La Creueta

Ara simplement trobe a faltar l’olor de café, el soroll sa, el fum ros del tabac, les dissertacions dels meus admirats filòsofs que ensenyaven als devots amb un canut a la mà.

Per Pere Brincs

He sigut un alumne pèssim i he passat per tots els estaments acadèmics sense pena ni glòria. Sols sentia interés pel temps de l’esplai, sempre curt, per l’acabament de les classes i l’arribada de les vacances. Potser, els primers anys, quan anava a escola ho feia amb gust. Aprendre la diferència entre els mots concrets i els abstractes produïa un gran efecte en el meu intel·lecte, com també ho feia saber què eren els sinònims i, més encara, els antònims; o estudiar els rudiments de l’anàlisi gramatical que, emprant aquells diagrames que em recordaven els castells, posaven ordre i lògica a les oracions. També m’agradava el llibre Cosmos de Ciències Naturals que disseccionava els caragols, els llambrígols o les abelles amb uns dibuixos i uns mots que em fascinaven. Al mateix temps quedava abduït per les fotografies del món microscòpic, infinit en detalls i en organismes. Segurament, com una herència d’aquesta curiositat infantil, quan, al segon any d’universitat en vaig tindre oportunitat, passava hores mirant gotes d’aigua a través del microscopi. Descobria allí davant mateix el moviment embogit dels rotífers i els paramecis, el sigil fantasmagòric de les amebes, la delicadesa de les vorticel·les o la fosforescència verda dels cianobacteris. Ho feia igual que un astronauta quan pot escrutar la miríada d’estrelles a través de l’ull de bou de la seua nau.

Però aquesta atenció no tenia cap transcendència investigadora, era tan sols badoqueria acadèmicament inútil que em feia oblidar el mètode científic per a obtindre, en el millor dels casos, resultats completament anecdòtics i estèrils. Recorde la sentència d’un professor a qui li vaig preguntar per un d’aquells espècimens microscòpics que acabava de descobrir en la mostra que m’havia proporcionat. Ell es va ajupir, situà la seua vista a l’altura de l’ocular, observà i, després d’un breu silenci va dir entre perplex i contrariat: “Vosté veu coses que no hauria de vore”. Doncs això, jo tampoc és que tinguera intenció de discutir-li-ho perquè, a diferència dels meus companys, simplement estava assegut. Però no és aquesta la universitat a la qual volia referir-me en aquest escrit. Me n’he anat molt lluny!

Després d’estar molts anys sense baixar al pub a prendre café, hi he tornat a anar. I per què no escric bar o cafeteria i mantinc el barbarisme? Doncs, perquè el pub del poble, és el pub, com una Bolonya o una Sorbona petita. Aleshores, hi he tornat com si hagués représ els estudis en aquella universitat de la vida que és on van els altres alumnes que, com jo, veuen coses que no haurien de veure.

Com dic, han passat tants anys que els primers dies he tingut, una vegada més, la sensació de ser un alumne nou i, en conseqüència, poruc. He vist que queden pocs parroquians de la meua promoció llevat de l’evitern Pascual, de Macumba i del mateix Mílio, el cambrer, que m’ha dit que ara s’ha tornat diabètic i alimenta la seua candidesa amb fruites de tota mena que, més que rentar, beneeix amb aigua escassa per a després triturar-les, pell i tot, com si fóra una liquadora humana, mentre serveix els clients. Mílio i jo anàvem junts a escola perquè ell havia repetit un curs. Ja, aleshores, era un especialista en les guerres mundials fins al punt que el mestre de Socials s’enlluernava amb el saber enciclopèdic d’aquell xiquet de serrell mil·limètricament recte. Però, paradoxalment la sapiència de Mílio no tenia continuïtat en cap altra assignatura, ni tampoc en la més mínima quotidianitat on fracassava -i fracassa- sense remissió.

Quan baixe al pub després de dinar ja no se sent l’olor del café barrejada amb la del tabac ros. Ara destaca la sentor de la cassalla que se n’ix per la porta abans que hi arribes. Entres i, a la barra, sempre hi ha dos o tres mussols solitaris amb el xarrup d’anís sec al davant. De tant en tant se’l beuen d’un glop i espenten el foc amb una glopada llarga de cervesa, talment com bevien els cowboys del cinema. Jo m’assec en un tamboret, al costat d’un pilar, i li demane el café a Mílio. Hi ha sintonitzada una emissora musical que intercala les cançons de moda entre rastreres de publicitat que van destil·lant-se a través dels imponents altaveus del local que, ara, s’han
quedat pràcticament inútils.

Em prenc tot el temps del món per a beure’m el café que ací sempre han fet d’una forma decent. Les botelles de les prestatgeries guarden un dit de pols que tampoc té la categoria de pàtina, és simplement la dramatització de la successió generacional tant d’aquells que ara regenten el local com dels que el visiten. Doncs, per aquesta universitat deu haver passat gran part del poble, per no dir tots, des que la inauguraren a finals dels setanta. Aleshores, tots pronunciaven el nom que
s’anunciava a l’entrada del local tal com s’escrivia, sense cap èmfasi que recordara la parla anglesa. Aquell nom duia implícit tot el que podia sospitar-se de pecaminós en un poble menut. Per als joves era la veritable cova d’Alí Babà.

Quin temps aquell en què jo era un alumne fidel de la revolució local! Ara simplement trobe a faltar l’olor de café, el soroll sa, el fum ros del tabac, les dissertacions dels meus admirats filòsofs que ensenyaven als devots amb un canut a la mà. Tant de bo hagués pogut aprendre més d’aquesta universitat, però els bons costums m’obligaren a haver d’aplicar-me en la facultat equivocada on oblidava tot allò que aprenia, sense cap remordiment. Tal vegada perquè veia coses que no havia de veure, tal vegada perquè allí no vaig trobar mai la universalitat que m’hagués agradat descobrir.