La Creueta

Revista d'opinió i divulgació de la Vall d'Albaida (en construcció)

23 de setembre de 2022
0 comentaris

L’especialitat de Filologia Moderna: primer curs (3)

Fotografia: El poeta espanyol León Felipe

 

«El dia en què don Raimundo va preguntar qui estava interessat a fer la tesina amb ell, jo vaig ser un dels dos alumnes que va alçar la mà: portava en la meua motxilla de l’institut d’Albaida el nom del poeta exiliat León Felipe, nom que em perseguia obsessivament encara que els puga sorprendre.»
Per Barolomé Sanz

 

Ja es deuen imaginar que en tercer no vaig tindre gaire temps per anar al barri del Carme, al Forn o al Christopher, caus de moda on els universitaris solien anar i sentir música i prendre alguna coseta. Vaig continuar veient cinema a la residència de Burjassot o a València (Aula 7 o Xerea): La soledad del corredor de fondo, El discreto encanto de la burguesía, Los olvidados, To be or not to be, El bosque del lobo, etc.

Entre els desplaçaments no acadèmics que feia a València, sempre amb els ulls ben oberts, recorde que havia d’anar a recollir la credencial de becari a un edifici en una travessia del carrer de Xàtiva entre la plaça de bous i la plaça de sant Agustí (l’edifici portava el nom d’uns sindicats “legals” que no recorde); renunciar a una altra beca de menor quantia a la delegació del Ministeri d’Educació i, per descomptat, entretindrem amb la paperassa de la pròrroga de la mili en la comandància militar de l’Albereda. O també anar en pelegrinatge del SEU a l’IMEC (Instrucció Militar Escala Complement) amb més paperassa per veure si podia fer milícies universitàries. Recorde que un dia que portava tots els documents en regla, no me’ls van admetre perquè en les fotografies que em demanaven se’m veia un bigot massa llarg que em cobria excessivament el llavi superior. He de confessar que en un moment determinat tenia intenció de fer milícies universitàries, però no per vocació o esperit militar: d’això res. De la convocatòria de milícies universitàries ens assabentàvem via boca-orella, i no per algun comunicat oficial en la cartellera de la facultat, o perquè un professor-tutor ens n’informara. Professor-tutor a la universitat en aquell temps? Això encara no s’havia inventat: vivíem en la dictadura i cadascú s’informava com podia.

Per a fer milícies universitàries calia superar exàmens mèdics, físics i psicotècnics. Eixe any vaig superar el mèdic, que consistia a medir-me i pesar-me, a comprovar el correcte funcionament del cor, a abaixar-me els pantalons davant un metge militar, a inspirar i expirar aire, a veure si tenia peus plans, i a fer unes quantes flexions. Al físic no vaig arribar eixe any perquè em vaig lesionar entrenant-me darrere de l’hospital clínic, on hi havia el camp d’esports: això em va passar per prendre-m’ho massa seriosament.

Fer milícies universitàries tenia els seus avantatges, ja que no t’havies de xamar els quinze mesos allà on t’enviara el resultat del sorteig de reclutes; entre els desavantatges hi havia que et sampaven els estius dels cursos d’especialitat, és a dir, tres estius, crec. Acabada la formació obtenies el grau de sergent o alferes. Segur que els qui van fer la mili normal recorden haver tingut algun sotsoficial o oficial de l’IMEC mentre s’entrenaven en el maneig del CETME o el subfusell o en alguna teòrica.

Tornant a don Ángel Raimundo: m’agradava aquest professor perquè va ser l’únic a qui vaig veure donar joc als alumnes des que va aparéixer en escena el gener de 1974. És l’únic que recorde que donara cadira als comensals que volgueren seure al banquet. Don Raimundo tenia la carrera feta, mentre que jo veia la resta de professors joves massa concentrats en les seues lectures per a prestar atenció a les necessitats del menú dels estudiants (no necessàriament coincidents amb el dels professors). Per això sempre vaig dubtar si moltes de les matèries que vaig cursar en l’especialitat seguien al peu de la lletra un temari a escala estatal o una programació aprovada o consensuada per departament corresponent; o si més aviat els professors anaven per lliure. Així que, vist el panorama, el dia en què don Raimundo va preguntar qui estava interessat a fer la tesina amb ell, jo vaig ser un dels dos alumnes que va alçar la mà: portava en la meua motxilla de l’institut d’Albaida el nom del poeta exiliat León Felipe (Tábara, Zamora, 1884-Ciutat de Mèxic, 1968), nom que em perseguia obsessivament encara que els puga sorprendre.

El dia que em vaig entrevistar amb ell i li vaig dir que volia escriure sobre aquell poeta, li vaig donar una gran alegria. A més a més, ell devia ser dels pocs que aquells dies de por en blanc i negre tenia les obres completes del poeta de l’Editorial Losada, que valien 1.800 pessetes! També tenia moltíssims llibres sud-americans de crítica sobre diversos aspectes de l’obra de León Felipe: a la biblioteca de la facultat no hi havia res! Em va obrir sa casa i ho va posar tot a la meua disposició: jo no podia defraudar-lo vista la seua generositat. En aquell moment, ell estava molt capficat amb la psicocrítica i el seu profeta Charles Mauron, amb els símbols, les imatges i els mites que feien servir els poetes en les seues creacions literàries, etc. Vam fer un tracte: jo em posava en les seues mans i ell dirigia els meus passos començant per llegir determinades obres de Gaston Bachelard, Mircea Eliade, Gilbert Durand, Roland Barthes, etc. A canvi, m’alliberava del treball sobre una novel·la que tenia assignat la resta d’alumnes (una de diferent per a cada alumne), però no de l’examen teòric. També vam fer números: tenia trenta mesos per a escriure la tesina. El curs següent no teníem literatura espanyola, però vaig continuar entrevistant-me periòdicament amb ell i planificant les parts de la meua tesina sense pressa. De l’examen oral de literatura del Segle d’Or castellà no em vaig escapar. Em va preguntar què havia llegit sobre fra Luís de León, sobre Los sueños de Quevedo i la diferència que hi havia entre manierisme i barroc. Havies de presentar-te amb el manoll de fitxes de lectura que havies fet, i a partir d’ací s’encetava un diàleg: així era l’examen. No cal dir que molta gent, no acostumada llavors a mantenir diàlegs, n’eixia plorant.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.