La Creueta

Si no estigués condemnada a aquell vagabundejar perpetu, ben bé es podria imaginar la dona asseguda darrere de la finestra d’una casa de folls amb l’esguard perdut entre la nitidesa del vidre i el món exterior

Per Pere Brincs

Sovint, topes amb ella quan camines pels carrers antics de la part de dalt. Si és hivern, va coberta per un batí marcit que la resguarda escassament del fred. Té els cabells aspres, curts i trasquilonats, talment com si s’acabara d’alçar del llit sense ni tan sols haver-los condicionat mínimament. Alguns flocs blancs se li caragolen entre la mata encara negra que li creix feréstega. Tostemps camina ajupida, malgrat ser una dona que encara podria marxar sense fer gaire gepa. I així va, ensumant com un perdiguer més que mirant, mentre se li veuen les arrugues sutjoses de les galtes i uns llavis carnosos decisivament caiguts que amaguen amb prou feines les genives inermes.

A l’estiu du una bata sense mànegues d’on li ixen uns braços de pell desgomada que acaben en dits foscos, tant que no se li distingeixen les ungles. Les sabatilles d’anar per casa són sempre les mateixes, amb les soles ja fines perquè quan camina a penes aixeca els peus, hi frega terra, com si dugués un pes extra encadenat al turmell. Això no obstant, no s’atura mai; ben al contrari: escorcolla, rastreja, pinça amb els dits aquesta o aquella altra punta de cigarret i la tira al fons d’una bossa de plàstic que li penja del braç. I, certament, no va trobant les burilles a l’atzar; als ulls foscos, aparentment esmaperduts, li centellegen fondíssimes guspires de turment i, alhora, la necessitat de redempció. Com el mateix Caín o Longins que foren condemnats a vagar eternament per la Terra, ella també erra pels carrers solitaris buscant burilles entre la gent; pel rastell, pels baixos d’un cotxe o pels voltants d’una paperera caramullada de fem.

Si no estigués condemnada a aquell vagabundejar perpetu, ben bé es podria imaginar la dona asseguda darrere de la finestra d’una casa de folls amb l’esguard perdut entre la nitidesa del vidre i el món exterior, amb el marc blanc de la finestra envoltant-li un bust en camisó i el secret que pogués guardar en un cor afligit i que, segurament, tindria poc de singular. Quan en troba una, la prem amb tres dits i, sense cap mena de contemplació, la deixa caure a la bossa, el fons de la qual denota el temps dedicat a la contrició d’aquell dia.

Algú podria pensar que aquesta recollida compulsiva de puntes de cigarret la du a terme per a aprofitar-ne el tabac que hi pogués quedar. De fet, jo mateix recorde haver vist més d’una vegada, per València o Gandia, alguns infeliços dedicats a aquest menester, fins i tot presenciar com hi han recollit una cigarreta mig fumada, l’han adreçada elegantment amb dos dits i, tot d’una, li han calat foc entre les glopades d’un fum revifat i feliç. Però aquesta dona no crec que fume, ni tan sols que ho haja fet mai en la vida. Tampoc crec que tinga l’obligació d’abastir algú amb aquell tabac aixafat que arreplega. Es veu que el seu afany no és recaptatori; més aïna, es tracta d’una càrrega, com si hagués de purgar qualsevol culpa, tot pecat encarnat en forma de burilla. Deu ser per això que peregrina, un dia sí i un altre també, pels mateixos carrers igualment decrèpits.

Fa l’efecte que aquesta dona, maquinal i escrupolosa alhora, no té veu, com si el seu esperit, per tal d’optimitzar la minvada vitalitat del cos, l’hagués feta desaparéixer, talment com un òrgan vestigial, i així, estalviar qualsevol despesa supèrflua d’energia. Ara mateix és una ànima abillada amb un cos que l’acompanya per tots els racons d’aquest purgatori terrenal i amanós per on ha de penar.

Algú a sa casa, si no viu sola, de tant en tant, li deu canviar el batí pel brial tal com canvien les estacions. A contracor, li deu trasquilar els cabells i es deu assegurar que menge i bega alguna cosa. Ella, amb prou feines podrà mantindre’s quieta i obeir, perquè tota la seua intenció està a tornar de bell nou al carrer i continuar rastrejant-lo acuradament i, d’aquesta manera, anar a poc a poc expiant les culpes comeses en una altra existència o, potser en aquesta mateixa; perquè no imagine de quina manera pogué ofendre Déu per a meréixer tal pena.