La Creueta

L’home, pillet, guardava amb zel les combinacions i proporcions, i això augmentava el deler d’aquell qui les tastava i li preguntava com ho havia preparat.

Per Pere Brincs

Saber preparar la salmorra és una forma d’estar al món. I mentre ho escric pense que tal afirmació és una rucada. Hi ha tantes maneres d’estar ací baix, que reduir la transhumància terrenal a qui sap o no posar la salmorra és, potser, una de les ximpleries més agosarades que se’m solen ocórrer. Però quan ja estava a punt d’esborrar la frase (no hi ha casualitats) he rebut una trucada del meu amic Serra preguntant-me si volia que em collira unes quantes olives per a adobar-les enguany.

La descripció que m’ha fet ha sigut magnífica. Mentre esmorzava -deia- ha vist per la finestra com es mantenia l’arc de Sant Martí després d’una nit d’aigua. Els núvols, però, no se n’havien anat del tot i li tapaven la serra de Segària que despuntava entre ells, de tant en tant. Ha continuat dient-me que a l’olivera que tenia davant les branques quasi li tocaven terra de tan carregades d’olives com estaven, i xopes. Me n’ha descrit el color, que estaven en aquell moment exacte en què el verd comença a mutar a un groc tènue. Son pare, en Glòria estiga, deia que era el punt idoni per a collir-les i posar-les en salmorra. I el ti Vicent Serra d’això en sabia! No tan sols feia les millors olives xacades, que és com les coneixem al poble, sinó que era capaç d’especiar les del cuquello que comprava amb un seguit d’ingredients reconeixibles en conjunt, però difícils de desxifrar individualment si, per alguna d’aquelles, es pretenia d’imitar-ne el sabor. Igual feia amb el raïm de pastor, amb les penques o amb els fins capellans que salava i assecava a l’aire. Encara més, l’home, pillet, guardava amb zel les combinacions i proporcions, i això augmentava el deler d’aquell qui les tastava i li preguntava com ho havia preparat.

Doncs les olives ja han arribat al seu punt per a collir-se i jo, encara que fa anys que no en prepare, no puc menysprear aquest oferiment tan ple de reminiscències que em fa el meu amic. Quan he arribat a sa casa ja les tenia collides. Dos quilos cent, m’ha dit. Amb això sobra i resobra, li he agraït. Ara caldrà anar a fer pebrella, però tal com ha vingut l’estiu, hem comentat, estarà secallosa i escassa.

Després, la faena feixuga de xafar-les amb una pedra ha sigut el primer quefer. Abans, jo gastava una pedra un poc més ampla que la closca d’una clòtxina gran; s’adaptava bé a la mà i era prou pesada per a xacar les olives amb facilitat, sense que el seu pes arribara a notar-se massa quan feia una estona que treballaves. Amb els esguits de l’oli, el verd dels tanins i el temps agafava una pàtina marronosa que li donava un aire de pedra important. Segur que encara la guarde en algun lloc, però per no estar regirant n’he agafat una altra rodona que tenia a mà i que m’ha servit prou bé.

Amb les olives en remulla he esperat que arribara el cap de setmana per a pujar a la muntanya a collir la pebrella. Quina herba!, eternament estimable. Certament, m’ha costat de trobar un rogle on poder collir-ne un farcellet mitjanament tendre. Com havíem comentat, l’he trobat molt seca, dispersa i raquítica, poc fragant, i encara sort que ha fet alguna ploguda les darreres setmanes.

Al poble hi ha la creença ben arrelada que fer pebrella està prohibit. I no hi ha mans! Per molt que ho vulgues explicar, totes les persones amb qui ho he comentat al llarg d’aquests darrers anys en què s’ha imposat un ecologisme còmic (per no dir indecent) fins i tot abaixen la veu quan t’avisen:

-Tu procura que no et pillen!

-I això? -conteste amb sorpresa.

-L’altre dia en van enxampar un o altre -em diu l’interlocutor- i li van donar un bon esglai.

-Això voldria jo, que em pillaren! –he respost sempre, desafiant, quan he tingut ocasió, però en realitat, sense saber ben bé com hauria de respondre davant d’aquesta fanfarronada meua. Reconec que en aquestes ocasions intente ser tan bròfec com puc. Segurament, la meua és una postura d’impotència, d’avorriment al capdavall, tant davant de les autoritats que dicten el que cal i no cal fer sense tindre ni punyetera idea, com dels poregosos de solemnitat que, en contrapartida, són capaços d’assegurar, a barra catxa, que ara hi ha més serps perquè les tiren en helicòpters per a repoblar la muntanya. Com si les serps foren de goma! On haurem d’arribar amb aquesta llavor i aquest fem?

Però tornant a les olives, amb la poca pebrella que he pogut arreplegar ja les tinc preparades en pots de vidre. No m’he esperat gaire per a tastar-les i a l’hora de dinar ja me n’he servit cinc. És clar que encara eren tirants, amargues, i m’han deixat la llengua aspra, però també he notat la dolçor de l’oli quan he mastegat la carn tersa junt amb la sal de l’aigua i l’essència de la pebrella.

Aleshores, si al principi escrivia que saber preparar la salmorra és una forma d’estar al món, arribats a aquest punt, cada vegada que et menges una d’aquestes olives estàs fent una reivindicació, una manifestació individual d’allò que és vertaderament autèntic i irreemplaçable. Encara que et quedes tot sol al món: tu, la pebrella i el pot d’olives xacades.