La Creueta

Aquest panorama no diferia gens del que es vivia a les nostres terres, i davant tanta inhumanitat van reaccionar les autoritats eclesiàstiques i civils

Per M. Luisa Plà Tormo

Ja he assenyalat en altres articles que l’àrea que abastava la borderia de València era molt extensa, com quedava reflectit en l’enquesta que es va fer, ordenada pel Consell de Castella, en 1790, “…hasta ésta llegan los  niños abandonados no sólo de todo el arzobispado, sino de lugares tan alejados como los  inmediatos a Cuenca, Murcia, Tortosa…” En la segona meitat de la centúria, per a evitar viatges tan llargs i penosos s’instava els arquebisbes i bisbes a construir cases d’expòsits dins de les seues demarcacions. Però les necessitats i les possibilitats econòmiques no anaven en paral·lel. Així ho comunicava a la Inclusa de València el bisbe de Tortosa, José Salinas Moñino, el 18 de maig de 1799, “…tengo bien presente las Reales Cédulas de S.M. el  Rey relativa a la crianza de los Niños Expósitos y por mas desvelos que haia tenido, meditando el modo para erigir alguna Casa, se me han frustado las ideas por falta de caudales para ello…” El 10 de setembre del mateix any, la inclusa valenciana li demanava al mateix bisbe que abonara la quantitat que li corresponia a la diòcesi que regentava, “para el debido sustento, cuidado y asistencia de los niños expósitos”. Tortosa era la seu més extensa de la Corona d’Aragó. Aquest exemple serveix per a moltes demarcacions.

Amb aquestes distàncies, en condicions molt penoses i amb alguns transportistes de pocs escrúpols, un nombre molt important de xiquets es morien durant el trasllat a la casa-bressol més pròxima, només ingressar-hi o al cap de pocs dies. És impossible de quantificar la quantitat de morts que hi va haver en els trasllats.

L’historiador Vicente Pérez Moreda cita dures descripcions de transports en les seues investigacions: “los expósitos del Obispado de Albarracín, a 32 legues de  Zaragoza, llegaban después de un mes en estas carreteras, pasando de mano en mano entre  los conductores, sujetos de lo más inferior de los pueblos, sin pañales…” En 1790, el bisbe de Lugo, Felipe Peláez Caunedo, calculava que en el camí a la inclusa de Santiago es morien nou de cada deu xiquets.

Aquest panorama no diferia gens del que es vivia a les nostres terres, i davant tanta inhumanitat van reaccionar les autoritats eclesiàstiques i civils. Andrés Mayoral, arquebisbe de València, així ho manifestava en un edicte del 20 d’abril de 1752: “…de la crueldad, aspereza y malos tratamientos que experimentan expósitos y enfermos en los caminos que conducen al Hospital General… no  encontrando en los conductores y pueblos la piedad y asistencia correspondiente…” Als pobles, aquests xiquets trobats en qualsevol lloc provocaven incomoditat, fins i tot rebuig, “…i la portá Josep Ivañes de Albalat de Segart… dient que com era bastarda i per no voler traurela els de Morvedre se apiada en traurela en un paperet que deia…” (1707). Les autoritats civils també van reaccionar davant aquest greu problema:

1. Regulant les vies per on havien de passar els transportistes que conduïen expòsits a l’Hospital General. En una vereda (ordre) remesa a tots els pobles de la seua demarcació el 13 de març de 1758, Claudio Abraham, duc de Caylus, capità general del Regne de València, ordenà: “Habiéndoseme hecho varias representaciones por las Justicias de diferentes pueblos sobre la conducción de niños expósitos, pobres enfermos que vienen de otros parajes al Hospital General de esta ciudad y hallándome informado de los que con menos trabajo y más comodidad puedan ejecutarla… he tenido a bien declararlos que deberán  concurrir a este piadoso fin los que se mencionan: Los que proceden de Alicante y su huerta, desde ésta Camino a la de Xixona, a Alcoy, a Cocentayna, a Albayda, a Olleria, a San Feliphe, a Manuel, a Puebla Larga, y de este por los tránsitos acostumbrados a esta Capital”.

2. Emetent decrets de compliment obligatori a tots els pobles de la seua demarcació, dictats per les autoritats civils, perquè milloraren substancialment els trasllats. El Marqués de Crox, governador i capità general del Regne de València, en 1786 i davant l’incompliment, el seu successor, D. Victorio de la Navia, va emetre un nou decret, datat el 27 d’abril de 1792. En els decrets de tots dos governadors s’especifiquen com han de ser tractats i traslladats aquests infants i la gran preocupació que el viatge d’aquestes criatures produïa entre les autoritats. Els pobles quedaven obligats a enviar el justificant de recepció d’aquests decrets, per a evitar que els ignoraren.

El rei Carles IV tampoc no es va mostrar insensible pel maltractament que patien aquestes pobres criatures des dels llocs d’origen fins a arribar a la Casa de la seua demarcació, “…me hallo bien informado de la miserable situación en que están los niños expósitos de casi todos mis dominios, muriendo anualmente de necesidad no pocos millares por las dilatadas distancias desde los pueblos donde se exponen hasta las casas de Caridad o inclusas en que son recibidos … modo inhumano en los que son tratados en los caminos …” El Diari de València va publicar la Reial Cèdula en l’edició de l’11 de febrer de 1794.

En aquesta anàlisi també es fa al·lusió al maltractament que reben aquests xiquets per part d’algunes mestresses que els crien… Ja llegirem aquest aspecte en un altre article: en aquest no toca!!