La Creueta

L’enrenou era fenomenal; segurament les abelles pressentien la primavera acostant-se entre aquells dies plujosos, com s’intueix la primavera en els contes hivernals de Txékhov

Per Pere Brincs

Eixia cavil·lós de la biblioteca perquè no havia trobat el llibre que havia anat a buscar. Prou contratemps per a caminar capficat en aquestes cabòries que, en el meu cas, són símptoma de pau mental. Era vora migdia i de feia dues setmanes que uns dies plovia, altres ploviscava i alguns plovisquejava. L’ambient, doncs, era humit, però unes ullades de sol aclarien el matí i ressaltaven la tibantor de les fulles del Ficus benjamina que hi ha al bell mig de la replaça, tot just davant de l’església. Vaig anar vorejant el lloc i, després de depassar la portalada del temple, vaig entrar pel carrer estret d’enfront. Però en compte de continuar recte com faig sovint per a arribar a casa, vaig decidir de baixar les escales del carreró que descendeix, ràpid, fins al carrer on descansa l’altre nivell de l’església, i així, trencar la monotonia de la tornada.

Aleshores vaig sentir un brunzit, una vibració, que feia tremolar l’aire. Tot seguit, em vaig veure al bell mig d’un anar i vindre d’abelles i més abelles que em passaven per tots els costats com si foren les bales que l’agent Smith disparava contra un Neo que se les veia vindre a càmera lenta. Vaig tornar a pujar a recules el tram d’escala que havia baixat, graó a graó, intentant de no fer cap escarafall.

Un poc més retirat, vaig poder entreveure la direcció en què volava aquella marabunta. L’eixam es concentrava en un dels nombrosos clavills que tenia la paret de l’església, entre el cantó i el primer contrafort, a uns tres metres d’alçada. Era un mur bastit amb pedres i fragments de rajoles massisses, tot unit pel morter centenari. La superfície estava plena d’irregularitats que formaven orificis i escletxes i les abelles n’havien triat un amb forma vertical sobre el qual s’amuntegaven, trepitjant-se unes a altres, com si dins d’aquell cau hi hagués alguna cosa que exercira una atracció irresistible. La massa d’insectes folrava amb un vellut mòbil i tens les vores del forat donant-li l’aparença d’un ull vertical, lleganyós i viu, amb una pupil·la negra i misteriosa al bell mig o, ben mirat, amb la forma del voluble sexe femení. Aquella imatge em va evocar l’escena que vaig llegir fa molt de temps descrita per Ignacio Aldecoa en el relat Entre el cielo y el mar. Pedro, un pescador novell, matava l’avorriment pegant-li puntellons a un polp a la platja mentre aquest es recaragolava mostrant -segons escrivia- alguna cosa semblant a una víscera indefinible o al sexe. Lectures de joventut.

L’enrenou era fenomenal; segurament les abelles pressentien la primavera acostant-se entre aquells dies plujosos, com s’intueix la primavera en els contes hivernals de Txékhov: a voltar de la cantonada. Segurament, una princesa revolucionària nascuda en un altre eixam havia aprofitat una treva de sol per a amotinar-se de la reina mare, formar un xicotet exèrcit de fidels desassenyats com ella i volar a l’aventura per a fundar un nou regne.

Vaig quedar fascinat per aquell brunzit magnífic i salvatge, rotund i massís, per com saltaven i revolaven aquell munt de guspires vellutades per a encertar sempre en la mateixa foscor que centrava la diana. El cantó mantenia un tràfec enfollit d’insectes. Per un moment, vaig pensar el perill que podia suposar per a algun vianant indefens. M’ho vaig repensar una estona. A qui podria recórrer, doncs?  A l’ajuntament? A la policia local? Coneixien algun meler d’urgències? Després de valorar-ho, no, no trucaria a ningú; per desgràcia sabia com les solien gastar els abellots que habiten aquells despatxos inflats d’inútils. Segur que el remei seria pitjor que la malaltia. Així que em vaig quedar un moment més observant el tumult aparentment desordenat: la ferotgia de l’eixam era extraordinària. Tot seguit, vaig fer mitja volta i vaig continuar baixant els graons fins al carrer de baix. El remoreig va anar perdent consistència, com si en compte d’allunyar-me jo hagués sigut la reina qui, en descobrir l’error de la ubicació, hagués agafat tota la seua camarilla i se n’hagués anat per on havia vingut, sense haver de donar més explicació a ningú, per a trobar un lloc més convenient, allunyat de curiosos i d’incompetents.