digna d’aprendre’s a l’escola que no fóra el castellà: ens afectava la malaltia de la diglòssia sense saber-ho i la patíem com la cosa més natural.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

A deu anys cursava el segon grau de l’Enciclopedia Álvarez, o potser era el  tercer. El sistema educatiu, regulat per la Llei de 1945, s’organitzava per nivells vinculats a l’edat i establia l’obligatorietat de l’ensenyament dels sis als dotze anys; no contemplava la coeducació, les xiquetes tenien “labores del hogar”, la matèria de religió catòlica era obligatòria, i se’ns instruïa en la Formación del Espíritu Nacional (FEN). Hi havia molta disciplina i un poc de vara o garrot per a aquells que se n’eixien del camí marcat per l’autoritat. No cal dir que la llei tenia proscrit el valencià, que només féiem servir al pati, al carrer i a casa. Es considerava de mala educació fer servir la llengua que la mare t’havia ensenyat en el moment que t’hagueres de dirigir a les institucions o comunicar-te amb Déu. L’escola era el lloc on aprenies formalment la llengua prestigiada; fora de l’escola i dels mitjans de comunicació, la llengua estigmatitzada era l’habitual, però, fins als bans pels carrers (“D’ordre del senyor alcalde es fa saber que…”).

Recorde que fins als sis anys vaig anar al col·legi de les monges terciàries caputxines del meu poble (ara Centre de Dia per a majors), i a continuació al grup escolar d’Isabel la Católica, on vaig fer el primer i el segon grau, i no recorde si també hi vaig començar el tercer.

En el primer grau (6-8 anys) els xiquets s’iniciaven en l’escriptura i les operacions bàsiques. En el segon (8-10) s’ampliaven els coneixements de gramàtica, aritmètica i les lliçons de FEN. El tercer (10-12 anys; en alguns casos fins als catorze) ja el vaig fer al grup escolar de la Font Nova (en l’aleshores carrer del Conde Torrefiel) i vaig incrementar els coneixements adquirits els cursos anteriors. Això és el que feia quasi tothom: l’itinerari habitual de l’ensenyament primari.

A deu anys, els xiquets normalment estaven acabant el segon grau o començant el tercer, segons el mes de naixement. Alguns (una minoria) es trobaven preparant-se per a l’examen d’ingrés en el Batxillerat Elemental (quatre cursos seguits d’una revàlida).

Jo complia els anys al juliol, i vaig fer l’examen d’ingrés el juny de 1963, quan ja tenia onze anys. El vaig preparar amb el llibre de tercer grau com la resta d’examinands del poble, independentment de les diferents situacions familiars. Vaig fer servir també un llibre no massa conegut, de la mateixa nissaga de l’Enciclopedia Álvarez: era Iniciación Profesional, molt més avançat i de repàs i ampliació del tercer grau.

Com que a mesura que em faig més gran li pegue més voltes a les coses del passat (sobretot de la meua infància), de vegades em pare a pensar si algú tenia programada per a mi una eixida laboral més física (de treball de braços, perquè m’entenguen) i si tenia en el cap de derivar-me a alguna escola d’aprenentatge industrial de les contemplades en la Llei Orgànica de la Formació Professional Industrial de 1955, on aprendria un ofici.

Estic eternament agraït a qui finalment va prendre la decisió de fer-me anar on em van enviar (el seminari de Montcada). Si m’hagueren encaminat a alguna àrea de formació professional (tèxtil, fusteria, metall, electricitat…) l’haurien errada de cap a cap: no n’he tingut mai la mínima traça. Ho vaig corroborar en la meua tercera destinació docent, l’Escola Industrial d’Alcoi. Fins i tot a l’hora d’ensenyar, sempre m’ha resultat més còmode i agradable fer-ho als nombrosos cursos d’administratiu que no als industrials.

L’examen d’ingrés de què parlava no era res de l’altre món, però hi havies d’anar preparat. Constava d’un dictat, on un parell de faltes d’ortografia podien frustrar les expectatives del futur estudiant de batxillerat; d’aritmètica on calia demostrar domini en la regla de tres, el sistema mètric decimal, fraccions (quebrados es deien aleshores), problemes amb les operacions bàsiques i decimals, etc. En lengua (castellà, és clar) havies de dominar l’anàlisi gramatical i distingir bé les diferents parts de l’oració i les regles de l’accentuació (paraules agudes, planes i esdrúixoles). En geografia tocava saber amb els ulls tancats, si més no, regions, províncies, rius i muntanyes, etc., no sols d’Espanya sinó també d’Europa. En història t’entrava de l’home prehistòric fins a l’estat instaurat per Franco, passant pel descobriment d’Amèrica. En càlcul havies de tindre clar com es convertien duros a pessetes i pessetes a duros i les unitats de mesura i pes (litre, gram, metre).

Als anys cinquanta i seixanta era impensable una altra llengua digna d’aprendre’s a l’escola que no fóra el castellà: ens afectava la malaltia de la diglòssia sense saber-ho i la patíem com la cosa més natural. Ningú havia vist un llibre en valencià perquè tampoc hi havia biblioteques. Els governants, amb Franco al capdavant, temien que la “sagrada” unitat d’Espanya s’esquerdara fins a convertir-se en un trencaclosques de llengües on la cohesió de l’estat es diluïra en una nova Babel inintel·ligible.

Doncs bé, de la mateixa manera que la història es reconstrueix a partir de “restes arqueològiques” com diaris o cartes, la història de l’ensenyament s’articula no només a partir dels documents oficials publicats al BOE o al DOCV, on es prescriuen els currículums oficials que els alumnes han de seguir,  sinó també estudiant documents més senzills i realistes com els quaderns escolars dels xiquets de les diferents èpoques: una cosa és el currículum prescriptiu i una altra el que finalment es fa o es pot fer a l’aula. A partir d’eixes “restes arqueològiques” tangibles, els estudiosos i historiadors de l’ensenyament poden aplegar a conclusions més fonamentades, ja que hi ha més veritat històrica en els traços d’un estudiant dels seixanta que en tota la retòrica burocràtica dels informes de les autoritats acadèmiques. La realitat educativa s’escriu en el paper del dia a dia, no als despatxos.

Eixa és una de les tasques pendents de la inspecció educativa, embolicada sempre en estadístiques inútils com ara demanar a les direccions dels centres escolars els percentatges d’estudiants de l’ESO usuaris del transport escolar que estudien en la línia en valencià o en castellà (tot això del PIP i PEV).

M’interessa revisitar els quaderns escolars perquè tot allò que està escrit de mà d’un alumne és matèria tan avaluable com els informes que fa la inspecció educativa. Dir que en aquella època els estudiants de segon grau estudiaven el volum corresponent de l’Enciclopedia Álvarez serveix per a poc encara que n’obrim un exemplar i l’examinem detingudament: una cosa és el llibre-manual i una altra de molt diferent és l’ús que se’n fa. A més, quan mire el programa d’un curs qualsevol no crec que n’acabàrem mai els continguts que s’hi incloïen.

I què aprenia en l’assignatura de llengua castellana un xiquet de huit o nou anys els cursos 1959-60 i 1960-61? Per si algú vol prendre’s la molèstia de comparar-ho amb tot el que fan hui el dia els aprenents a eixes edats, ho detalle a continuació.

Apreníem definicions de conceptes com ara “palabra, hablar, idioma o lengua”. Quant a l’idioma, per exemple, se’ns deia que “es la manera de hablar de cada pueblo o nación. Los españoles expresamos nuestros pensamientos por medio de la llengua española o castellana”. I és que qualsevol matèria escolar sense uns conceptes bàsics inicials comença malament, com si diguérem coixa.

En els conceptes teòrics aprenien què eren vocals, consonants, síl·labes, l’accent prosòdic i l’ortogràfic, síl·labes tòniques o dominants; paraules agudes, planes i esdrúixoles (amb les seues regles). Nombres gramaticals (singular i plural); formació del plural. Noms comuns i propis (i exercicis). Noms primitius i derivats; i els derivats en augmentatius, diminutius i despectius. Gènere: masculí i femení (exercicis). Adjectius qualificatius (subratllant-los o completant-los en frases). El verb: les terminacions dels verbs en infinitiu, temps verbals bàsics (present, passat, futur), i subratllar-los en frases. Conjugació de verbs en eixos temps. Vocabulari i definició de verbs més complexos i fer-los servir en frases. Accidents verbals: nombre i persona. Vocabulari en camps semàntics: tren (túnel, andén, estación, taquilla, factor…), carretera (badén, pretil, bordillo, cuneta…). I, és clar, sempre s’escolava alguna lliçó moral encoberta, com per exemple dir si determinades accions (verbs) eren bones o dolentes: robar, perdonar, matar, ofendre, etc. Articles (determinat i indeterminat). Pronoms personals, demostratius i possessius (exercicis subratllant-los amb diferents colors). Molta matèria, com poden veure. (Nota personal: hi veig ara que el mestre a més de no haver explicat la diferència entre adjectius i pronoms possessius ho confon ell mateix en les correccions. Bo, ningú és perfecte). Cap a finals del curs 1960-61 les divisions que apareixen en els meus quaderns són totes d’una xifra, però el sistema verbal va ampliant-se a poc a poc: pretèrit imperfet, pretèrit indefinit i futur imperfet.

El curs es va acabar el 4 de juliol de 1961. M’imagine l’aula, amb les finestres encarades cap al convent de Caputxins, plena de mosques desficioses volant sense parar  amb la calor pròpia de l’estació.

Les últimes explicacions teòriques d’aquell curs no van ser precisament amenes i encisadores.  Imagine que el mestre ja no es devia calfar el cap i ho degué solucionar amb uns simples exercicis de subratllar pronoms relatius i indefinits amb colors diferents en unes frases.