La Creueta

Pel que fa als exercicis, classificàvem per columnes paraules relacionades amb el menjar, el carrer, el cinema o qualsevol altra cosa pròxima amb la finalitat d’anar ampliant el vocabulari amb paraules que, vistes ara, ens devien resultar més estranyes que el xinés

Per Bartolomé Sanz Albiñana

El món no s’acabava, i al setembre encetaríem un altre curs: en el meu cas en una altra escola, en un altre barri. No obstant això, en l’última pàgina puc veure que ens iniciàvem en l’anàlisi gramatical. “Estos conejos pardos comen más hierba”. Es tractava de l’anàlisi “morfològica”; haver pronunciat “sintàctica” a aquella edat tendra hauria resultat exòtic, per no dir insultant  per a un xiquet que encara no havia fet deu anys.

Pel que als exercicis, classificàvem per columnes paraules relacionades amb el menjar, el carrer, el cinema o qualsevol altra cosa pròxima amb la finalitat d’anar ampliant el vocabulari amb paraules que, vistes ara, ens devien resultar més estranyes que el xinés: cohibida, vacilar, perceptible, desairar, disipar, sobriedad, nàuseas, etc.

Enllaçàvem i uníem frases perquè tingueren sentit: “Tenemos obligación de ir a misa  (…) cuando suenan las campanas”. Emparellàvem paraules contràries, o paraules amb la seua definició. Dividíem paraules en síl·labes, féiem moltes mostres o còpies cal·ligràfiques perquè era l’única manera d’aconseguir la lletra clara i comprensible (els quaderns Rubio encara no havien fet acte de presència). Còpies de poemes d’escriptors castellans. Dictats i més dictats curtets, però amb dificultats ortogràfiques creixents (b/v, h, j/g), a vegades amb ensenyaments morals i religiosos, com ja he dit. Féiem redaccions dirigides, és a dir, completàvem frases a partir de tot allò que ens resultava familiar  de l’entorn (impensables hui en dia): “El labrador ____________ patatas tempranas”.

Apreníem coses del poble en diversos exercicis. “El alcalde de mi pueblo se llama Don José. La industria principal es el vidrio. El río más cercano es el Clariano.”

Féiem exàmens de gramàtica on s’avaluava (el terme encara no existia, és clar) si sabíem què era un verb, un substantiu, un adjectiu, o si un verb estava en passat, present o futur. L’avaluació del que apreníem es feia amb “Pruebas objetivas” com puc veure al llarg dels meus quaderns.

Amb eixos coneixements lingüístics vaig encarar els dos últims cursos a l’escola primària: de don Paco Durá, que havien destinat al seu poble, vaig passar a mans de don Felipe Cano. Recorde amb estima el meu pas per les dues escoles, on m’agradava anar, i tinc un grat record dels meus mestres. Tots els coneixements lingüístics adquirits a poc a poc em van ser de gran utilitat per a les matèries lingüístiques que vingueren a continuació en llatí i grec i, molt més tard, en valencià. Déu sap les coses que devem als mestres al llarg de la vida: als bons i als no tan bons.

La pregunta obligada a tall de reflexió és ben senzilla: què continua fent-se de tot açò seixanta-cinc anys després? O ho hem deixat tot en mans de pissarres digitals, tauletes i snappets que, segons m’explica una néta, són unes plataformes digitals molt populars perquè permeten als alumnes de fer exercicis de matemàtiques, llengua o anglés de manera interactiva. Sembla que ja no es gasta paper, llapissera  i esborrany. La tauleta diu instantàniament a l’aprenent si un exercici està bé o no, i pareix que això de la correcció ultraràpida els motiva molt!

El professor s’ha convertit en supervisor: pot veure des del seu ordinador què fa cada alumne en temps real i sap qui necessita ajuda o qui ha acabat primer. El que no acabe d’entendre és què fa el mestre quan un xiquet, per exemple, no entén del tot el mecanisme de la divisió després d’haver vist un vídeo; li diu que el snappet li ho explicarà? Li ho explica ell amb el mètode tradicional? Li proposa exercicis de reforç amb eixe artefacte? O li diu que es busque un professor particular dels de tota la vida o que vaja a una acadèmia?

Ara sembla que els xiquets aprenen a fer divisions veient un vídeo. Una vegada vist, el professor demana: “Heu entés com es fa una divisió?”.

I sense deixar els xiquets i les divisions, aprofitaré per a explicar una anècdota que em va passar amb un nét meu anglés. Li vaig posar una divisió d’una xifra i me la va resoldre d’una manera que encara no he entés. Els la pose simplement perquè vegen que quasi tots els problemes d’aquesta vida tenen més d’una manera de solucionar-los: no n’hi ha cap que siga el centre de l’univers. Li vaig dir que dividira 9.924 entre 6, i em va fer açò:

Si els agrada més aquest mètode, el poden posar en pràctica. Ja em diran.

Per gust, demane als pares que tenen xiquets entre nou i deu anys que els facen preguntes sobre els temes tractats en aquest article i que ells mateixos en traguen les conclusions.

No recorde que en la meua època ens avaluarem mai formalment, però ho devien fer perquè veig puntuacions on posa “Examen” o “Pruebas objetivas”.

No tinc llibretes dels cursos 1961-62 i 1962-63 perquè el mestre se les va quedar totes i no me les va tornar. No sé què en degué fer: supose que les volia per a mostrar-les a la inspecció educativa. També recorde que el mestre em feia escriure de tant en tant en una llibreta que no era meua determinades còpies, exercicis i proves, i no sé què en feia al final de curs. No recorde bé si a altres xiquets també els ho manava.

Només recorde una visita de la inspecció. Va ser una inspectora que vingué a la classe del mig de les aules del grup escolar de la Font Nova, quan n’era mestre i director don Felipe Cano. Va recórrer l’aula i va mirar les nostres llibretes.

Quines coses hem vist al llarg de la vida els que tenim ja certa edat! Per la matèria principal que he impartit al llarg de la meua carrera docent he vist com del tocadiscos vam passar al radiocasset i les cintes. Als anys huitanta va aplegar el vídeo: una gran revolució a les aules. De la multicopista vam passar a les fotocòpies. Durant trenta anys, que es diu prompte, vaig fer ús de transparències amb el retroprojector. El laboratori d’idiomes va ser un gran avanç també. I sempre vaig tindre a mà la tradicional pissarra verda o negra per a una explicació improvisada amb clarió; més tard va ser substituïda per la sofisticada i neta pissarra blanca Velleda amb retoladors de colors (això va afectar col·lateralment també la meua indumentària: del guardapols blanc com els metges vaig passar a vestir normal, com la resta).

La major part del professorat es va reciclar a mesura que avançava el temps i es va familiaritzar amb l’ús dels ordinadors i el tractament de textos, però no tothom: sempre t’hi trobes gent gran reticent a les innovacions.

Per cert, la nostra llengua també va arribar a tindre cursos formals de formació, però ja a finals dels anys setanta. Es feren cursos per als mestres en alguns llocs. L’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, a finals del 1983, així com la creació dels centres de professors (CEP i CEFIRE) el curs 1985-86 van ser decisius per a l’afiançament del valencià. A parer meu, en aquell temps els més conscienciats eren els mestres de primària; entre els professors de secundària l’interés dels que impartien assignatures de lletres superava l’interés dels de ciències. Tinc els meus dubtes que el valencià com a llengua vehicular haja permeabilitzat la universitat, on el professorat ho considera una guerra que ni els va ni els ve: en el passat i en el present. Només cal entrar en qualsevol aula de qualsevol facultat per a esbrinar quina és la realitat.

Jo no vaig ser un seguidor aferrissat del canó de projecció, dels PowerPoint o de les pissarres digitals, que van aparéixer ja als últims anys de la meua vida professional activa.

Fa un parell d’anys, després de molts ja jubilat, vaig voler esbrinar què es podia fer amb la IA  i vaig quedar literalment bocabadat: confesse que sovint hi interactue quan ho necessite. Cada vegada que la faig servir em deixa més al·lucinat. En fi, morir aprenent.

+ La llengua (castellana) als quaderns escolars (1)