La Creueta

Era allà baix, prop de la superfície, excavant amb el musell el fang de la vora, lentament, deixant anar núvols grisos quan els bocins de terra es diluïen en l’aigua com la tinta.

Per Pere Brincs

El llibre de Patrik Svensson L’evangeli de les anguiles m’ha fet evocar durant tota la lectura un record que guarde de menut com una cosa prodigiosa. Svensson és un escriptor que va passar la infantesa en un poblet situat a la punta de Suècia, sota la influència del mar Bàltic i el del Nord. El text li serveix per a fer una dissertació erudita sobre el peix; sobretot mamprén una revisió històrica i biològica sobre els misteris de la seua migració i reproducció. Al mateix temps, intercala capítols autobiogràfics on explica des que va començar a pescar de xiquet al riu amb son pare, fins a l’última anguila que se li va escapar -sortosament- quan ja era un home dret i fet. I, és cert, he escrit que, per sort, l’última anguila que va intentar agafar es va alliberar quan ja fregava la superfície un dia que pescava tot sol, poc després de morir son pare. Així és com s’entre llegeix al text. La llibertat, el desig d’una vida llarga i fèrtil, era la mínima cosa amb què podia obsequiar aquell exemplar que, amb la seua fugaç presència, demostrava per fi que al fons del llac que hi havia enfront de la cabanya familiar també hi habitaven les anguiles. Cosa que durant anys pare i fill havien sospitat, però que mai, fins aquell moment, no s’havia pogut comprovar.

En alguns capítols, Svennson atorga a l’anguila un antropomorfisme més o menys malenconiós i enyoradís; així, afirma: “… és més fàcil d’identificar-se amb algú -referint-se a l’anguila- que també amaga secrets, algú, la identitat i l’origen del qual, no són obvis. Allò que és ocult de l’anguila és també ocult de l’ésser humà”. Però, al mateix temps que evidencia el paral·lelisme místic entre l’anguila i l’ésser humà, cau en un estat d’agnosticisme, desfici contradictori que acompanya els escèptics.

De fet, pren l’article que el filòsof Thomas Nagel publicà l’any 1974 amb el títol “Que se sent en ser una rata penada?”, com a salconduit per a abandonar qualsevol rastre de moralina antropomòrfica, per a fugir del reduccionisme i retornar al cientifisme on sembla que, Svensson, se sent a resguard. Al cap i a la fi, en l’article, Nagel afirma que la ment humana limita l’experiència d’esdevindre un altre individu, de la mateixa espècies o d’una altra. Per tant, no n’hi ha prou de pensar que es posseeixen ales i ecolocalitzador, en el cas de les rates penades, o brànquies i escates, en el de les anguiles, per experimentar què senten els altres. La conclusió metafísica a la pregunta és: “impossible saber-ho”!

Desconec l’abast de tal afirmació en l’àmbit humanístic, però estic segur que a aquesta mateixa conclusió haguera arribat, sense el mínim esforç, qualsevol pobletà immers en això que els erudits anomenen natura i que ells coneixen com serra, bancal, marjal o muntanyàs.

Quan jo tenia uns set anys, poc dalt o baix com l’edat amb què Svennson començà a pescar amb son pare, estiuejàvem en una caseta que ens deixava la tia Otília al mareny, és a dir, en aquella franja arenosa prèvia al litoral que es dedicava al conreu d’hortalissa, de cacauets i d’algun fruiter. Aquella casa era més aïna una barraca d’una sola peça i dos llits. Tenia les parets de pedra, una porta desballestada pintada de verd d’on penjava una clau de pany que duia el suro nuat a tall de clauer, i un sostre que tots els estius requeria les mateixes cures per a deixar entrar les mateixes goteres quan les tronades d’estiu eren de veritat. Davant de la porta hi havia un ombrall de canyes sota el qual estava el foguer i les garrafes d’aigua potable que mon pare baixava cada dia del poble. Després, un replanell d’arena aixafada, també sota el canyís, on estava la taula, unes cadires i un balancí de tela.

A uns deu metres de la caseta un motor treia l’aigua d’un pou que estava tapat amb la pesant fulla d’un portó de fusta deixat caure sobre la boca, tan fonda i obscura que a mi em semblava la del mateix infern, sobretot quan l’oncle Antonio l’obria per a descendir usant mans i peus enganxant-se als graons de ferro en forma de “U” que s’inserien en la paret humida. Cada matí, el motor ranquejava fins que agafava el ritme de creuer, talment com si fóra la barqueta d’un pescador que es feia a la mar deixant un rastre de fum espés i cremadís.

Enfront del motor s’allargava una séquia ampla, que quedava alguns metres més fonda que la caseta, i que tenia les vores cobertes per un canyar tan tapit que a penes deixava veure l’aigua coberta per rogles amb la verdor de la llentilla d’aigua. Aquesta séquia representava un altre món inassolible per a un xiquet que tan sols gosava d’escrutar-la des de l’extrem i sense acostar-se molt. Des d’allí arribaven els raucs de les granotes, el baf del tarquim barrejat amb la dolçor dels baladres blancs i rosa que formaven les bardisses i la fregadissa de les canyes quan el vent les engrunsava.

Un dia, algú, no recorde qui, va cridar:

-Xe, mireu! Veniu ací! Xe…!

Vam acudir al cap de la séquia, d’on provenia la veu: mon pare, el ti Rafel, Pepe i algun dels altres xiquets que també estiuejaven per allí.

-Mireu allà baix!

Una anguila formidable ondulava el cos musculós amb la cadència que dona la longevitat. Era allà baix, prop de la superfície, excavant amb el musell el fang de la vora, lentament, deixant anar núvols grisos quan els bocins de terra es diluïen en l’aigua com la tinta.

-Està buscant l’eixida de la séquia -digué algú.

-Eixa és la mare de totes les que hi ha ací dins -continuà un altre amb l’alegria de veure un prodigi.

Tots restarem extasiats veient les evolucions d’aquell animal de llom lluent i cendrós  que semblava omnipotent malgrat la dificultat de la proesa.

-Eixa té bigot -recorde que van dir; crec que va ser mon pare. I durant molt, molt de temps jo vaig creure que les anguiles tenien, com els gats que també habitaven per la contornada, bigot. I aquesta creença, potser tan particular, és la que he trobat a faltar en un llibre, per altra banda, tan complet i recomanable com el de Svensson.