La Creueta

Revista d'opinió i divulgació de la Vall d'Albaida (sempre en reconstrucció)

5 de febrer de 2025
0 comentaris

L’enfilat

Encara que no m’han agradat mai els animals engabiats i menys si han arribat a conéixer la llibertat, sé que l’activitat d’aquell home mai no va obrir cap mossa en aquell lloc sagrat

Per Pere Brincs

La Font de l’Algepsar ja no és el que era. S’ha convertit en una amalgama confusa d’esbarzers, de senills i joncs que barren el pas quan vols arribar fins on brolla l’aigua. El motiu d’aquesta regressió, aquesta descurança, no és altre que la falta d’utilitat. Quan aconsegueixes arribar-hi, a penes veus un raget d’aigua que manté humida l’argila que l’envolta. Ja ha desaparegut el segment de canonada que punxava com una agulla hipodèrmica la veta d’aigua fent-la brollar amb una alegria que esguitava falcies i molses. Abans, l’Algepsar tenia una font que, tot i estar tocant el poble, visitar-la era com un saludable pelegrinatge, l’excusa excel·lent per a dur-hi les criatures a berenar o per a pujar-hi, fer dos glops d’aigua fresca, i fumar-se un cigarret assegut sobre una pedra tot contemplant el terme que acaba al blau de la mar. Mai no ha sigut una font cabalosa, més aïna era discreta, encara que els anys plovedors s’hi havien d’acostar dos cudols per a xafar ferm i evitar de remullar-se els peus.

Supose que, per la proximitat a una mina d’algeps que s’explotava en temps antics, l’aigua es devia aprofitar en la confecció artesanal d’aquest material. Després també va ser usada per a omplir una bassa de reg, amb la calma dels dies i les nits senceres d’abans. Aleshores, l’aigua davallava seguint una canaleta, de poc més d’un pam d’amplària, excavada en la mateixa grita de la terra. Una vegada saltava el primer desnivell més abrupte, baixava dibuixant meandres de joguina, mantenint el fang remullat que era, a temporades, el deliri dels xiquets. Allí pujaven per a fer figuretes amb l’argila blavosa, obrien noves lleres, bastien preses i embassaments emprant canyes i pedres, encara que totes aquelles mampreses hidràuliques comprometeren les sabatilles i els calcetins per a poder ser licitades.

De vegades, quan els xiquets pujaven a la font el ti Roberto ja estava parant l’enfilat. Al bell mig de l’esplanada per on discorria l’aigua, l’home havia desbrossat i despedregat un rectangle de terra, tan acuradament que la geometria d’aquella terra neta es distingia perfectament de la del voltant. Encorbat i menudet, se’l veia treballar, eficient, com si seguira al peu de la lletra un protocol interioritzat. S’ajupia i mostrava la testa torrada i encerclada per una corona de cabells blancs i trasquilonats. A pesar que els xiquets podien amuntegar-se al seu voltant i li preguntaven de tot, i tot ho volien tocar, ell no s’amoïnava mai; seguia un pas rere l’altre, parlant baixet, amb una condescendència exagerada, tal vegada perquè en el seu matrimoni mai no hi havia hagut xiquets, tal vegada, perquè era una persona a qui agradava de sentir-se envoltat de gent. Tenia una dona grandota, lenta, amb una diadema que li arreplegava els cabells molt curts en un crani de xiqueta. Ella sembla que omplia la vida sense fills admirant els tràfecs del marit; s’asseia al carrer en una cadira insuficient i el mirava entrar i eixir amb cara de babaua, potser sense entendre massa bé què duia l’home entre mans.

A banda de parar l’enfilat, ti Roberto era també un colombaire vocacional i, a més, la gran afecció que sentia per la música de la banda feia que tinguera a càrrec seu dur les carpetes amb les partitures dels músics. I, d’aquesta manera, marxava, ufanós, al costat de l’abanderat i del director quan desfilaven fent una cercavila. Ben mirat, sembla que feia tasques insignificants, en les quals ell era el mestre i, els altres, els espectadors. Així, duia el cartipàs amb les solfes agafat amb les dues mans rinxo l’esquena. Procurava mantindre el mateix pas que els músics i així se’l veia somrient, pagat, com si fóra ell, i ningú més, qui posseïra el secret perquè la música pogués sonar. Tot i aquella inclinació musical, mai no va tocar cap instrument; com a molt, ajudava a muntar els faristols i les cadires de boga els dies de concert. Per això, possiblement, aquelles carpetes que transportava amb tant de zel era el més a prop que podia estar del jeroglífic de l’harmonia.

A l’Algepsar, el ti Roberto havia deixat el cabàs de palma a un costat i anava traient-ne els estris, tot mig en secret: la xarxa abatible, les cordes i el gra. Finalment, treia una cadernera que nuava d’una poteta amb un fil d’empalomar a un clau que feia d’estaca. El cant de l’ocellet, el corrent de l’aigua i les llavors en aquell rectangle diferent eren el reclam perquè unes altres caderneres caigueren en el parany. També ho feien els verderols, els gafarrons i els francesets. Tan bon punt com el vellet s’ocultava darrere del ramatge amb el cap de la corda agafat amb el puny tancat, els xiquets prenien també posicions silencioses com si el mestre Roberto dirigira el silenci de tota aquella tropa abans d’encetar un concert. En un moment en què tot estava tranquil i un animal encuriosit es posava a picotejar els grans, el vell feia un fort estiró a la corda i la xarxa es tancava sobre el pardalet com una boca famolenca i filosa que l’enredrava, despentinant-li les plomes en un remolí d’angoixa. L’home baixava i acuradament alliberava l’ocell per a introduir-lo en una gabieta diminuta que seria la seua presó provisional. A partir d’allí, la seua vida seria cantar sense saber per què, com somreia la dona del ti Roberto quan el sentia parlar.

No sé què en feia després, si els venia o els donava. Però sé que, encara que no m’han agradat mai els animals engabiats i menys si han arribat a conéixer la llibertat, sé que l’activitat d’aquell home mai no va obrir cap mossa en aquell lloc sagrat. Potser l’abandonament actual de la Font de l’Algepsar ha servit per a preservar-la d’una forma que ens pot semblar descurada, però que, si altra cosa no, permet de sentir el cant dels pardalets lliures, foragitant-los de gàbies d’or, mentre asseiem sobre la mateixa pedra, tot contemplant el terme que acaba allà baix, al blau de la mar.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.