La Creueta

«A diferència del pla inicial de Salamanca i Madrid, la matèria anomenada introducció a la lingüística indoeuropea havia desaparegut del currículum. Encara com!»

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Una vegada fixat el marc general dels estudis de Filologia Moderna a l’estat espanyol, passem a veure com es duien a la pràctica a la Universitat de València els tres cursos d’especialitat que jo vaig fer de 1973 a 1976.

Vint i vint-i-un cursos després d’encetada l’especialitat a Salamanca i Madrid respectivament, a València el programa continuava sent pràcticament el mateix. Teníem gramàtica general i crítica literària, en el nostre cas impartides per don Manuel Sanchis Guarner. No sabíem el programa, no teníem bibliografia, la qual cosa era prou habitual en els cursos d’especialitat d’aquell temps. Durant els tres primers mesos d’eixe curs que va començar el 19 d’octubre —el calendari escolar era molt flexible quant a l’inici i final dels trimestres— Sanchis Guarner ens va parlar de l’origen del llenguatge, de la delimitació del concepte de lingüística, de la psicologia del llenguatge, de la història de la lingüística, de la distinció entre filologia i lingüística, de fonètica. El trimestre va acabar amb la descripció del trapezi vocàlic anglés.

Tampoc no coneixíem el programa de la matèria Literatura Española del Segle d’Or castellà, impartida per don Jenaro Talens, qui es va incorporar el 25 d’octubre. Sempre he associat JT amb el Warren & Wellek. René Wellek i Austin Warren eren els autors del manual de Teoría Literaria que s’havien posat de moda uns anys abans; no és que JT l’explicara: la seua lectura era faena de cadascú les vesprades d’aquella tardor. JT es dedicava a explicar els llibres que portava entre mans aquells dies. En concret el formalisme rus, un moviment intel·lectual del qual no vaig entendre gran cosa; els noms dels seus integrants era impossible de retenir en el cervell. De fet només recorde Vladímir Propp i algun llibre seu sobre la morfologia del conte.

En els meus records sempre he tingut certa confusió a l’hora de delimitar què explicava JT: crítica literària, literatura española? Siga com siga, només el vaig tindre tres mesos.

Acabat el primer trimestre, l’aparició sense avís previ de don Ángel Raimundo Fernández y González, a principis de gener, per a fer-se càrrec de la càtedra de Lengua y Literatura Española, va significar un abans i un després en la marxa del meu curs. Don Ángel, l’únic catedràtic que vaig tindre en la carrera, va assumir les matèries que impartien tots dos, Sanchis Guarner i Talens. Com ja es poden imaginar, d’explicacions dels canvis de professors i coses per l’estil en rebíem poques. Em sembla que va posar un poc d’ordre en el departament que dirigia, on alguns dels professors, crec, ens detallaven les lectures que ells feien pels seus interessos professionals. Personalment, no vaig trobar a faltar Talens, que segons ell ja feia sis cursos que impartia classes: sempre vaig sospitar dels professors que no ens mostraven el programa d’una matèria. A la majoria d’alumnes del meu curs no els feia molta gràcia tindre canvis, una vegada començat el curs, però quin remei ens quedava!

Ja de vacances de Nadal, el president del govern espanyol Carrero Blanco fou assassinat el 20 de desembre: hi va haver uns dies de dol i només se sentia música clàssica en totes les emissores. El 29 del mateix mes, Carlos Arias Navarro era nomenat nou president. Joan Reglà havia faltat feia unes setmanes també i recorde que els dies que don Ángel es feia càrrec de les matèries esmentades. Un dia no hi va haver classe en senyal de dol per la mort del catedràtic d’història.

Una prova evident de la falta de programes explícits i escrits (a diferència dels primers cursos de comuns), és que quan eixes dues matèries a què feia referència adés van passar a ser impartides per don Ángel Raimundo Fernández y González, la seua orientació canvià de rumb: de formalisme rus (amb Talens), el dial radiofònic va canviar a novel·la picaresca i Guzmán de Alfarache (amb González y Fernández), i de la descripció vocàlica de les llengües que estudiàvem (amb Sanchis Guarner) als instruments d’anàlisi de les novel·les (amb González y Fernández). El canvi, des del meu punt de vista, va ser a millor. A don Ángel, per cert, el tinc associat amb els dos volums de Carlos Bousoño (1923-2015) titulats Teoría de la expresión poética.

Continuem amb la presentació del professorat. Excepcionalment, la professora de Geografia de los países cuya lengua se estudia (eixe era el nom oficial de l’assignatura) ens va dictar el programa el primer dia de classe: 15 temes de França (primer trimestre) i 10 de Gran Bretanya i Irlanda. Algú es va queixar que per què no ens explicava res de Nord-amèrica o Austràlia. “Porque no entra en el programa”, va ser la reposta. L’examen de França va ser en desembre i va preguntar “Inmigraciones extranacionales en Francia”. El nom de la professora era doña M. Jesús Teixidor i es notava que provenia d’un departament on regnava l’ordre i la disciplina i no l’anarquia: va explicar tots els temes programats, sense contemplacions.

A diferència del pla inicial de Salamanca i Madrid, la matèria anomenada introducció a la lingüística indoeuropea havia desaparegut del currículum. Encara com! Però això no significava que ens en lliuraríem en el futur: ni del lloc que ocupava l’anglés entre les llengües indoeuropees com tampoc dels trets de les llengües germàniques. Només faltava! Els qui es presentaven a oposicions ho recordaran.

I sort que en el disseny d’aquell currículum primigeni d’estudis anglesos no apareixia assignatures com ara “Filosofia de los países cuya llengua se estudia” o bé “Manifestaciones del mundo clásico en los países cuya llengua se estudia”. Probablement, els catedràtics d’eixes matèries en aquells temps tenien unes altres coses en què pensar, altrament haurien clavat cullerada i ens haurien endossat en el menú un parell de plats perquè sabérem qui eren Bacon o Locke o nocions sobre l’estada dels romans a Bath.

El professor de “Historia de la cultura de los países cuya lengua se estudia” era don Sebastián García Martínez (1942-1986), Canon de malnom (probablement pel seu paregut amb l’actor que encarnava el protagonista d’una série televisiva de moda aquells anys). Es va incorporar el 24 d’octubre. Va faltar molt a classe al llarg del curs, i no precisament perquè visquera lluny del campus: vivia en un dels col·legis majors que hi havia davant de Filosofia i Lletres, no sé si al Lluís Vives o al Salazar. No em vaig aclarir mai, perquè l’entrada a eixos col·legis es feia per un accés comú. Aquest professor va donar bibliografia i faena a cabassos, amb la qual cosa a penes li quedava temps per a explicar. Cada dos o tres alumnes havíem de fer un treball i exposar-lo a la resta de la classe. Els companys Vicent Colechá (de Dénia), Lorenzo Adell (de València) i jo vam escollir “Shakespeare i El rei Lear” a principis de novembre, i el vam exposar a mitjans de febrer. Havíem de demostrar que la societat quedava reflectida d’alguna manera en les obres dels autors.

Els desallotjaments van continuar al llarg d’eixe curs: quan no era la facultat de filosofia era la de ciències o medicina. Uns dies després de l’execució de Puig Antich (última persona executada a Espanya amb el sofisticat mètode del “garrote vil”), el desallotjament va ser general. Els grisos patrullaven contínuament pel campus, i de sobte es podien plantar en el hall de qualsevol facultat i recollir un falcat de carnets d’estudiant. Amb eixe ambient de por vaig restringir les visites de cortesia a altres facultats. No era qüestió que em pillaren fora de joc, per emprar un terme esportiu de sobra conegut. I més quan un dia t’assabentaves que havien expedientat un alumne a qui tu coneixies, com ara RGD, o n’havien fitxat un altre que anava tranquil·lament pel carrer en direcció al camp d’esports a jugar un partit de futbol, com li va passar a VGS. Així que no et quedava més remei que limitar els moviments als estrictament necessaris.